We like doing things for people


We are making a display stand for Damm Beers, a bottle display stand which will be on view in all bars. It’s a small object, but it will be everywhere and will become part of many people’s lives. Something like this is important and carries great responsibility. We are also digging up a plot of land in Palma de Mallorca, so we can build a hotel. As we watch the hole appear, we are somewhat taken aback – the feeling is somewhat greater than mere respect. It’s a fear of not being able to match the promise of our technical skills, an ability recognised by institutions and substantiated by projects we have completed. You come face-to-face with something you are involved in and you are in awe. You discover your fragility, that deep down you are small, but due to some strange momentum you see yourself destined for an excessive act, at the limits of arrogance. Time and people will put things into perspective. We have also completed a hotel in Granada and another in Barcelona. They are both very different. One of them is an annex to an historic building, the Palacio de los Patos. The other is a change of use for two floors in a building opposite the Ciutadella Park in Barcelona. We are about to start on another in Jerez. We are in talks with the council to persuade them that, yes, it may be different, but it’ll be worth the effort. It’s something which needs to be tried out and over time it may even come to be considered something which was bound to have happened. We are also cooperating with the people at Layetana with a view to constructing a large building, a high building. Anyway, the main thing is we’re involved in projects. We’re also at work in the Ebro Delta where private property developers have started large housing projects. It is a delicate area, fragile, but the changes taking place cannot be stopped. We are there, but it doesn’t look easy. The mere fact of being there implies taking a risk. The secret lies in doing things with care. However, there is a momentum which is greater than all of us. It is bound to be beneficial, so we have to become part of it.
Faced with such momentum, we can but try to participate – which in itself is something – be participants and contribute with one of our designs, but while handling things with good care. We have decided on a strategy of First Do, Then Think. Counterproductive? We think not. In case of doubt, act. Join the momentum to bring about situations which are unfamiliar, unexpected, surprising and thus unnerving with the aim to achieving greater solutions. It’s an exaggerated, unsettling methodology, but it’s a way of opening up new approaches. A certain kind of innocence which is still capable of honing our technical skills and taking us to places from where we never emerge in the way we thought we would. Once the situation has been brought about, analysis takes place, leading to a solution which emerges while putting things into practice. This is unlike drawing up a design, trying to implement it and later on finding yourself up against a problem. In contrast, a solution will open up the way.
This is why advantage must be taken of dynamic situations we come across as we go along. Things which come up are taken on board and we continue to move forward at a considerable pace.This means collaborators as well as clients are forever changing. Because the only thing which doesn’t change is the act of doing things for people. Everyone who is around us, including the property developers, may come and go. They are dispensable, although nobody likes to think they are. The only thing which doesn’t change is the need to provide a service, cover a need which very often hasn’t been identified, but can be sensed on the horizon. This is why it’s essential to lay the groundwork well in advance – only Spiderman is capable of boarding a moving train.
Besides all these projects we have also set up a technical office in China. Going to China constituted a great risk. What we have learnt is that in China everything moves at a very slow pace and it’s essential to lay the groundwork well in advance. We have been there a year. There have been plenty of meetings and proposed projects, but we still haven’t even got as far as fitting a single door handle. We have needed all this time to establish contacts with property developers, politicians and specialists in the country and gain their trust while getting them interested in our projects. We have now reached the stage where we are still putting forward new projects, but the first ones have already found a way of going ahead. The process is difficult when faced with the bureaucracy and the peculiar way the Chinese have of implementing things decided on in a meeting. But it has also been very difficult to find an approach, a method once a project has found direction and has been set in motion. It needs to be monitored with greater patience and action taken just at the right moment in the knowledge it is moving forward very slowly, but it is actually moving forward. There’s still enough uncertainty, though, for any step you may take forwards to be moved back just as easily. However, the contacts we have established mean it’s a risk, but it’s not plain suicidal. This is the right moment for us in China. For something to happen you have to actually be there. We went there because we believed we should be there.  After entering into a partnership with a Chinese team and sending a member of our own team, we were forced to sit back and think about the next stage. Once there we had to spring into action, so while architecture was making its torturous advances, we sought to make contacts in the construction sector. A potential project emerged involving the manufacture of a pre-fabricated facade in China which would then be put up in Barcelona. We also looked at prefabricated modules for the hotels we are building, or prefabricated kitchens for housing in the Delta. This is how things stand at present.

