my dearest Mr and Mrs TOWERS


the friend of a friend of a particular relative who knows somebody one should know, and who today speaks to the right person, who just happens to be in a good mood.  From Xavier Claramunt to Josep Maria Grau via Joaquim Vilar after a recommendation from Antonio Hospes Pérez.

We are architects, but we also work in the fields of industrial design and jewellery. We modestly seek to give meaning to objects for the people who will use them.

We want to build a TOWER, and the Colonial Group is capable of building not one, but many more Towers.  That’s all we want. We’re ready and waiting.

The experience of working in different areas provides us with technical knowledge and our own criteria in many more fields than most architecture studios.

We have been undergoing training in those fields we consider to be fundamental in influencing people’s well-being. These have all involved both technical and human approaches: architecture, industrial design and jewellery. We now consider the moment has arrived for us to bring all these disciplines together in the single design and structure of a TOWER.
A TOWER is an integrated design. A TOWER is like an opera. Skills and knowledge are required on a variety of scales – large things, small things, consciously – but it’s also essential to know how to coordinate. Sensitivity and technique.

In the past we were not afraid of developing our presence in such different disciplines. Now we are moving ahead, pestering everyone and anyone so they can help us to bring them all together. So far we have made two strategic moves:
First, opening a technical office in China which works on a personal level with the offices of Hou Teh Chien to put forward proposals for commercial buildings in Beijing and Hangzhou.
Secondly, in cooperation with Robert Brufau BOMA we have submitted proposals for TOWERS to a group of property developers in Doha (Qatar).

Now we’re knocking on the door of those who are capable of building a TOWER in Europe, which happens to be you.



L’amic d’un amic d’aquell parent que coneix a qui s’ha de conèixer i que parla amb la persona justa avui que està de bon humor. De Xavier Claramunt a Josep Maria Grau via Joaquim Vilar insinuat per Antonio Hospes Pérez.

Som arquitectes pero treballem alhora en disseny industrial i de joieria. Intentem que els objectes tinguin algun sentit per a les persones que els han de fer servir.

Volem fer una TORRE, i Colonial pot fer una Torre. Doncs aquí estem.

El fet de treballar en diversos àmbits fa que tinguem coneixements tècnics i criteri propi en molts més aspectes que la majoria d’estudis d’arquitectura.

Ens hem estat entrenant en els camps que considerem cabdals per a definir el benestar de les persones. Totes han estat aproximacions tan tècniques com sensibles: l’arquitectura, el disseny industrial i la joieria. I ara considerem que ha arribat el moment de juntar totes aquestes disciplines en el disseny i construcció d’una TORRE.
Una TORRE és un disseny integral. Una TORRE és com l’òpera, s’han de tenir coneixements en múltiples escales, coses grans, coses petites, amb intenció, però també s’han de saber coordinar. Sensibilitat i tècnica.

Abans no vàrem tenir por de créixer en tantes disciplines, i ara estem obrint els camins i emprenyant a qui faci falta per juntar-les totes. De moment hem fet dos moviments estratègics:
Primer obrir una oficina tècnica a Xina que treballa de tu a tu amb el despatx Hou Teh Chien amb propostes d’edificis comercials a Pequín i Hang Zhou.
Segon, en colaboració amb Robert Brufau BOMA, hem presentat propostes de TORRES a un grup de promotors de Doha (Qatar).

I ara truquem a la porta dels que poden construir una TORRE a Europa, vosaltres.



El amigo de un amigo de aquel pariente que conoce a quien se ha de conocer y que habla con la persona justa hoy que se da el caso que está de buen humor. De Xavier Claramunt a Josep Maria Grau vía Joaquim Vilar insinuado por Antonio Hospes Pérez.

Somos arquitectos pero trabajamos a la vez el diseño industrial y la joyería. Intentamos humildemente que los objetos tengan algún sentido para las personas que los han de utilizar.

Queremos hacer una TORRE, y Colonial puede hacer una y muchas más Torres. Pues eso, que aquí estamos.

La experiencia de trabajar en diferentes ámbitos nos da conocimientos técnicos y un criterio propio en muchos más campos que la mayoría de estudios técnicos de arquitectura.

Nos hemos estado entrenando en aquellos campos que consideramos fundamentales para definir el bienestar de las personas. Todas han sido aproximaciones tan técnicas como sensibles: la arquitectura, el diseño industrial y la joyería. Y ahora consideramos que ha llegado el momento de juntar todas estas disciplinas en el diseño y construcción de una TORRE.
Una TORRE es un diseño integral. Una TORRE es como una ópera, se han de poseer conocimientos en múltiples escalas, cosas grandes, cosas pequeñas, con intención, pero también se tiene que saber coordinar. Sensibilidad y técnica.

Antes no tuvimos miedo de crecer en tan diversas disciplinas, y ahora estamos abriendo los caminos y dando la murga a quien haga falta para juntarlas todas. De momento hemos realizado dos movimientos estratégicos:
Primero abrir una oficina técnica en China que trabaja de tú a tú con el despacho Hou Teh Chien con propuestas de edificios comerciales en Beijing y Hang Zhou.
Segundo, en colaboración con Robert Brufau BOMA, hemos presentado propuestas de TORRES a un grupo de promotores de Doha (Qatar).

Y ahora llamamos a la puerta de los que pueden construir una TORRE en Europa, vosotros.

Ornamenting the question


Lidl is a European discount supermarket chain of German origin, which has already become established in 17 countries. It specialises in foodstuffs, drinks, cleaning articles and other household items, but no pieces of jewellery as yet. They have limited offers – normally for two or three days – on more expensive items such as electrical appliances, computers or tools, but no pieces of jewellery as yet. Lidl also sells own label products, but it hasn’t dared to sell any pieces of jewellery as yet. According to well-informed sources, the supermarket does all this so as to be able to offer the lowest prices possible, its main objective. Independent studies by consumer organisations have not detected pieces of jewellery amongst Lidl ranges, an item which could very well be offered at a much lower price than other brands. Giving people what they want is not a strategy. To a certain extent, it is a mission and not necessarily one with economic productivity as its only objective.

What is a jewel?
It’s an authentic piece which transmits a sense of well-being to the person who is wearing it and, above all, it engages them in communication.

What do you believe will be the jewel of the future?
It will most probably be a piece which contains information technology, something related to the potential of internet which enables people to communicate with one another. The piece of the future is one which engages the user, activates them and urges them to communicate with others. It’s a PIN which opens doors.

How would you define the current situation with regard to jewellery in Catalonia? Why has it come to such a situation?
The second question already gives away the fact that a gloomy answer is expected to the first one. Well, regardless of this to some extent, and very much as a result of it, I’m glad I’ve been asked this question. In the present situation outdated models have become exhausted. Thinking of a piece of jewellery as a unique piece and as something based on precious materials and on originality due to craftsmanship has no future in society.The future lies in communicating, making things social, sharing.
We have come to such a situation due to a certain persistence in insisting on a traditional characteristic of ornamentation – its uniqueness. It’s a restrictive idea, obsolete, something which belongs in a museum.

Do you think the sector is modernising itself?
No. It revolves around outdated criteria and efforts to modernise – which are, in fact, many – are focussed on approaches to management and not on putting forward a much-needed, new idea of jewellery.

Which path must jewellery take into the future?
First of all, calling itself ornamentation rather than jewellery as doing so will open up the field and prevent it from being restricted to an exclusive circle of people. The future of jewellery lies in creating pieces which are more like tools for making contact with other people and not like a beacon which announces the presence of a self-complacent ego. It lies more in pieces which multiply and bring about communication. A piece you buy in one place will also be accessible in another place or for other people, and will incorporate a way to establish contact. It’s here where information technologies should be used. An iPod or a mobile are pieces containing identity and communication. Such trends should be taken up by the world of traditional jewellery-ornamentation. But it’s not a case of embedding a diamond into an MP3 player, rather the piece which serves as an ornamentation for an individual should be a means of communication. It is shared with others, maybe many others.

What is your contribution to the sector?
Up to now ornamentation was a way to display social status. Jewels indicated the class to which the person wearing the piece belonged. DuchClaramunt has been saying for years that ornamentation is more related to the feelings inside a person and that the user’s interaction with the piece should be an unavoidable option.  Ornamentation is a way in which people can feel good. We could say that the thing which is related to people’s well-being today is a mixture between technology and sharing. In short, ornamentation is communication. DuchClaramunt is preparing a piece of ornamentation which will be on sale at newsstands. It is designed to reach the largest number of people in the greatest number of places possible without restricting it to one country. It’s a bracelet which is activated once it has been purchased, thus opening up the possibility of communicating with its twin piece which will have been purchased by somebody else in another place, which may be faraway. The piece offers an identity, but it also signifies belonging to a group and the chance to communicate with other members in the group. The concept of a jewel being something unique should be turned on its head and ornamentation should convert such a concept into a sign of identity which brings people together, leading them to a place where many people feel good and feel good together in a community. The newsstand bracelet is a tool for sociability.

Ornamentar preguntant


Lidl és una cadena de supermercats descompte europea d’origen alemany però que ja s’ha establert a 17 països. Està especialitzada en alimentació, begudes, articles d’higiene i altres productes per a la llar, però encara no en peces de joieria.
Té ofertes de duració limitada, en general d’uns tres dies, en altres productes més cars com electrodomèstics, ordinadors o eines, però encara no en peces de joieria. Lidl acostuma a vendre també productes de marca pròpia, però encara no gosa incloure-hi les peces de joieria. Segons fonts ben informades, tot això ho fa per a poder tenir el preu més baix possible, que és l’objectiu principal de la cadena. Anàlisis independents d’organitzacions de consumidors no han detectat que entre els productes Lidl es puguin trobar peces de joieria, les quals podrien ben bé tenir un preu menor que les d’altres marques. Donar allò que la gent demana no és una estratègia, és en certa manera una missió i no necessàriament amb un únic objectiu centrat en la productivitat econòmica.

