Primer es plantegen una sèrie de premisses de les quals partir i que suposadament han de dirigir la investigació.
Les premisses, independentment del que realment es vulgui proposar des de la part dirigent, són interpretades per l’executant, un servidor, de la següent manera:
Es té una massa o quelque chose que envolta el moll de l’assumpte o el centre en qüestió. L’objectiu és accedir a allò embolicat, com fer-li arribar la llum, com multiplicar-la i com dividir-la. El següent pas serà com aturar aquesta llum i com distribuir-la.
La mateixa estratègia podria ser aplicada tant a la llum com a l’olor, al so i a la humitat. Immediatament apareixen imatges, molt abans de començar a modelar. Aquesta és la primera acusació de poc rigor, doncs es creu, des de la part dirigent, que l’executant pretén anar a buscar aquests objectius independentment del procés. Però la curiositat no vol saber res del control racional i serà per aquests usos i costums que va acabar matant al gat. Meu.

Es pensen 4 línies d’actuació.
La massa i les seves esquerdes. El burxar, l’esculpir i el tenir una visió de superman que permet veure a través fins hi tot de la kryptonita. Segona recriminació pel cúmul aparentment sense sentit d’accions i adjectius que denoten tendència a l’escapisme i falta de compromís. Material: cera.
La boca hipòstila o la sala desdentegada, que el ‘desdentada’ del castellà original d’aquest informe no sonava tant bé, i que més que una línia d’actuació és un dibuix on la massa es dóna per acumulació d’elements que es fan evidents per l’absència d’alguns o molts d’ells allí on s’esperaria trobar-los. Material: cartronet.
L’eclipsi del colador, que neix del pensar que la lluna és travessada per tubs, forats o similars que provoquen que l’intent del satèl·lit d’aturar els rajos del Sol en el seu camí cap a la Terra sigui un fracàs de proporcions còsmiques que es torna en l’èxit de febre del dissabte a la nuit. Material: alginat.
El motor del Cherokee o de com una tal acumulació d’elements dispars formen a la vegada el contingut i el continent. O sigui, que segons quant de ficat hi estiguis no saps si l’embull està amagat o l’embull amaga. Sempre li ha sorprès a l’executant el fet que malgrat ser una població d’elements exempts els uns dels altres no passi ni una ona corpuscle de llum. El motor del Seat Marbella no val. Material: Internet.1. La massa i les seves esquerdes
La primera acció consisteix, el dijous a les 15:00, en baixar a un comerç regentat per orientals i buscar cera, espelmes, uns ciris. Se n’escullen de dos tipus. Un crida l’atenció pel color i la mida. L’altre no crida cap atenció, simplement s’adquireix per ser blanc i a veure què passa. El dependent diu que aquest segon és molt maco i molt barat, assenyalant amb el dit una aparentment inútil base metàl·lica que vol fer de peu d’espelma.
U. La gran, ciri, és circular, verda, en alguns punts sembla translúcida però no es pot demostrar, potser és només una il·lusió. I fa olor. Té tres blens, és a dir que pot acollir tres flames alhora. L’executant la mira i ensuma. Agafa unes pinces i extrau netament dos feixos de filets, aconseguint deixar un túnel que travessa totalment el ciri. El tercer no surt, llavors s’encén i la cera es desfà. Amb paciència potser també acabaria travessant tot el ciri.
Conclusió: Sobre la llum: la massa pot no ser opaca i, si es pressiona l’executant, es podria dir que ella mateixa por donar llum (l’espelma). Sobre l’olor: el mateix material desprèn olor que no ha estat afegit a ell sinó que forma part de les seves característiques pròpies i pot ser excitat, és a dir que d’alguna manera pot ser dosificat. Sobre l’accés: l’espelma o ciri es perforat per subtracció, eliminant algun dels seus components (els feixos de fils).
Dos. Les espelmes petites. Es treuen del seu embolcall, paper de cel·lofana, llacet blau, banda blancblava apericada. S’observen detingudament els anteriors elements i com que a l’executant no se li acudeix res s’envien a la paperera. Es procedeix amb pinces a repetir l’acció extractiva, en un cas amb èxit, es fracassa en l’altre. Aquesta vegada no aconseguim el túnel total. L’executant es fa d’un cutter i intenta seccionar una de les espelmes, sorpresa: una paret externa i un interior, una de cera que dóna la forma i cobreix l’exterior, i un interior d’un material bastard que funciona de farciment. Ens fem d’un soldador d’estany i es procedeix a fondre el farciment per a després tornar a recompondre la pell. Abans ple, ara buit.
La cera que es fon es solidifica ràpidament. Es fa un recipient on es va deixant caure. Es practiquen algunes perforacions en el recipient per aconseguir que sigui estable sobre la taula però, oh sorpresa, la cera s’escapa parcialment fins que ella mateixa tanca els orificis. Una manera de morir d’èxit.
Una vegada tenim la massa buidada, mirem a contrallum i veiem poc. Anem a perforar. Busquem un adminicle que ens permeti realitzar perforacions de petit diàmetre i trobem una vareta de llautó. L’escalfem i ens entretenim una estona foradant una de les parets de l’espelma. Construïm una plantilla per a treure-li arbitrarietat al procés, però de fet la plantilla està feta amb la lleugera intenció de crear dues zones abundantment perforades i la resta menys i un tant ad libitum. L’altra cara la perforem directament amb el cap candent del soldador.
Conclusió: Les perforacions descobreixen el gruix de les coses i també ens fan pensar en el darrera i en l’existència de llocs a l’altre costat. Donant lleugers cops també es descobreix que pot haver-hi alguna cosa a l’altre costat, en comptes de sonar a buit alguna vegada podria escoltar-se un ària.