But we are still considering new challenges.
A few weeks ago, NASA spokespeople talked to the University of Florida about the agency’s objectives over the next forty years of space exploration. One of the topics they dealt with was the fact that, as the US administration had made massive cutbacks in NASA funding, the agency was planning on looking for funding from private companies or investment groups interested in space tourism. Maybe the time has arrived for people to start believing in investing in space. This means not just receiving instructions from GPS system satellites, rather they should perhaps be given the chance to go into space themselves. Obviously, we are not the only ones it has occurred to.
Since April 12, 1961, when Yuri Gagarin manned the first voyage into space, the number of such voyages has only been four a year, most them carried out by the US or Russia.
In 2004, 3 out of 5 scheduled voyages were carried out by Mojave Aerospace Ventures in ships built by Burt Rutan’s Scaled Composites (Rutan is a legendary force in aeronautic design) and financed exclusively by the space entrepreneur Paul G. Allen, co-founder of Microsoft. On September 27, 2004 Richard Branson’s Virgin Group (Branson is the founder of airline companies or companies owning a single drinks brand) signed a contract with Paul G. Allen’s Mojave Aerospace Ventures to use its technology to develop the world’s first space tourism company. There is always somebody bigger than you are. They are thinking of going there and coming straight back – but shouldn’t we stay there for a few days?
We need to find a few contacts and see how we can enter into a partnership. And in the end, as always, we’ll do things for people. We like doing things for people. We are also people, but there is much more to it than that.

Ens agrada fer coses per a la gent


Estem fem un expositor per a Cerveses Damm, un expositor per a una ampolla que haurà de posar-se a tots els bars. És una peça petita, però estarà a tot arreu, es ficarà a la vida de molta gent. Això és important. Això és una responsabilitat. Estem excavant un solar a Palma de Mallorca per a construir-hi un hotel, i quan veiem el forat que està apareixent ens espantem, és més que respecte. És la por que no pot superar un suposat coneixement tècnic, una capacitat reconeguda per institucions i per la pràctica ja realitzada. Ets tu davant fets en els que hi tens alguna cosa a veure, i que et superen. Descobreixes la teva fragilitat, que en els fons ets petit però que per alguna estranya dinàmica et veus abocat a un acte excessiu, en el límit de l’arrogància. El temps i la gent el posarà al seu lloc. El temps i la gent et posarà a lloc. Hem acabat un hotel a Granada, i un altre a Barcelona. Molt diferents. Un és un annex a un edifici històric, el Palacio de los Patos, l’altre és un canvi d’ús per a dos principals davant el Parc de la Ciutadella. Estem a punt de començar-ne un altre a Jerez, parlant amb l’ajuntament per a explicar-lis que sí, potser és diferent, però que val la pena intentar-ho, és necessari, en el fons pot arribar a considerar-se inevitable. També estem treballant amb la gent de Layetana amb vistes a construir un edifici de gran dimensió, un edifici alt. Però aixó…, que hi estem treballant. I també estem treballant al Delta de l’Ebre, on promotors privats estan iniciant grans actuacions de vivenda. És una zona delicada, fràgil, però hi ha unes dinàmiques que no es poden aturar. Nosaltres hi estem, no sembla fàcil, només el fet d’estar-hi és un risc. El secret és fer les coses amb cura, amb cuidado. Però hi ha una força que està per sobre de tots, i segurament és bo, és bona. Ens hi hem de sumar.
Davant tota aquesta força de la que només, que no és poc, podem pretendre participar, ser-ne partíceps i aportar-hi alguna de les nostres propostes, amb cuidado, hem decidit una estratègia de Primer Fer i Després Pensar. Contraproduent? Creiem que no. En cas de dubte, actuar. Pujar-se en aquesta força per a generar unes situacions inèdites, inesperades, sorprenents i per tant incòmodes, amb l’objectiu d’obtenir solucions superiors. És una metodologia exagerada, esverada, però és la manera d’obrir noves vies. Una certa innocència que encara és capaç de driblar la nostra formació tècnica i que ens porta a llocs d’on mai sortim com podíem haver previst. Una vegada dins la situació apareix l’anàlisi, que porta a la solució que sorgirà de la pràctica, al contrari de projectar-la i intentar-la aplicar quan més tard ja s’està en mig d’un problema. La solució dóna el camí.