¿Què és una joia?
És una peça autèntica que transmet algun benestar a la persona que la llueix, i sobretot que implica comunicació.

¿Quina creu que és la joia del futur?
Segurament és una peça amb un component de tecnologia de la informació, una característica que la relacioni amb la potencialitat de la xarxa i que permeti a les persones comunicar-se entre elles. La peça del futur és una que implica l’usuari, l’activa, i l’incita a comunicar-se amb els altres. És un PIN que obre portes.

¿Com definiria la situació actual de la joieria a Catalunya? ¿Per què s’ha arribat a aquesta situació?
La segona part de la pregunta ja delata que la primera espera una resposta fatal. Doncs mig a pesar d’això mateix i bastant molt gràcies a això mateix, m’agrada que em faci aquesta pregunta. La situació actual és d’esgotament d’uns models antics. Pensar la peça de joieria com una basada en uns materials preciosos i en una distinció pel seu caràcter de producte artesà y de peça única no té cap futur social. El futur passa per comunicar, fer social, compartir.
S’ha arribat a aquesta situació per una certa insistència desenraonada en una característica tradicional de l’ornament: el seu caràcter d’extraordinari. Idea restrictiva, obsoleta, llancem-la a la foguera.

¿Creu que el sector s’està renovant?
No. Està donant voltes a criteris antics i els esforços de renovació, que no són pocs, es centren en tècniques empresarials, de gestors, no en una proposta de joieria diferent, necessària.

¿Per on passa el futur de la joieria?
Primer per dir-se més ornament que joieria, que serà una manera d’ampliar el camp evitant la restricció a un món d’exclusivitat. El futur de la joieria passa per crear peces que siguin més eines per entrar en contacte amb persones que fars per avisar de la presència d’un ego autocomplagut.
Passa més per unes peces que es multipliquin i que aboquin a la comunicació. Aquesta peça que compres aquí també està accessible en un altre lloc per a unes altres persones, i inclou la manera d’iniciar un contacte. Aquí és on s’haurien d’usar les tecnologies de la informació. L’iPOD, el mòbil són peces d’identitat i de comunicació, partint des del món de la joieria-ornamentació tradicional s’haurien de recollir aquestes tendències. Però no es tracta d’incrustar un diamant en un reproductor de mp3 sinó que una peça que serveix per ornamentar a un individu sigui un mitjà de comunicació, sigui compartit amb altres, potser moltes, persones.

¿Quina és la seva aportació al sector?
Abans l’ornamentació era una manera de mostrar l’status social. Les joies marcaven la classe a la que pertanyia la persona que lluïa la peça. DuchClaramunt porta ja molts anys dient que la ornamentació es relaciona més amb una sensació interior de la persona y que la participació de l’usuari sobre la peça ha de ser una possibilitat ineludible. L’ornamentació és una manera de que les persones es sentin bé. Podríem dir que allò que ara es relaciona amb el benestar de les persones és una mescla de tecnologia i compartir, en definitiva l’ornamentació és comunicació. DuchClaramunt està preparant una peça d’ornamentació que estarà a la venda en els quioscos, amb la voluntat d’arribar a la major quantitat de persones en la major quantitat de llocs, sense restriccions de països. Es tracta d’una polsera que s’activa al ser adquirida i obre la possibilitat de comunicar-se amb una peça bessona que serà adquirida per una altra persona en una ubicació potser remota. La peça aporta una identitat però també una marca de pertànyer a un grup y la possibilitat de comunicar-te amb altres membres d’aquest grup. S’ha de donar la volta al concepte de joia com a peça única per a portar-lo, al costat de l’ornamentació, cap a l’àmbit del tret d’identitat que agrupa, el lloc on moltes persones es senten bé i ho fan en comunitat. La polsera del quiosc és una eina de sociabilitat.

Ornamentar preguntando


Lidl es una cadena de supermercados descuento europea de origen alemán pero que ya se ha establecido en 17 países. Está especializada en alimentación, bebidas, artículos de higiene y otros artículos para el hogar, pero aun no en piezas de joyería. Tiene ofertas de duración limitada, en general de unos tres días, en otros productos más caros como electrodomésticos, ordenadores o herramientas, pero aun no en piezas de joyería. Lidl suele vender también productos de marca propia, pero aun no se han atrevido con las piezas de joyería. Según fuentes bien informadas, todo esto lo hace para poder tener el precio más bajo posible, que es el objetivo principal de la cadena. Análisis independientes de organizaciones de consumidores no han detectado que entre los productos de Lidl se encuentren piezas de joyería, las cuales podrían muy bien tener un precio menor que las de otras marcas. Dar lo que la gente pide no es una estrategia, es en cierta manera una misión y no necesariamente con un único objetivo centrado en la productividad económica.

¿Qué es una joya?
Es una pieza auténtica que transmite algún bienestar a la persona que la luce, y sobretodo que implica comunicación.

¿Cuál cree que es la joya del futuro?
Seguramente es una pieza con un componente de tecnología de la información, algo que la relaciona con la potencialidad de la red y que permite a las personas comunicarse entre ellas. La pieza del futuro es una que implica al usuario, lo activa, y le incita a comunicarse con otros. Es un PIN que abre puertas.

¿Cómo definiría la situación actual de la joyería en Catalunya? ¿Por qué se ha llegado a esta situación?
La segunda parte ya delata que la primera pregunta espera una respuesta fatal. Pues medio a pesar de ello y muy mucho gracias a ello mismo, me gusta que me haga esta pregunta. La situación actual es de agotamiento de unos modelos antiguos. Pensar la pieza de joyería como basada en unos materiales preciosos y en una distinción por su carácter artesano y de pieza única no tiene futuro social. Y el futuro pasa por comunicar, hacer social, compartir.
Se ha llegado a esta situación por un cierto empecinamiento en insistir en una característica tradicional del ornamento: su carácter de extraordinario. Idea restrictiva, obsoleta, al museo con ella.La situación actual es de agotamiento de unos modelos antiguos. Pensar la pieza de joyería como basada en unos materiales preciosos y en una distinción por su carácter artesano y de pieza única no tiene futuro social. Y .Se ha llegado a esta situación por un cierto empecinamiento en insistir en una característica tradicional del ornamento: su carácter de extraordinario. Idea restrictiva, obsoleta, al museo con ella.¿Cree que el sector se está renovando?
No. Está dando vueltas a criterios antiguos y los esfuerzos de renovación, que no son pocos, se centran en técnicas empresariales, de gestores, no en una propuesta de joyería distinta, necesaria.

¿Por dónde pasa el futuro de la joyería?
Primero por llamarse más ornamento que joyería, pues ello ampliará el campo evitando la restricción a un mundo de exclusividad. El futuro de la joyería pasa por crear piezas que sean más herramientas para entrar en contacto con personas que faros para avisar de la presencia de un ego autocomplacido. Pasa más por unas piezas que se multiplican y que abocan a la comunicación. Esta pieza que compras aquí también está accesible en otro lugar o para otras personas, e incluye la manera de iniciar un contacto. Aquí es donde se deberían usar las tecnologías de la información. El iPOD, el móvil son piezas de identidad y de comunicación, partiendo desde el mundo de la joyería-ornamentación tradicional se deberían recoger estas tendencias. Pero no se trata de incrustar un diamante en un reproductor de mp3 sino que una pieza que sirve para ornamentar a un individuo sea un medio de comunicación, se comparta con otras, quizá muchas, personas.

¿Cuál es su aportación al sector?
Antes la ornamentación era una forma de mostrar el estatus social. Las joyas marcaban la clase a la que pertenecía la persona que lucía la pieza. DuchClaramunt lleva ya muchos años diciendo que la ornamentación se relaciona más con una sensación interior de la persona y que la participación del usuario sobre la pieza debe ser una posibilidad ineludible. La ornamentación es una manera para que las personas se sientan bien. Podríamos decir que aquello que ahora se relaciona con el bienestar de las personas es una mezcla de tecnología y compartir, en definitiva la ornamentación es comunicación. DuchClaramunt está preparando una pieza de ornamentación que será vendida en los quioscos, con la voluntad de llegar a la mayor cantidad de personas en la mayor cantidad de lugares, sin restricciones de países. Se trata de una pulsera que se activa al ser adquirida y abre la posibilidad de comunicarse con una pieza gemela que será adquirida por otra persona en una ubicación quizá remota. La pieza aporta una identidad pero también una marca de pertenencia a un grupo y la posibilidad de comunicarte con otros miembros de este grupo. Hay que darle la vuelta al concepto de joya como algo único para llevarlo, de la mano de la ornamentación, al ámbito de la seña de identidad que agrupa, el lugar donde muchas personas se sienten bien y lo hacen en comunidad. La pulsera del quiosco es una herramienta de sociabilidad.