2. La boca hipòstila o la sala desdentegada
U. Es procedeix a densificar per addició. Es pretén seguir un patró tridimensional, per dalt, per baix, a dreta i a esquerra. S’estableixen plans horitzontals de cartronet que s’uneixen entre ells mitjançant tres peces de 2 gruixos diferents. Cada pla tindrà com a mínim dos trios de peces de diferent longitud que l’uniran amb dos plans a diferent distància. Tres plans són perforats amb orificis circulars. Els grups de peces verticals defineixen diferents àrees a la manera de gàbies on es col·loquen petits trossos de ‘paper d’alumini’. Es bufa i el paper es belluga i sona.
Conclusió: l’addició d’elements i els orificis practicats defineixen zones però sense delimitar-les, a més, les obertures que s’obren sobre el mateix espai ajuden a enredar la percepció. Es guanya en joc. Els plans acompanyen la llum, especialment quan estan associats a una perforació. Les perforacions a diferents nivells poden no estar encarades, la llum arriba de forma més indirecta i es fa més complexa la percepció de l’espai.
Dos. Entre la massa, la densificació per addició i preveient que la Lluna és un colador es perforen diferents làmines. Es defineixen determinades àrees a perforar en abundància però sense buscar la coincidència perfecta d’orificis entre les diferents làmines. Dues làmines són folrades en una de les cares amb ‘paper d’alumini’ llis, una tercera ho és amb ‘paper d’alumini’ prèviament arrugat. Es construeix una base amb ranures a diferents distàncies, unes paral·leles, altres no, per a poder col·locar les làmines i veure l’efecte dels orificis-gelosia no encarats.
Conclusió: L’addició densifica però la multiperforació dóna aire, no és una densitat que ofegui. La qualitat de la gelosia no té per què ser constant, pot ser alterada. Els murs poden estar vius, la llum, la percepció poden ser alterades a voluntat o aleatòriament o controlades per un ordre complex (el dia, per exemple).

3. l’eclipsi del colador
La Lluna és un colador. En 1, teníem una massa en la que practicàvem diverses operacions, ara anirem a la inversa (l’executant diria ‘una mica a la inversa’, sabent que la part dirigent considera l’expressió com una mostra d’inseguretat) i es pensaran les incisions o perforacions amb anterioritat. S’usa un material líquid d’enduriment ràpid i user friendly, l’alginat, i materials translúcids també comestibles: llaminadures, gominoles. També d’aquesta manera es genera una mica d’expectació. Es fan vàries proves. A. Es col·loquen llaminadures de diferents colors en contacte amb l’encofrat (un got de plàstic), es controla la seva posició amb agulles de cap. Algunes llaminadures es col·loquen per a quedar a diferents distàncies del perímetre. B. Es fan ‘ponts’ enfilant llaminadures de costat a costat, es controla la posició amb agulles de cap. Es procura que les llaminadures de la broqueta tinguin diferents colors. L’executant es punxa vàries vegades. C. Es col·loquen diversos tubs, controlant la seva posició amb agulles de cap, que travessaran la massa. D. Es tornen a col·locar diversos tubs, alguns massissos. A la part interna s’hi encabeixen llaminadures, unes en contacte simple amb els tubs, altres travessades pels propis tubs.
Es pot observar com la llum travessa seguint el camí acolorit de les llaminadures. Al mirar per alguns tubs es percep al fons un color. Sembla començar un procés de dissolució de les llaminadures, potser al reaccionar amb l’alginat.
Conclusió: La intuïció d’elements ‘aparedats’ dóna sensació de gruix a la matèria. La llum pot ser distribuïda, però a la vegada se li pot donar un cert equipatge per a que ens el porti cap a l’interior. Es pot pensar també en l’encofrat desaparegut en comptes de l’encofrat perdut, una tècnica un tant de constructor de piràmides o l’usar com a pes mort el gel en el desert del Sàhara.

4. el motor del cherokee
Busquem a internet motors, elèctrics i d’explosió, també obrim el capó d’un Cherokee Unlimited i el d’un Grand Cherokee. Aquesta vegada només mirem. Els diferents elements, tubs, caixes metàl·liques, barres, etc., entren i surten, es capbussen en l’embull de metalls i plàstics per a sortir uns centímetres més enllà, o no. Els seus límits arrodonits impedeixen que sigui percebut com una massa sòlida, tots semblen elements mil·limètricament exempts els uns dels altres.
En el camí d’investigació ens topem amb un cervell, amb totes les seves protuberàncies, el seu encefalisme, les seves ombres i zones d’activitat. Diferents segons la persona, diferents segons el Sol que més l’escalfa.
Conclusió: A vegades és difícil distingir entre contingut i continent, entre allò amagat i allò que amaga. Aquí hi ha un treball en equip.
La rugositat dóna una gran sensació de pesantor, de gravetat, especialment si predominen les formes corbes.

A mode de corol·lari:
Batiburrillu, forma bastarda, del castellà baturrillo: (de Batir, mezclar, revolver) ‘mezcla de cosas, especialmente guisados, que no dicen bien unas con otras’.// 2.coloq. ‘en la conversación y en los escritos, mezcla de cosas inconexas y que no vienen a propósito.’
Però això segons el DRAE, és clar. Perquè segons DCVB, podríem dir batibull, que és ‘conjunt de crits, soroll o coses en desorde i difícils d’aclarir (Cat.); cast. batiburrillo. Ab el batibull que allí van armar les desfregades, tot fou inútil, Oller Bogeria 183. També es diu batibull-farina amb el mateix significat. Ja us podeu pensar el batibull farina del pataco, Coromines Presons 171
Fon.: batibúλ (or., occ.); batibuλfərínə (Barc.)
Etim.: compost de bat i bull (imperatius dels verbs batre i bullir)