Per això s’han d’aprofitar els moviments que tinguin força i que ens anem trobant pel camí. S’assimilen les coses que sumen i es tira endavant amb aquesta embranzida. Això fa que els col·laboradors siguin molt canviants, i també els clients. Perquè l’únic que es manté és el fet de fer coses per a la gent. Tots aquells de qui ens envoltem, inclosos els promotors, canvien, són substituïbles. A ningú ens agrada ser-ho. L’únic que no canvia és la necessitat de donar un servei, cobrir una necessitat que moltes vegades no està identificada però que es pot intuir en l’horitzó. Per això s’ha de començar des de molt endarrera, només Spiderman és capaç de pujar-se a un tren en marxa.
A banda de tots aquests projectes, hem establert una oficina tècnica a la Xina. Anar a la Xina ha estat un gran risc. El que hem après és que allà tot segueix un ritme molt lent, que és necessari començar des de molt endarrera. Nosaltres portem un any allà, ple de reunions i propostes i encara no hem col·locat ni la manilla d’una porta. Tot aquest temps ha estat necessari per a establir uns vincles amb promotors, polítics i tècnics del país, aconseguir la seva confiança a banda de que s’interessessin per les nostres propostes. Ara hem arribat a un estadi en que, tot i que continuem fent propostes noves, aquelles primeres ja han trobat el camí que avança. Són camins difícils, per la burocràcia i per la forma peculiar que tenen de posar en pràctica tot el que s’hagi decidit en qualsevol reunió. Però si ha estat difícil trobar el camí, el mètode, una vegada una proposta ha trobat la seva direcció i s’ha posat en moviment cal fer el seguiment, amb més paciència, actuar en el moment adequat, sabent que avança molt lentament, però avança. Bé, amb el suficient misteri com per a que aquest peu que s’ha aixecat per a pujar l’esglaó també pugui acaba baixant-lo. Però els vincles que hem establert ens donen el nivell d’estar arriscant, no suicidant-nos. Aquest és el nostre moment a Xina. Per a que et passi alguna cosa has d’estar al lloc. Hi vàrem anar perquè crèiem que hi haviem de ser. Una vegada es va aconseguir l’associació amb un equip xinès i desplaçar algun membre del nostre equip, vam haver de pensar, i ara què? Una vegada allà ens havíem d’espavilar i mentre l’arquitectura traçava un camí tortuós vam començar a intentar gestionar escenaris al voltant de la construcció. Així va sorgir la possibilitat de construir una façana prefabricada a Xina que havia de ser muntada a Barcelona. O començar a pensar nuclis prefabricats per als hotels que fem, o cuines prefabricades per a vivendes al Delta… i aquí estem.

Però continuem pensant en nous reptes.
Fa unes setmanes, portaveus de la NASA van parlar a la Universitat de Florida sobre els objectius de l’agència en els pròxims 40 anys d’exploració espacial. Un dels temes que més van tractar va ser el fet de que des de que el govern dels Estats Units ha retallat severament el finançament de la NASA l’agència està planejant buscar finançament de companyies privades o grups d’inversió interesats en el turisme espacial. Potser s’ha arribat al moment en que per a que la gent es comenci a creure la inversió en l’espai no només a de ser capaç de seguir les instruccions de la Marta al GPS sino que potser se li ha de donar la possibilitat de pujar allà dalt. Obviament no se’ns ha ocorregut només a nosaltres.
Des del 12 d’Abril de 1961, quan Yuri Gagarin va protagonitzar el primer viatge tripulat a l’espai, el nombre de vols d’aquest tipus només ha estat d’uns 4 cada any, la majoria duts a terme pels Estats Units o Rússia.