Interactivity and family


Marco Polo was an explorer, so was Ali Bey. They were pioneers who dared to go where very few people had ever been before and then went on to publicise their travels and talk about them. There were many who travelled in the past, but only a few of them actually managed to make a record so that we could learn from them. They wrote about their actual travels, not the mere act of travelling, as there were also many others who used to simply travel, just like we continue to do so today.
When starting to think about the hotels we have to build, we decided to look back not at historic hotel architecture, its large or small buildings, and its architectural styles, but rather look at the individuals who travelled in former times. It was then we realised there was a difference between what we could call a traveller and what we now call a tourist. An aspect which caught our attention most and which we decided to recapture by adapting it to our circumstances and times, is the active character of a person who journeys about the world, the traveller, as opposed the more passive tendency of following established routes and routines as a tourist. Our latest projects thus revolve around returning a type of protagonism to people which goes beyond the tendency to treat them as someone who has to be led by the hand and considers them as discerning individuals capable of enjoying an activity. This is where the concept of interactivity appears, an idea we want to transfer to our hotels. This is not only to provide stimuli which will lead to responses being produced, but, more importantly, also to supply tools such as spaces, possibilities and times so that people can interact both with inanimate objects which surround them and with other people they come across in a place such as a hotel.
To turn from the more ethereal to something more urban, let us start by making notes about the role of light and interactivity. We might accept that if something cannot be seen, then it has no reason to exist. Now you see it, now you don’t. On this basis, light is fundamental, not only to make a certain atmosphere real, but also to establish the type of sensation it has in relation to the colour objects reflect. Once such a situation is established, our aim is to give the traveller the chance not only to experience different lighting ambiences, but also to exercise control over them. It should be added that the starting point is always the person and not the room, so in a double room both guests should have the opportunity to exercise separate control over the ambience. If there are two controls, it is bound to produce some kind of dilemma, which irresistibly leads to some kind of communication. Neither impositions or suggestions are accepted, the basis of communication is an action. In this sense there is a certain preoccupation with sustaining the functioning of the hotel, which is based on making the guest the protagonist. Actions traditionally carried out by hotel staff may be left to the guest. For instance, room service actually becomes a self-service area, or an open buffet as it were, where contact is encouraged between guests from different rooms. We regard this as another level of interactivity. It’s not a question of making customers work, rather it is providing them greater control over their environment and providing them with the opportunity to act.
Giving such freedom to the guest means some ideas we have about spaces inside a hotel are brought into confusion as regards fixed elements and mobile ones. This is what we could call the concept of a single-doored hotel. This means the only true door is the one which divides the street from the hotel interior. From there on, more than finding closed spaces and more doors, you will have the possibility of attaining greater intimacy without losing contact with the whole. This leads us to the fact spaces are multifunctional to a certain extent, a third level of interactivity, meaning corridors accept their role as an anteroom for bedrooms and stairways allow for peaceful conversation.
Last of all, the urban character of the building shouldn’t be lost, the indisputable fact that it lies within the city. Just as people should have the tools to interact, the building should also try to establish some kind of communication with the urban context. Coming inside from the outside street, there will always be hotel cafes, or now the healthy trend to recover the tradition of hotel restaurants. This is a strategy which helps to sustain quality cuisine combined with a clientele of travellers staying alongside other travellers or residents in the city. It is a way to reduce the sense of isolation with respect to guests in a hotel. Going outside the hotel from the inside strategies may appear to communicate not the presence of the hotel, but rather the fact that activities are carried out inside. From less to more and going back to little, just like the different lighting ambiences in the room being changed according to the mood of the guests staying in them are transferred to the areas of circulation in order to participate in their changing light configuration, the same light can be noticed from the street, thus involving the passer-by a little in the traveller’s place.

Interactivitat i família


Marco Polo era un viatger, Ali Bei també. Es tracta de pioners que van gosar d’anar allí on molt poca gent havia anat, i a pregonar-ho tot seguit, parlar-ne. Perquè molts van ser els que van viatjar en el passat, però només uns quants van arribar al punt de posar-ho per escrit de manera que arribés fins a nosaltres. Els seus viatges, que no el fet de viatjar, doncs tan ja altres havien viatjat abans com nosaltres ho seguim fent ara.
Al començar a pensar sobre uns hotels que tenim que construir, ens va donar per repassar no ja les arquitectures hoteleres històriques, els seus grans o petits edificis, els seus estils arquitectònics, sinó per mirar els individus que van viatjar abans que nosaltres. Va ser llavors que vam ser conscients de que existia una diferència entre el que podríem anomenar viatger i el que ara anomenem turista. Allò que més ens va cridar l’atenció, i que ens vam proposar recuperar adaptant-ho a les nostres circumstàncies i temps, és el caràcter actiu de la persona que es mou pel món, el viatger, front la tendència més passiva del que segueix rutes i rutines ja establertes, el turista. D’aquesta manera, els nostres últims treballs giren al voltant de tornar a donar algun tipus de protagonisme a les persones que superi la tendència a tractar-les com algú al que porten en braços, per a considerar-les com individus amb criteri i capaços de gaudir l’activitat. I és aquí que apareix el concepte d’interactivitat que nosaltres volem traslladar als hotels, generar no només uns estímuls que portin a produir unes respostes sinó, molt més important, donar unes eines (espais, possibilitats…) per a que les persones puguin interactuar tant amb allò inanimat que els envolta com amb les altres persones amb les que es creuen en aquest lloc que anomenem hotel.
Per anar d’allò menys sòlid a allò més urbà, començarem donant uns apunts sobre el paper de la llum i la interactivitat. Pot arribar-se a acceptar que si alguna cosa no es veu no té per que considerar-se que existeixi. Ara ho veus, ara ja no ho veus. A partir d’aquí la llum és fonamental, no només per a fer real un ambient determinat sinó per a establir el tipus de sensació que es té en relació amb el color que reflecteixen els objectes. Una vegada acceptada aquesta situació, la nostra proposta és donar al viatger la possibilitat no ja només d’experimentar diferents escenaris lumínics sinó també la d’exercir el control sobre ells. Aquí hem d’afegir que la unitat de partida sempre és la persona i no l’habitació, per tant, en una habitació doble s’ha de considerar la possibilitat de que els dos hostes puguin exercir un control separat de l’ambient, si tens dos comandaments segur que s’incita algun tipus de dilema, que aboca irremissiblement a algun tipus de comunicació. No s’accepten ni les imposicions ni les suggerències, la base de la comunicació és una acció. En aquest sentit hi ha una certa preocupació per la sostenibilitat del funcionament de l’hotel que es basa en fer protagonista l’hoste. Poden arribar-se a deixar per a l’hoste accions tradicionalment executades pel personal de l’hotel, com per exemple que el servei d’habitacions sigui en realitat un àrea d’autoservei, o diguem-li bufet lliure on s’incentiva la relació entre els hostes de diferents habitacions. Ho considerem un altre nivell d’interactivitat, i no es tracta tant de donar-li treball al client sino de donar-li un major control sobre el seu ambient, donar-li la possibilitat per a que pugui actuar.
En donar aquesta llibertat a l’hoste es posen en crisi algunes idees que tenim sobre els espais dins de l’hotel. Sobre els elements fixes i els mòbils. Es el que podríem anomenar el concepte de l’hotel d’una sola porta. Es a dir, la verdadera porta és la que marca el pas des del carrer a l’interior, i a partir d’aquí, més que trobar espais tancats, més portes, vas tenint la possibilitat d’aconseguir una major intimitat sense perdre el contacte amb el tot. Això ens aboca a que els espais siguin en certa mesura multifuncionals, un tercer nivell d’interactivitat, es a dir que els corredors accepten ser rebedors de la pròpia habitació, que les escales permetin una conversació calmada.
I al final no s’ha de perdre el caràcter urbà de l’edifici, el fet indiscutible de que està a la ciutat. Igual que les persones han de tenir les eines per interactuar, l’edifici també ha d’intentar establir algun tipus de comunicació amb el context urbà. Anant de fora, el carrer, a dins sempre tindrem els cafès d’hotel, o la sana tendència a recuperar la tradició dels restaurants d’hotel, estratègia que ajuda a sostenir una cuina de qualitat combinant una clientela de viatgers allotjats amb altres viatgers o fins hi tot residents a la ciutat. És un camí per a rebaixar l’aïllament dels hostes de l’hotel. I anant de dins, l’hotel, cap a fora, el carrer, també poden aparèixer estratègies per a comunicar no ja la presència de l’hotel sinó el fet de que allí dins es realitzen activitats. De menys a més i tornant al més petit, igual que els diferents escenaris lumínics de l’habitació, d’acord amb l’humor dels hostes allò allotjats, es traslladen a les zones de circulació per a participar en la seva configuració lluminosa canviant, així també la mateixa llum pot ser advertida des del carrer per a, per què no, fer al vianant una mica partícip del lloc del viatger.