El 2004, 3 dels 5 viatges programats els va realitzar la Mojave Aerospace Ventures, amb naus construïdes per la Scaled Composites de Burt Rutan (llegenda del disseny aeronàutic) i finançada exclusivament per l’empresari espacial Paul G. Allen (cofundador de Microsoft). El 27 de setembre del 2004 el Virgin Group de Richard Branson (fundador de companyies aèries o d’empreses que produeixen una sola beguda que es ven a un sol país) va signar un contracte amb la Mojave Aerospace Ventures de Paul G. Allen per a usar la seva tecnologia per al desenvolupament del primer operador turístic espacial del món. Sempre hi ha una força superior. Però ells pensen en anar-hi i tornar, no ens hi hauriem de quedar uns dies?
Cal trobar els punts de contacte i saber veure com ens podem ajudar. I al final, sempre, fer coses per a la gent. Ens agrada fer coses per a la gent. Nosaltres també som gent, però n’hi ha molts més.

Nos gusta hacer cosas para la gente


Estamos haciendo un expositor para cervezas Damm, un expositor para una botella que acabará encontrándose en todos los bares. Es una pieza humilde, pero estará en todas partes, se meterá en la vida de mucha gente. Eso es importante. Eso entraña responsabilidad. Estamos excavando un solar en Palma de Mallorca para construir en él un hotel, y cuando vemos el agujero que está apareciendo nos asustamos, es algo más que respeto. Es el miedo que no puede superarse con un supuesto conocimiento técnico, una capacidad reconocida ya sea por instituciones o por la práctica acumulada. Eres tú ante unos hechos directamente relacionados con tus decisiones, hechos que te superan. Descubres tu fragilidad, que en el fondo eres pequeño pero que por alguna extraña dinámica te has visto abocado a un acto excesivo, en el límite donde empieza la arrogancia. El tiempo y sus gentes te pondrán en tu lugar, lo pondrán todo en su lugar. Más. Hemos terminado un hotel en Granada, y otro en Barcelona. Muy diferentes. Uno es un anexo a un edificio histórico, el Palacio de los Patos, el otro es un cambio de uso para dos primeras plantas, Principales, frente al Parc de la Ciutadella. Estamos a punto de empezar otro en Jerez, hablando con el ayuntamiento para explicarles que sí, que quizá es diferente pero que vale la pena intentarlo, es necesario, en el fondo se puede llegar a considerar inevitable. Y a fin de cuentas se trata de roble americano. También estamos trabajando con la gente de Layetana, una constructora, con la mirada puesta en un edificio de grandes dimensiones, un edificio alto. Pero esto… Vaya, que eso… Que estamos trabajando en ello. Y también en el Delta del Ebro, donde promotores privados están iniciando grandes actuaciones de vivienda. Es una zona delicada, frágil, pero ya sabemos que hay una dinámicas que no se pueden detener, pero sí reconducir. Nosotros asumimos estar ahí, no parece fácil, el mero hecho de estar es un riesgo. El secreto es hacer las cosas con cuidado. Pero hay una fuerza que está por encima de todos, y seguramente es bueno, es buena. Nos tenemos que sumar a ella.
Ante toda esta fuerza de la que solo podemos participar y aportar alguna de nuestras propuestas, con cuidado, hemos decidido una estrategia de Primero hacer y Luego Pensar. ¿Contraproducente? Creemos que no. En caso de duda, actuar. Subirse al carro de esta fuerza para generar situaciones inéditas, inesperadas, sorprendentes y, por tanto, incómodas, siempre con el objetivo de obtener soluciones superiores. Es una metodología exagerada, alocada, pero es la manera que tenemos para abrir nuevas vías. Una cierta inocencia que aun es capaz de driblar nuestra formación técnica y que nos lleva a lugares de los que nunca salimos de la manera que habíamos previsto. Sólo una vez dentro de la situación aparece el análisis, que lleva a una solución que surgirá de la práctica, muy al contrario de proyectarla, definirla e intentar aplicarla. La solución da el camino.
Para ello se han de aprovechar los movimientos que contengan fuerza y se van encontrando por el camino. Se asimilan las cosas que suman y se tira para adelante con ese empuje. Eso hace que los colaboradores sean muy cambiantes, y también los clientes. Porque lo único que se mantiene es el hecho de hacer cosas para la gente. Todos aquellos que nos rodean, incluidos los promotores, cambian, son sustituibles. A nadie le gusta. A nadie le gusta serlo. Lo único que no cambia es la necesidad de dar servicio, de cubrir una necesidad que muchas veces no está identificada pero que se puede otear en el horizonte. Por eso se ha de empezar desde muy atrás, pues sólo Spiderman es capaz de subirse a un tren en marcha.
A parte de todos estos proyectos, hemos abierto una oficina técnica en China. Ir a China ha supuesto un gran riesgo. Nosotros llevamos un año allí, lleno de reuniones y propuestas y aun no hemos podido ni pegar una chapa. Lo que hemos aprendido es que allí todo sigue un ritmo muy lento, que es necesario empezar desde muy atrás. Todo este tiempo ha sido necesario para establecer unos vínculos con promotores, políticos y técnicos del país, conseguir su confianza a parte de su interés en nuestras propuestas. Ahora hemos llegado a un estadio en el que, a pesar de que continuamos iniciando nuevos proyectos, aquellos primeros que lanzamos ya han encontrado un camino que avanza. Son caminos difíciles, por la burocracia y por la forma peculiar que tienen de poner en práctica todo aquello que se ha decidido en cualquier reunión. Pero si ha sido difícil encontrar el camino, el método, una vez una propuesta ha encontrado su dirección y se ha puesto en movimiento se ha de hacer su seguimiento, con más paciencia, para actuar en el momento adecuado, sabiendo que avanza muy lentamente pero avanza. Bueno, con el suficiente misterio como para que este pie que se ha alzado para subir el escalón también pueda acabar de bajar. Pero los vínculos que hemos establecido nos colocan en el nivel del riesgo, lejos del mero suicidio. Este es nuestro momento en China. Para que te pase algo tienes que estar en el lugar. Fuimos porque creíamos que teníamos que ir. Una vez se consiguió la asociación con un equipo Chino y se desplazó algún miembro de nuestro equipo, tuvimos que pensar: ¿y ahora qué? Una vez ahí nos tuvimos que espabilar y mientras la arquitectura trazaba un camino tortuoso empezamos a intentar gestionar escenarios alrededor de la construcción. Así surgió la posibilidad de construir una fachada prefabricada en China que tendría que ser montada en Barcelona. O empezar a pensar núcleos prefabricados para los hoteles que estamos construyendo, o cocinas prefabricadas para las viviendas del Delta… y aquí estamos.

Pero continuamos pensando en nuevos retos.
Hace unas semanas, portavoces de la NASA hablaron en la Universidad de Florida sobre los objetivos de la agencia en los próximos 40 años de exploración espacial. Uno de los temas que expusieron con mayor énfasis fue el hecho de que desde que el gobierno de los EEUU ha recortado severamente el financiamiento de la NASA la agencia está planteando el buscar sus recursos económicos de compañías privadas o grupos de inversión interesados en el turismo espacial. Quizá ha llegado el momento en que para que la gente se empiece a creer la inversión en el espacio no solo ha de ser capaz de seguir las instrucciones de Marta en el GPS sino que quizá se le ha de dar la posibilidad de subir ahí arriba. Obviamente no se nos ha ocurrido sólo a nosotros.
Desde el 12 de Abril de 1961, cuando Yuri Gagarin protagonizó el primer viaje tripulado al espacio, el nombre de vuelos de este tipo solo ha sumado la cifra de unos 4 por año, la mayoría operados por las agencias estatales de los Estados Unidos o Rusia.
En el 2004, 3 de los 5 viajes programados los realizó la Mojave Aerospace Ventures, con naves construidas por la Scaled Composites de Burt Rutan (leyenda del diseño aeronáutico) y financiada exclusivamente por el empresario espacial Paul G. Allen (cofundador de Microsoft). El 27 de septiembre del 2004 el Virgin Group de Richard Branson (fundador de compañías aéreas pero también de empresas que producen una sola bebida que se vende en un solo país) firmó un contrato con la Mojave Aerospace Ventures de Paul G. Allen para usar su tecnología en el desarrollo del primer operador turístico espacial del mundo. Siempre hay una fuerza superior. Pero ellos piensan en ir y volver… ¿No tendríamos que aprovechar para quedarnos unos días?
Hace falta encontrar los puntos de contacto y saber ver como nos podemos ayudar. Y al final, siempre, hacer cosas para la gente. Nos gusta hacer cosas para la gente. Nosotros también somos gente, pero hay muchos más.