Interactividad y familia


Marco Polo era un viajero, Ali Bei también. Se trata de pioneros que se atrevieron a ir allí donde muy poca gente había ido, y a publicitarlo, hablar de ello. Porque muchos fueron los que viajaron en el pasado, pero solo algunos llegaron al punto de ponerlo por escrito de manera que llegara hasta nosotros. Sus viajes, que no el hecho de viajar, pues tanto otros viajaban como seguimos viajando nosotros.
Al ponernos a pensar sobre los hoteles que tenemos que construir, nos dio por repasar no ya las arquitecturas hoteleras históricas, sus grandes o pequeños edificios, sus estilos arquitectónicos, sino por mirar a los individuos que viajaron ya antes de que lo hiciéramos nosotros. Fue entonces que adquirimos la conciencia de que existía una diferencia entre lo que podríamos llamar viajero y lo que ahora damos en llamar turista. Aquello que nos llamó más la atención, y que nos propusimos recuperar adaptándolo a nuestras circunstancias y tiempo, es el carácter activo de la persona que se mueve por el mundo, el viajero, frente a la tendencia más pasiva del que sigue rutas y rutinas ya establecidas, el turista. De esta manera, nuestros últimos trabajos giran alrededor de devolver un tipo de protagonismo a las personas que supere la tendencia a tratarlas como alguien al que llevar en volandas, para considerarlas como individuos con criterio y capaces de disfrutar la actividad. Y es aquí que aparece el concepto de interactividad que nosotros queremos trasladar a los hoteles, generar no ya solo unos estímulos que lleven a producir unas respuestas sino, mucho más importante, dar unas herramientas (espacios, posibilidades, tiempos…) para que las personas puedan interactuar tanto con aquello inanimado que los rodea como con las otras personas con las que se cruzan en ese lugar que llamamos hotel.
Para ir de lo menos sólido a lo más urbano, empezaremos dando unos apuntes sobre el papel de la luz y la interactividad. Puede llegarse a aceptar que si algo no se ve no tiene por qué existir. Ahora lo ves, ahora no lo ves. A partir de ahí la luz es fundamental, no solo para hacer real un ambiente determinado sino para establecer el tipo de sensación que se tiene en relación con el color que reflejan los objetos. Una vez aceptada esta situación, nuestra propuesta es dar al viajero la posibilidad no ya solo de experimentar distintos escenarios lumínicos sino además la de ejercer el control sobre ellos. Aquí hay que añadir que la unidad de partida siempre es la persona y no la habitación, por tanto, en una habitación doble se debe considerar la posibilidad de que los dos huéspedes puedan ejercer controles separados del ambiente, si tienes dos mandos seguro que se incita algún tipo de dilema, que aboca irremisiblemente a algún tipo de comunicación. No se aceptan ni las imposiciones ni las sugerencias, la base de la comunicación es una acción. En este sentido hay una cierta preocupación por la sostenibilidad del funcionamiento del hotel que se basa en hacer protagonista al huésped. Pueden llegarse a dejar para el huésped acciones tradicionalmente ejecutadas por el personal del hotel, como por ejemplo que el servicio de habitaciones sea en realidad un área de autoservicio, o digámosle buffet libre donde se incentiva la relación entre huéspedes de distintas habitaciones. Lo consideramos otro nivel de interactividad, y no se trata tanto de darle trabajo al cliente sino de darle un mayor control sobre su ambiente, darle las posibilidades para que pueda actuar.
Al dar esta libertad al huésped se ponen en crisis algunas ideas que tenemos sobre los espacios dentro del hotel. Sobre los elementos fijos y los móviles. Es lo que podríamos llamar el concepto del hotel de una sola puerta. Es decir, la verdadera puerta es la que marca el paso desde la calle al interior, y a partir de ahí, más que encontrar espacios cerrados, más puertas, vas teniendo la posibilidad de conseguir mayor intimidad sin perder el contacto con el todo. Esto nos aboca a que los espacios sean en cierta medida multifuncionales, un tercer nivel de interactividad, es decir que los pasillos acepten ser antesalas de la habitación, que las escaleras permitan una conversación calmada.
Y al final no hay que perder el carácter urbano del edificio, el hecho indiscutible de que está en la ciudad. Igual que las personas deben tener las herramientas para interactuar, el edificio debe también intentar establecer algún tipo de comunicación con el contexto urbano. Yendo de fuera, la calle, a dentro siempre tendremos los cafés de hotel, o la sana tendencia a recuperar la tradición de los restaurante de hotel, estrategia que ayuda a sostener una cocina de calidad combinando una clientela de viajeros alojados con otros viajeros o residentes en la ciudad. Es un camino para rebajar el aislamiento de los huéspedes en el hotel. Y yendo de dentro, el hotel, hacia fuera, la calle, también pueden aparecer estrategias para comunicar no ya la presencia del hotel sino el hecho de que ahí dentro se llevan a cabo actividades. De menos a más y volviendo a lo menor, igual que los distintos escenarios lumínicos de la habitación, de acuerdo con el humor de los huéspedes ahí alojados, se trasladan a las zonas de circulación para participar en su configuración luminosa cambiante, así también la misma luz puede ser advertida desde la calle para, por qué no, hacer al transeúnte un poco partícipe del lugar del viajero.

How to make so-called rough or composite models


First of all, a series of premises are set out as a starting point, which should, theoretically, govern the research.
Regardless of what the governing part seeks to propose, the premises are interpreted by the performer, the servant, in the following way:
We have a mass or a certain something which is wrapped around the essence or core in question. The objective is to reach inside what is under the wrapping, and to find how to bring light to it, how to proliferate the light and diffuse it.  The next step is how to stop this light, how to deliver it.
The same strategy could be applied to light as to smell, sound and humidity.
Images will immediately come to mind long before modelling begins. The first rough attestation is created from the point of view of the governing part, where the performer will set out to search for such objectives independently from the process.  But curiosity is not subject to rational control and they say that’s the way cats get killed. Meow.
Four courses of action are considered.
The mass and its cracks. Poking about, sculpting and having Superman’s power of vision which allows you to see even through kryptonite. Second recrimination due to a whole series of actions without any apparent sense or adjectives, which denote an escapist attitude and lack of commitment.  Material: wax
The columned mouth or the toothless room, which more than a course of action is like a drawing where the mass is regarded as an accumulation of elements which become evident due to the absence of some or many of them from where you expected to find them. Material: card
The colander eclipse finds its origins in the notion that the moon has tubes, holes or something similar running through it, meaning it fails in its attempt to block the Sun’s rays as they make their way to earth, but, in turn, this attempt becomes a triumph with the success of Saturday Night Fever.  Material: alginate
The engine in a Cherokee, or how such an accumulation of contrasting elements make up content and a continent at the same time.  In other words, depending on how far you are involved, you don’t know whether the jumble is being hidden or the jumble is hiding something. The performer has always been surprised by the fact that, despite being an accumulation of elements standing apart from one another, not a single wave of light manages to get through. The engine from a Seat Marbella will not suffice. Material: Internet

1. the mass and its cracks.
The first step consists in going down to a shop run by Orientals at three o’clock on a Thursday afternoon and looking for wax. Two types of candles are chosen – one of them stands out due to its colour and size. The other is completely inconspicuous – acquired just because it is white and to see what happens. The shop assistant says it is very beautiful and very cheap as he points to a clearly useless metal holder at the candle base.
One. The large one is circular, green. In parts it looks translucent, but this cannot be proven. Perhaps it is just our imagination.  It also gives off an aroma.  It has three wicks, meaning three flames came be alight at the same time. The performer looks at it and smells it.  He takes a pair of tweezers and removes two of the wicks carefully, leaving a tunnel which passes all the way through the candle. The third wick won’t come out, so it is lit and the wax melts. If we are patient, it may just leave another hole through the candle.
Conclusion: With regard to light: mass may not be opaque, and if pressure is put on the performer, it could be said that the candle can give off light itself.  With regard to smell: the material itself gives off a smell which hasn’t been added to it, but is rather a constituent part of its characteristics and can be stimulated, that is to say, regulated to a certain extent.  With regard to access: the candle becomes perforated as some of its components, the wicks, are removed.
Two. The small candles. They are released from their cellophane wrapping and the sky blue bow. They are examined carefully and as the performer cannot think of any use for them, they are placed in the waste paper basket. Tweezers are used once more to remove the wicks – successfully in one case, a failure in the other. This time a complete tunnel is not achieved. The performer takes a Stanley knife and tries to cut through one of the candles – surprise – a wall on the outside and one on the inside. One is made of wax, which gives it shape and covers the outside surface. The other is made of a synthetic material which acts as a filler.  We take a tin soldering iron and start to melt the filler in order to reconstruct the skin again afterwards. Filled beforehand, now empty.
The wax which melts solidifies quickly. A receptacle is made where the wax falls. Several perforations are made in the receptacle so it will be more stable on the table, but – or surprisingly – the wax partially leaks through until it blocks up the holes itself, a victim of its own success.
Once the mass is hollowed out, we put it up against the light and can see little. We are going to perforate. We look for an instrument which will enable us to make small perforations and we find a brass rod.  We heat it and focus our efforts a while on piercing one of the candle walls.
We construct a template so as to make the process less haphazard. However, the template is actually designed with the slight intention of creating two highly perforated areas, the rest less so and more random to a certain extent.   We perforate the other side directly with the hot tip of the soldering iron.
Conclusion: Perforations reveal the thickness of things and they also make us think about what is behind and the existence of places on the other side. By knocking gently we may discover that there may be something on the other side – instead of sounding hollow, an aria may burst out.
2. the columned mouth or the toothless room
One. The volume is added to. The aim is for it to be a certain three dimensional shape – above, below, to the right and to the left. Two horizontal planes made of card are set up and are joined together using three pieces of two different widths.  Each plane will have a minimum of two sets of three pieces of different lengths which will join it to the two planes at different distances. Three planes are perforated with circular holes. The groups of vertical pieces define the different areas like a cage, where little pieces of silver foil are placed.  If the paper is blown upon, it moves and makes a noise.
Conclusion: adding elements and holes defines areas, but without confining them. The openings which are made into the space itself help to deceive perception. This is the way to win the game. The planes accompany the light, particularly when they are linked to a perforation. The perforations on different levels may not be facing one another, so light enters in a more indirect way, thus making perception of the space more complicated.
Two. Between the mass, the adding of volume and the preconception of the moon being a colander, several sheets are perforated.  Certain areas are designated to be perforated generously, but without trying to achieve perfect alignment of the holes between the different sheets. Two sheets are covered by smooth silver foil on one side, a third one with crumpled silver foil.  A base is constructed with grooves at different distances – some are parallel, others are not – in order to be able to fit the sheets and see the latticed effect of the misaligned holes.
Conclusion: Making additions adds volume, but multiple perforations add air, so it isn’t a volume which is stifling. The slatted effect doesn’t have to be permanent, it can be modified. The walls can be alive. Light and perception can be changed at will, or randomly, or controlled by a complex system (such as the day).
3. the colander eclipse
The moon is a colander. In 1 we had a mass on which we performed different actions. Now we are going to do the reverse (the performer would say “a slight reverse”, knowing full well that the governing part considers the expression as a sign of insecurity) and the incisions or perforations are going to be planned beforehand.  A user-friendly, quick-setting liquid material – alginate – is used as well as translucent materials which are also edible – sweets, jelly beans. In this way slight expectation is created. Several tests are carried out. A. Different coloured jelly beans are placed in contact with the formwork (a plastic cup). Their position is adjusted with needles. Some jelly beans are placed at different distances from the perimeter. B. « Bridges » are made by stringing jelly beans together side by side, adjusting their position with needles. We ensure the skewered jelly beans are different colours. The performer manages to prick himself several times. C. Several tubes are put in place using needles, which will go through the mass.  D. Different tubes.  Jelly beans are positioned in the inside part, some just touching the tubes, others have the tubes running through them.
It’s possible to see how light comes through the coloured pathway of jelly beans. As you look through some of the tubes, colour can be seen at the end. The jelly beans seem to be dissolving, possibly as a reaction to the alginate.
Conclusion: intuition of “walled” elements gives a feeling of thickness in matter.  Light can be delivered, but at the same time it’s as if we become its baggage which it takes inside.  It’s also possible to think of a formwork which has disappeared instead of a missing formwork. This is somewhat like a technique for a constructor of pyramids, or like using ice as a dead weight in the Sahara Desert.
4. the engine in a Cherokee
We search for electric and combustion engines on the internet. We also open up the hood on a Cherokee Unlimited and a Grand Cherokee. This time we only look. The different elements such as tubes, metal boxes and bars go in and out, they duck into the jumble of metals and plastics only to come out again a few centimetres further along. Or then again, not. Their rounded edges prevent it from being perceived as a solid mass. They all seem to be elements millimetrically apart from one another.
While undertaking research we come up against a brain with all its protuberances, its grey matter, its shadows and its areas of activity.  They are different in each person, different according to the sun which shines upon it. 
Conclusion: Sometimes it’s difficult to distinguish between content and continent, between what is hidden and what it is hiding. There is team work here.
Roughness gives a vast feeling of heaviness, of seriousness, particularly if curved shapes predominate.
The outcome is:
Composite: composite: made up of disparate or separate parts or elements; compound. A picture, photograph, or the like, that combines several separate pictures. 

De com fer maquetes suposadament sense rigor o del batiburrillu


Primer es plantegen una sèrie de premisses de les quals partir i que suposadament han de dirigir la investigació.
Les premisses, independentment del que realment es vulgui proposar des de la part dirigent, són interpretades per l’executant, un servidor, de la següent manera:
Es té una massa o quelque chose que envolta el moll de l’assumpte o el centre en qüestió. L’objectiu és accedir a allò embolicat, com fer-li arribar la llum, com multiplicar-la i com dividir-la. El següent pas serà com aturar aquesta llum i com distribuir-la.
La mateixa estratègia podria ser aplicada tant a la llum com a l’olor, al so i a la humitat. Immediatament apareixen imatges, molt abans de començar a modelar. Aquesta és la primera acusació de poc rigor, doncs es creu, des de la part dirigent, que l’executant pretén anar a buscar aquests objectius independentment del procés. Però la curiositat no vol saber res del control racional i serà per aquests usos i costums que va acabar matant al gat. Meu.

Es pensen 4 línies d’actuació.
La massa i les seves esquerdes. El burxar, l’esculpir i el tenir una visió de superman que permet veure a través fins hi tot de la kryptonita. Segona recriminació pel cúmul aparentment sense sentit d’accions i adjectius que denoten tendència a l’escapisme i falta de compromís. Material: cera.
La boca hipòstila o la sala desdentegada, que el ‘desdentada’ del castellà original d’aquest informe no sonava tant bé, i que més que una línia d’actuació és un dibuix on la massa es dóna per acumulació d’elements que es fan evidents per l’absència d’alguns o molts d’ells allí on s’esperaria trobar-los. Material: cartronet.
L’eclipsi del colador, que neix del pensar que la lluna és travessada per tubs, forats o similars que provoquen que l’intent del satèl·lit d’aturar els rajos del Sol en el seu camí cap a la Terra sigui un fracàs de proporcions còsmiques que es torna en l’èxit de febre del dissabte a la nuit. Material: alginat.
El motor del Cherokee o de com una tal acumulació d’elements dispars formen a la vegada el contingut i el continent. O sigui, que segons quant de ficat hi estiguis no saps si l’embull està amagat o l’embull amaga. Sempre li ha sorprès a l’executant el fet que malgrat ser una població d’elements exempts els uns dels altres no passi ni una ona corpuscle de llum. El motor del Seat Marbella no val. Material: Internet.1. La massa i les seves esquerdes
La primera acció consisteix, el dijous a les 15:00, en baixar a un comerç regentat per orientals i buscar cera, espelmes, uns ciris. Se n’escullen de dos tipus. Un crida l’atenció pel color i la mida. L’altre no crida cap atenció, simplement s’adquireix per ser blanc i a veure què passa. El dependent diu que aquest segon és molt maco i molt barat, assenyalant amb el dit una aparentment inútil base metàl·lica que vol fer de peu d’espelma.
U. La gran, ciri, és circular, verda, en alguns punts sembla translúcida però no es pot demostrar, potser és només una il·lusió. I fa olor. Té tres blens, és a dir que pot acollir tres flames alhora. L’executant la mira i ensuma. Agafa unes pinces i extrau netament dos feixos de filets, aconseguint deixar un túnel que travessa totalment el ciri. El tercer no surt, llavors s’encén i la cera es desfà. Amb paciència potser també acabaria travessant tot el ciri.
Conclusió: Sobre la llum: la massa pot no ser opaca i, si es pressiona l’executant, es podria dir que ella mateixa por donar llum (l’espelma). Sobre l’olor: el mateix material desprèn olor que no ha estat afegit a ell sinó que forma part de les seves característiques pròpies i pot ser excitat, és a dir que d’alguna manera pot ser dosificat. Sobre l’accés: l’espelma o ciri es perforat per subtracció, eliminant algun dels seus components (els feixos de fils).
Dos. Les espelmes petites. Es treuen del seu embolcall, paper de cel·lofana, llacet blau, banda blancblava apericada. S’observen detingudament els anteriors elements i com que a l’executant no se li acudeix res s’envien a la paperera. Es procedeix amb pinces a repetir l’acció extractiva, en un cas amb èxit, es fracassa en l’altre. Aquesta vegada no aconseguim el túnel total. L’executant es fa d’un cutter i intenta seccionar una de les espelmes, sorpresa: una paret externa i un interior, una de cera que dóna la forma i cobreix l’exterior, i un interior d’un material bastard que funciona de farciment. Ens fem d’un soldador d’estany i es procedeix a fondre el farciment per a després tornar a recompondre la pell. Abans ple, ara buit.
La cera que es fon es solidifica ràpidament. Es fa un recipient on es va deixant caure. Es practiquen algunes perforacions en el recipient per aconseguir que sigui estable sobre la taula però, oh sorpresa, la cera s’escapa parcialment fins que ella mateixa tanca els orificis. Una manera de morir d’èxit.
Una vegada tenim la massa buidada, mirem a contrallum i veiem poc. Anem a perforar. Busquem un adminicle que ens permeti realitzar perforacions de petit diàmetre i trobem una vareta de llautó. L’escalfem i ens entretenim una estona foradant una de les parets de l’espelma. Construïm una plantilla per a treure-li arbitrarietat al procés, però de fet la plantilla està feta amb la lleugera intenció de crear dues zones abundantment perforades i la resta menys i un tant ad libitum. L’altra cara la perforem directament amb el cap candent del soldador.
Conclusió: Les perforacions descobreixen el gruix de les coses i també ens fan pensar en el darrera i en l’existència de llocs a l’altre costat. Donant lleugers cops també es descobreix que pot haver-hi alguna cosa a l’altre costat, en comptes de sonar a buit alguna vegada podria escoltar-se un ària.

2. La boca hipòstila o la sala desdentegada
U. Es procedeix a densificar per addició. Es pretén seguir un patró tridimensional, per dalt, per baix, a dreta i a esquerra. S’estableixen plans horitzontals de cartronet que s’uneixen entre ells mitjançant tres peces de 2 gruixos diferents. Cada pla tindrà com a mínim dos trios de peces de diferent longitud que l’uniran amb dos plans a diferent distància. Tres plans són perforats amb orificis circulars. Els grups de peces verticals defineixen diferents àrees a la manera de gàbies on es col·loquen petits trossos de ‘paper d’alumini’. Es bufa i el paper es belluga i sona.
Conclusió: l’addició d’elements i els orificis practicats defineixen zones però sense delimitar-les, a més, les obertures que s’obren sobre el mateix espai ajuden a enredar la percepció. Es guanya en joc. Els plans acompanyen la llum, especialment quan estan associats a una perforació. Les perforacions a diferents nivells poden no estar encarades, la llum arriba de forma més indirecta i es fa més complexa la percepció de l’espai.
Dos. Entre la massa, la densificació per addició i preveient que la Lluna és un colador es perforen diferents làmines. Es defineixen determinades àrees a perforar en abundància però sense buscar la coincidència perfecta d’orificis entre les diferents làmines. Dues làmines són folrades en una de les cares amb ‘paper d’alumini’ llis, una tercera ho és amb ‘paper d’alumini’ prèviament arrugat. Es construeix una base amb ranures a diferents distàncies, unes paral·leles, altres no, per a poder col·locar les làmines i veure l’efecte dels orificis-gelosia no encarats.
Conclusió: L’addició densifica però la multiperforació dóna aire, no és una densitat que ofegui. La qualitat de la gelosia no té per què ser constant, pot ser alterada. Els murs poden estar vius, la llum, la percepció poden ser alterades a voluntat o aleatòriament o controlades per un ordre complex (el dia, per exemple).

3. l’eclipsi del colador
La Lluna és un colador. En 1, teníem una massa en la que practicàvem diverses operacions, ara anirem a la inversa (l’executant diria ‘una mica a la inversa’, sabent que la part dirigent considera l’expressió com una mostra d’inseguretat) i es pensaran les incisions o perforacions amb anterioritat. S’usa un material líquid d’enduriment ràpid i user friendly, l’alginat, i materials translúcids també comestibles: llaminadures, gominoles. També d’aquesta manera es genera una mica d’expectació. Es fan vàries proves. A. Es col·loquen llaminadures de diferents colors en contacte amb l’encofrat (un got de plàstic), es controla la seva posició amb agulles de cap. Algunes llaminadures es col·loquen per a quedar a diferents distàncies del perímetre. B. Es fan ‘ponts’ enfilant llaminadures de costat a costat, es controla la posició amb agulles de cap. Es procura que les llaminadures de la broqueta tinguin diferents colors. L’executant es punxa vàries vegades. C. Es col·loquen diversos tubs, controlant la seva posició amb agulles de cap, que travessaran la massa. D. Es tornen a col·locar diversos tubs, alguns massissos. A la part interna s’hi encabeixen llaminadures, unes en contacte simple amb els tubs, altres travessades pels propis tubs.
Es pot observar com la llum travessa seguint el camí acolorit de les llaminadures. Al mirar per alguns tubs es percep al fons un color. Sembla començar un procés de dissolució de les llaminadures, potser al reaccionar amb l’alginat.
Conclusió: La intuïció d’elements ‘aparedats’ dóna sensació de gruix a la matèria. La llum pot ser distribuïda, però a la vegada se li pot donar un cert equipatge per a que ens el porti cap a l’interior. Es pot pensar també en l’encofrat desaparegut en comptes de l’encofrat perdut, una tècnica un tant de constructor de piràmides o l’usar com a pes mort el gel en el desert del Sàhara.

4. el motor del cherokee
Busquem a internet motors, elèctrics i d’explosió, també obrim el capó d’un Cherokee Unlimited i el d’un Grand Cherokee. Aquesta vegada només mirem. Els diferents elements, tubs, caixes metàl·liques, barres, etc., entren i surten, es capbussen en l’embull de metalls i plàstics per a sortir uns centímetres més enllà, o no. Els seus límits arrodonits impedeixen que sigui percebut com una massa sòlida, tots semblen elements mil·limètricament exempts els uns dels altres.
En el camí d’investigació ens topem amb un cervell, amb totes les seves protuberàncies, el seu encefalisme, les seves ombres i zones d’activitat. Diferents segons la persona, diferents segons el Sol que més l’escalfa.
Conclusió: A vegades és difícil distingir entre contingut i continent, entre allò amagat i allò que amaga. Aquí hi ha un treball en equip.
La rugositat dóna una gran sensació de pesantor, de gravetat, especialment si predominen les formes corbes.

A mode de corol·lari:
Batiburrillu, forma bastarda, del castellà baturrillo: (de Batir, mezclar, revolver) ‘mezcla de cosas, especialmente guisados, que no dicen bien unas con otras’.// 2.coloq. ‘en la conversación y en los escritos, mezcla de cosas inconexas y que no vienen a propósito.’
Però això segons el DRAE, és clar. Perquè segons DCVB, podríem dir batibull, que és ‘conjunt de crits, soroll o coses en desorde i difícils d’aclarir (Cat.); cast. batiburrillo. Ab el batibull que allí van armar les desfregades, tot fou inútil, Oller Bogeria 183. També es diu batibull-farina amb el mateix significat. Ja us podeu pensar el batibull farina del pataco, Coromines Presons 171
Fon.: batibúλ (or., occ.); batibuλfərínə (Barc.)
Etim.: compost de bat i bull (imperatius dels verbs batre i bullir) 

De cómo hacer maquetas supuestamente sin rigor o del batiburrillo


Primero se plantean una serie de premisas de las cuales partir y que supuestamente deben regir la investigación.
La premisas, independientemente de lo que realmente se quisiera proponer desde la parte dirigente, son interpretadas por el ejecutante, un servidor, de la siguiente manera:
Se tiene una masa o un algo que envuelve el busilis o un centro en cuestión. El objetivo es acceder a lo envuelto, cómo hacerle llegar luz, cómo multiplicarla y cómo dividirla. El siguiente nivel será cómo parar esa luz, como distribuirla.
La misma estrategia podría ser aplicada tanto a la luz como al olor, sonido y humedad.
De inmediato aparecen imágenes, mucho antes de empezar a modelar. La primera acusación de poco rigor, pues se cree desde la parte dirigente que el ejecutor va a ir a buscar esos objetivos independientemente del proceso. Pero la curiosidad no está sujeta al control racional y será por esos andares que dicen que mató al gato. Miau.
Se piensan 4 líneas de actuación.
La masa y sus grietas. El escarbar, el esculpir y el tener una visión de supermán que permite ver a través incluso de la kryptonita. Segunda recriminación por el cúmulo aparentemente sin sentido de acciones y adjetivos que denotan una actitud escapista y de falta de compromiso. Material: cera
La boca hipóstila o la sala desdentada, que en catalán suena mejor como sala ‘desdentegada’, y que más que una línea de actuación es un dibujo donde la masa se da por acumulación de elementos que se hacen evidentes por la ausencia de algunos o muchos de ellos ahí donde se esperaría encontrarlos. Material: cartoncillo
El eclipse del colador, que nace del pensar que la luna está atravesada por tubos, agujeros o semejantes que provocan que el intento del satélite de parar los rayos del Sol en su camino hacia la tierra sea un fracaso que se torna en el éxito de fiebre del sábado noche. Material: alginat
El motor del cherokee o de cómo tal acumulación de elementos dispares forman a la vez contenido y continente. O sea, que según lo metido que estés no sabes si el amasijo está escondido o el amasijo esconde. Siempre le ha sorprendido al ejecutante el hecho que a pesar de ser una población de elementos exentos los unos de los otros no pasa ni una onda corpúsculo de luz. El motor del Seat Marbella no vale. Material: Internet

1. la masa y sus grietas
La primera acción consiste, el jueves a las 15:00, en bajar a un comercio regentado por orientales y buscar cera, unas velas. Se escogen dos tipos, uno llama la atención por el color y el tamaño. El otro no llama la atención, simplemente se adquiere por ser blanco y a ver qué pasa. El dependiente dice de este segundo que es muy bonito y muy barato, señalando con el dedo una aparentemente inútil base metálica a modo de pie de la vela.
Uno. La grande es circular, verde, en algunos puntos parece translúcida pero no se puede demostrar, quizá es solo imaginación. Y huele. Tiene tres hilos,  es decir puede acoger tres llamas a la vez. El ejecutante la mira y la huele. Coge unas pinzas y extrae limpiamente dos de los hilillos, se consigue un túnel que atraviesa totalmente la vela. El tercero no sale, entonces se le prende fuego y la cera se derrite. Con paciencia quizá también atravesaría la vela.
Conclusión: Acerca de la luz: la masa puede no ser opaca y si se apura al ejecutante se podría decir que ella misma puede dar luz (la vela). Acerca del olor: el mismo material desprende olor que no ha sido añadido a él sino que forma parte de sus características y puede ser excitado, es decir en alguna medida dosificado. Acerca del acceso: la vela es perforada por sustracción, eliminando alguno de sus componentes (los hilos).
Dos. Las velas pequeñas. Se liberan de su envoltorio, papel de celofán, lazito azul, banda blanquiceleste. Se observan detenidamente los anteriores elementos y como al ejecutante no se le ocurre nada se envían a la papelera. Se procede con pinzas a repetir la acción extractiva, en un caso con éxito, se fracasa en el otro. Esta vez no conseguimos el túnel total. El ejecutante se hace de un cutter e intenta seccionar una de las velas, sorpresa: una pared externa y un interior, una de cera que da la forma y cubre el exterior, y otra de un material bastardo que funciona de relleno. Nos hacemos de un soldador de estaño y se procede a fundir el relleno para después volver a recomponer la piel. Antes lleno, ahora vacío.
La cera que se funde se solidifica rápidamente. Se hace un recipiente donde se va dejando caer. Se practican algunas perforaciones en el recipiente para conseguir que sea estable sobre la mesa pero, o sorpresa, la cera se escapa parcialmente hasta que ella misma cierra los orificios. Una manera de morir de éxito.
Una vez tenemos la masa ahuecada miramos a contraluz y vemos poco. Vamos a perforar. Buscamos un adminículo que nos permita realizar perforaciones de pequeño diámetro y encontramos una varilla de latón. La calentamos y nos enfrascamos un rato en horadar una de las paredes de la vela. Construimos una plantilla para quitarle arbitrariedad al proceso, pero de hecho la plantilla esta hecha con la ligera intención de crear dos zonas abundantemente perforaras y el resto menos y un tanto ad libitum. La otra cara la perforamos directamente con la cabeza candente del soldador.
Conclusión: Las perforaciones descubren el grosor de las cosas y también nos hacen pensar en el detrás y en la existencia de lugares al otro lado. Dando ligeros golpes también se descubre que puede haber algo al otro lado, en vez de sonar a hueco alguna vez podría desatarse un aria.

2. la boca hipóstila o la sala desdentada
Uno. Se procede a densificar por adición. Se pretende que sea en cierta forma tridimensional, por arriba, por abajo, a derecha y a izquierda. Se establecen planos horizontales de cartoncillo que se unen entre ellos mediante tres piezas de 2 anchuras distintas. Cada plano tendrá como mínimo dos tríos de piezas de distinta longitud que lo unirán con dos planos a distinta distancia. Tres planos son perforados con orificios circulares. Los grupos de piezas verticales definen distintas áreas a la manera de jaulas donde se colocan pequeños trozos de ‘papel de aluminio’. Se sopla y el papel se menea y suena.
Conclusión: la adición de elementos y los orificios definen zonas pero sin delimitarlas, además las aberturas que se abren sobre el mismo espacio ayudan a enredar la percepción. Se gana en juego. Los planos acompañan a la luz, especialmente cuando están asociados a una perforación, las perforaciones a distintos niveles pueden no estar encaradas, la luz llega de forma más indirecta y se hace más compleja la percepción del espacio.
Dos. Entre la masa, la densificación por adición y previendo la luna es un colador se perforan diversas láminas. Se definen ciertas áreas a perforar con profusión pero sin buscar la coincidencia perfecta de orificios entre las distintas láminas. Dos láminas son forradas por una de las caras con papel de aluminio liso, una tercera lo es con papel de aluminio previamente arrugado. Se construye una base con ranuras a distintas distancias unas paralelas, otras no, para poder colocar las láminas y ver el efecto de los orificios-celosía no encarados.
Conclusión: la adición densifica pero la multiperforación da aire, no es una densidad que ahogue. La calidad de la celosía no tiene por que ser constante, puede ser alterada. Los muros pueden estar vivos, la luz, la percepción pueden ser alteradas a voluntad o aleatoriamente o controlado por un orden complejo (el día, por ejemplo).

3. el eclipse del colador
La luna es un colador. En 1, teníamos una masa en la que practicábamos diversas operaciones, ahora vamos a ir a la inversa (el ejecutante diría ‘un poco a la inversa’, a sabiendas que la parte dirigente considera la expresión como una muestra de inseguridad) y se van a pensar las incisiones o las perforaciones antes. Se usa un material líquido de fraguado rápido y user friendly, el alginat, y materiales translúcidos también comestibles: chucherías, gominolas. También de esta manera se genera un poco de expectación. Se hacen varias pruebas. A. Se colocan gominolas de distintos colores en contacto con el encofrado (un vaso de plástico), se controla su posición con agujas. Algunas gominolas se colocan para quedar a distintas distancias del perímetro. B. Se hacen ‘puentes’ ensartando gominolas de lado a lado, se controla la posición con agujas. Se cuida que las gominolas de la brocheta tengan distintos colores. El ejecutante se pincha varias veces. C. Se colocan varios tubos, controlando su posición con agujas, que atravesarán la masa.  D. Se vuelven a colocar diversos tubos, algunos macizos. En la parte interna se ubican gominolas, unas en contacto simple con los tubos, otras atravesados por ellos.
Se puede observar cómo la luz atraviesa siguiendo el camino colorido de las gominolas. Al mirar por algunos tubos se percibe color al fondo. Parece empezar un proceso de disolución de las gominolas, quizá al reaccionar con el alginat.
Conclusión: la intuición de elementos ‘emparedados’ da sensación de grosor en la materia. La luz puede ser distribuida, pero a la vez se le puede dar un cierto equipaje para que nos lo lleve dentro. Se puede pensar también en el encofrado desaparecido en vez del encofrado perdido, una técnica un tanto de constructor de pirámides o el usar como peso muerto el hielo en el desierto del Sahara.

4. el motor del cherokee
Buscamos en Internet motores, eléctricos y de explosión, también abrimos el capo de un Cherokee Unlimited y el de un Grand Cherokee. Esta vez solo miramos. Los distintos elementos, tubos, cajas metálicas, barras, etc., entran y salen, se zambullen en el amasijo de metales y plásticos para salir unos centímetros más allá, o no. Sus límites redondeados impiden que sea percibido como una masa sólida, todos parecen elementos milimétricamente exentos los unos de los otros.
En el camino de investigación nos topamos con un cerebro, con todas sus protuberancias, su sesismo, sus sombras y sus zonas de actividad. Distintas según la persona, distintas según el sol que más calienta.
Conclusión: A veces es difícil distinguir entre contenido y continente, entre lo escondido y lo que esconde. Aquí hay un trabajo de equipo.
La rugosidad da una gran sensación de pesadez, de gravedad, especialmente si predominan las formas curvas.

A modo de corolario
Batiburrillo: baturrillo: (de Batir, mezclar, revolver) ‘mezcla de cosas, especialmente guisados, que no dicen bien unas con otras’.// 2.coloq. ‘en la conversación y en los escritos, mezcla de cosas inconexas y que no vienen a propósito.’
Pero eso según el DRAE, claro.

Pocket words


The starting points for our projects are not pre-established schemes which predetermine the final shape, rather they consist of ideas, concepts. These generate processes and systems which, once a particular need is covered, go on to find the next solution of their own accord. We thus understand how a tub, a peg, a tactile quality, an empty space, a face-to-face encounter, or bobbin lace can generate any kind of object. All that remains is to study what the object signifies as such, what its qualities are and redefine it. A new conception of the object emerges from this re-reading, thus giving it a new form.

The system is rooted in a constant revision of the way of understanding things, reinterpreting their qualities. The key factor here is that this represents a work tool which allows us to tackle a design on any scale, from a piece of jewellery to an urban planning project. It is thus understood that the same system can be used to find solutions for such apparently diverse designs – the qualities of a theatre curtain and its folds emerge as the Peça-Teló (“Theatre-Curtain-Piece”); the Termo-Pack gives the user the option of delivering a present hot or cold; the Pica-Container reflects the idea of something we can use to hold hygiene products without getting sprayed or dirty; The Arxiu-Mirador (“Windowed Archive”) in Vilafranca de Penedès came about after studying the concept of an archive and then removing it from the idea of a horizontal container so as to transform it into a windowed-vertical-store; the Cases-Mur i Espiral (the Wall and Spiral Houses) respond to topographical factors through their shape, whereas the Casa-Tub (the Tub House) responds to the geographical direction it faces. 

The system could be explained through POCKET-WORDS, ideas which study and re-understand qualities so they can be transposed into projects. In this respect, we can indeed talk of a pocket where a hand searches around, finds something, is surprised and makes a discovery. Starting from a simple idea, a product of a careful study of conditions, the complete design of the product emerges of its own accord, down to the tiniest of details.

Such a formula reflects a great honesty and greater care towards the object and its user. Leaving completely aside any personal influences on the design, the latter is a product, above all, of careful attention to the needs which the consumer demands, needs which are resolved in POCKET-WORDS.

Paraules butxaca


Els punts de partida dels nostres projectes no són esquemes previs que determinen la forma final, sinó que constitueixen idees, conceptes, els quals generen un sistema constructiu que es va resolent per sí mateix a mida que es van cobrint les necessitats.  Així entenem com un tub, una pinça, una qualitat tàctil, un espai buit, un vis-à-vis, un moment, o una punta de coixí puguin generar tot tipus d’objectes. Només cal revisar el què significa l’objecte com a tal, les seves qualitats, i redefinir-lo. D’aquesta relectura en sorgeix una nova concepció de l’objecte i se’n deriva una nova forma.

El sistema radica en una revisió constant de la manera d’entendre les coses, reinterpretant les seves qualitats. El més important és que això significa un instrument de treball que permet afrontar el disseny a qualsevol escala, des d’una peça de joieria a un projecte urbanístic. Es comprèn així que propostes aparentment tan diverses es resolguin amb un mateix sistema: de les qualitats d’un teló i la seva arruga s’en deriva la Peça-Teló; el Termo-Pack proposa la possibilitat d’entregar un regal fred o calent; la Pica-Container reflecteix la idea que aquesta pot contenir els objectes d’higiene sense que esquitxem i embrutem; l’Arxiu-Mirador de Vilafranca és el resultat de la revisió del concepte d’arxiu, allunyant-se de la idea de contenidor horitzontal per transformar-lo en un dipòsit-vertical-mirador; les Cases-Mur i Espiral responen als condicionants topogràfics a través la seva forma mentre que la Casa-Tub respòn a la seva orientació.

El sistema pot explicar-se a través de les PARAULES-BUTXACA, aquestes idees que revisen i reentenen les qualitats per a traspassar-les als projectes. En efecte, bé podem parlar d’una butxaca, en la que la mà busca, troba, es sorpèn i descobreix. D’una simple idea, producte de l’estudi seriós de les condicions, sorgeix de manera natural la totalitat del producte, fins els detalls més ínfims.

Aquesta formula reflecteix una gran honestedat i una cura encara major envers l’objecte i el seu usuari. Deixant absolutament de banda qualsevol projecció individual sobre el disseny, aquest últim és producte, abans que tot, d’una extremada atenció a les necessitats que ell mateix demana, necessitats que es resolen en les PARAULES-BUTXACA.

Palabras bolsillo


Los puntos de partida de nuestros proyectos no son esquemas previos que determinan la forma final, sino que constituyen ideas, conceptos los cuales generan procesos y sistemas, más experimentales que lógicos, que se van resolviendo por sí mismos a medida que van cubriendo las necesidades.
Así entendemos cómo un tubo, una pinza, una cualidad táctil, un espacio vacío, un vis-à-vis, un momento, o un encaje de bolillos pueden generar toda una tipología de objetos. Sólo hace falta revisar lo que significa el objeto como tal, sus cualidades, y redefinirlo. De esta relectura surge una nueva concepción del objeto y se deriva una nueva forma. Se trata de revisar constantemente la manera de entender las cosas, reinterpretando sus cualidades.

Lo más importante es que esto es un instrumento de trabajo que permite afrontar el diseño a cualquier escala, desde una pieza de joyería a un proyecto urbanístico. Así se entiende que propuestas aparentemente muy diversas se resuelvan con un mismo sistema: de las cualidades de un telón y su arruga se deriva la Peça-Teló; el Termo-Pack propone la posibilidad de entregar un regalo frío o caliente; la Pica-Container refleja la idea que ésta puede contener objetos de higiene sin que salpiquen ni ensucien; Arxiu-Mirador de Vilafranca del Penedès es el resultado de la revisión del concepto de archivo, alejándose de la idea de contenedor horizontal para transformarlo en un depósito-vertical-mirador: las Cases-Mur y Espiral responden a los condicionantes topográficos a través de su forma, mientras que la Casa-Tub responde a su orientación.

Nuestra manera de realizar proyectos, nuestro sistema, tiene como punto de partida lo que hemos llamado PALABRAS-BOLSILLO, consistentes en ideas extraídas de la revisión de un objeto, para ser traspasadas al proyecto en cuestión. En efecto, bien podemos hablar de un bolsillo en el que la mano busca, encuentra, se sorprende y descubre. De una simple idea, producto del estudio serio de las condiciones, surge de manera natural la totalidad del producto, hasta los detalles más ínfimos.

Esta fórmula refleja una gran honestidad y un cuidado aún mayor hacia el objeto y su usuario. Dejando absolutamente de lado cualquier proyección individual sobre el diseño, este último es producto de una extremada atención en las necesidades que el consumidor pide.

Take adequate precautionary measures at Casa Garriga


We steal up to the Casa Garriga at an unusual time of day to avoid certain type of revenge from clients who are understandably somewhat annoyed. In a profession which manages its fees with dubious efficiency, showing off the architect’s curriculum has become one of the profession’s chief incentives. If he or she doesn’t know how to get paid well, at least they have the consolation prize of being photographed a great deal and becoming more widely known. But when the client, poor thing, decides to hinder such a modest display of egocentricity so natural to the decadent aristocracy of our profession, poor things, some of us architects suffer from the consequences of rabid convulsions. Sometimes these convulsions are assuaged by deliberately delaying an all-important signature on official certificates, meaning the client will remember us for a very long time. However, this may lead to the danger one day they will catch us trying to show the building to a colleague or an architecture critic. In such cases people become very creative and resort to dissuasive techniques of an extremely varied nature. In the case of the Casa Garriga such revenge materialised in the form of a hosepipe issuing a surprisingly highly pressurised jet of water. It’s clear we did something not only badly, but very badly indeed – we did not take adequate precautionary measures. Such a blunder is completely unacceptable.

Prendre bé les mides, a la Casa Garriga


A la Casa Garriga ens hi acostem a hores infreqüents per evitar les segures represàlies d’uns clients raonablement emprenyats. En una professió que gestiona amb dubtosa eficàcia els honoraris, un dels al·licients importants passa a ser la il·lustració del currículum de l’arquitecte, que si no se sap pagar bé almenys sí que s’escarrassa en sortir ben fotografiat i millor divulgat. Però quan el client obstrueix aquest modest acte d’egocentrisme tan natural a l’aristocràtica decadència d’aquest gremi nostre, alguns arquitectes patim la rabiola. A vegades, aquesta es soluciona simplement en una burocràtica dilació en alguna rúbrica que provoca que el client ens guardi llargament en la seva memòria, amb el perill que algun dia ens enxampi intentant ensenyar la casa a algun col·lega o crític especialitzat. En aquests casos la gent s’empesca tècniques de la més variada índole i que a la Casa Garriga van cristal·litzar en una mànega proveïda d’un raig d’aigua a una sorprenent pressió. Es fa clar que alguna cosa vam fer molt malament, no vàrem prendre les mides amb la suficient cura. És una imposició. És intolerable.

Tomar bien las medidas, en la Casa Garriga


A la Casa Garriga nos acercamos a hurtadillas y a horas infrecuentes para evitar las seguras represalias de unos clientes razonablemente enfadados. En una profesión que gestiona con dudosa eficacia los honorarios, uno de los alicientes importantes pasa a ser la ilustración del curriculum del arquitecto, que si no se sabe hacer pagar bien al menos sí se las apaña para salir bien fotografiado y mejor divulgado. Pero cuando el cliente, pobre de él, obstruye este modesto acto de egocentrismo tan natural a la aristocrática decadencia de este gremio nuestro, ¡hay, pobre de él!, algunos arquitectos sufrimos rabiosas convulsiones. A veces estas desembocan simplemente en una burocrática dilación en la estampación de alguna rúbrica que provoca que el cliente nos guarde largamente en su memoria, con el consiguiente peligro de que algún dia nos pille intentando enseñar la casa a algún colega o crítico especializado. En estos casos la gente se vuelve muy creativa y apela a técnicas disuasorias de la más variada índole, que en la Casa Garriga cristalizó en una manguera provista de un chorro de agua a una sorprendente presión. Esta claro que alguna cosa hicimos no mal sino muy mal, no tomamos las medidas con la suficiente diligencia. Es intolerable.

Dong Si


Action! The new Běijīng of businesses, consumers and feelings of fascination and mistrust towards the West comes across as something between arrogant and resolute on the little streets which lead to the so-called sìhéyuàn, enclosed patios between little houses which are grouped around alleyways called hútòng. The city’s underground system is expanding and wants to build shopping centres above its stations to take advantage of the crowds passing through. Nobody needs to be reminded of the economic implications, but the urban planning and architectural ones are another story.
People with recognised influence and manifest executive capacity propose Běijīng’s imperial character as a starting point for designing the new building. There are many chiefs and many interests. We will clearly have to think very carefully before stating our point of view. Our skills and prestige are what brought us to take part in the project, but we tend to work the other way round and our proposals take everybody’s point of view into account.
While adopting a show of humility so common in traditional Chinese culture, but forgotten in the present day, from here on the great buildings in the city begin to look at us. We thus slightly redraft a classical way of understanding things for them. Imperial? The Hall of Supreme Harmony, ‘tài hé diàn’, located in the Forbidden City, ‘zi jìn chéng’ (literally ‘Purple Forbidden City’).
Drafting provides enough freedom to make it evident that influences are strong. We lift up the points of the roofs to sharpen our views, intimating that the expanse of tiles could be a sheet under which all of us can play at being the little ghost. However, ‘imperial’ implies weight, inflexibility and that reminds us. So we listen again to what the place will be used for and thus, just as rushes bend with the wind, we agree while sneaking a glance at the grid of nervous hútòng alleyways. The scheme will try to satisfy the relentlessly repeated demands to build according to conventional models, but while also partially retaining the appearance of the traditional hútòng. In elevation the porticos show their imposing, imperial face and are positioned on the ground along lines which find inspiration in the city’s traditional urban planning. This hidden contribution is a layout which emerges both from tradition and from the need to seek out the structure of the underground station already under construction and above which the building will appear. The new porticos have several workable positions and many unviable ones, resulting in a dance which will look to the hútòng to establish order.

Dong Si


Quina activitat! El nou Běijīng dels comerços, dels consumidors, de la fascinació i recel cap a occident, actua entre arrogant i decidit sobre els petits carrers que donen als anomenats sìhéyuàn, patis tancats entre petites cases, que s’agrupen en una trama anomenada hútòng. El metro de la ciutat s’expandeix i vol construir sobre les seves estacions centres comercials que aprofitin l’evident concentració de persones. Les repercussions econòmiques no s’han de recordar a ningú, les urbanístiques i arquitectòniques ja són una altra història.
Gent d’influència reconeguda, i de capacitat executiva evident, proposa com a pista pel nou edifici el caràcter imperial de Běijīng. Hi ha molts amos i molts interessos, sembla evident que la nostra posició ha d’estar molt ben mesurada. Se’ns deixa participar pels nostres coneixements i prestigi, però nosaltres actuem una mica a la inversa i proposem mirant a totes bandes.
A partir d’aquí, i en una mostra d’assimilació del principi d’humilitat tan present a la cultura xinesa tradicional com oblidat a l’actual, comencen a mirar-nos els grans edificis de la ciutat. I els redibuixem lleugerament, una forma clàssica d’entendre les coses. Imperial? El Pavelló de l’Harmonia Suprema, ‘tài hé diàn’, situat a la Ciutat Prohibida, ‘zi jìn chéng’ (literalment ‘Ciutat Prohibida Púrpura’).
El dibuixar dóna la suficient llibertat per a obviar el fet que les coses pesen i aixequem les puntes de les cobertes ja de per sí apuntades, insinuant que l’estesa de teules podria ben bé ser un llençol sota el que juguem, tots nosaltres, a fer el petit fantasma. Però imperial vol dir pesat, contundent, i així ens ho recorden. I nosaltres tornem a escoltar els usos del lloc i així com el jonc es vincla amb el vent nosaltres assentim, alhora que mirem, sense ser vistos, la nerviosa trama del hútòng. L’estratègia intentarà donar aquest edifici, que es demana que repeteixi feixugament referències mil i una vegades construïdes, però també recuperar algun aspecte del hútòng tradicional. Els pòrtics mostren en alçat la seva cara imponent, imperial, i es situen en planta seguint una alineació que troba la seva inspiració en l’urbanisme tradicional de la ciutat. Aquesta aportació amagada és una pista que sorgeix tant de la tradició com de la necessitat de buscar l’estructura ja en construcció de l’estació del metro sobre la que creixerà l’edifici. Els nous pòrtics tenen unes posicions possibles i moltes d’inviables, el que portarà a un saltironeig que mirarà el hútòng per a establir un ordre.