IN08026FB-FUNDACIÓ BOFILL

08 026 FUNDACIÓ BOFILL. BARCELONA. 2008 1.075M2
New headquarters of theBofill Foundation competition

IN08026FB-01_EQUIP.jpg

Fer memòria per a canviar

Les coses no tenen per què ser el que semblen. De fet les coses no són de cap manera. El que sí podríem dir és que tots tenim un principis, propis, sobre els que construïm unes certes opinions i, sobretot, tenim voluntats, i les comuniquem, les defensen.
La fundació Jaume Bofill té la seva seu al carrer de Provença, al número 324 per a ser exactes, en un immoble conegut com Casa Parellada i que va ser edificat el 1909. Però de fet no és una, sinó dos. Entre el 1907 i el 1909 Arnau Calvet Peyronill, arquitecte modernista, va projectar la Casa Armenteras i al seu costat la que és la seu actual de la fundació. Dos edificis diferents però concebuts amb una façana unitària.
La proposta per a la reforma de la seu de la Fundació Jaume Bofill pot entendre’s com un exercici d’epigènesi. Paraula excessivament tècnica que podem traduir com el procés que neix d’una estructura clàssica d’edifici d’habitatges de l’eixample barceloní, amb una escala al bell mig i uns patis de llum d’una eficiència higiènica acceptable però d’una capacitat suggeridora precària. A partir d’aquest estat, s’inicia un procés de desenvolupament intern mitjançant el qual aquesta estructura vertical i interna es diferencia i es fa més complexa per aconseguir un edifici unitari on abans teníem una successió de plantes superposades.
Primer hem d’analitzar on som, qui som, fer memòria. Partim d’uns patis de llum, d’una escala, d’uns ascensors, alguns els podem alterar, altres estan protegits per les seves qualitat intrínseques i no poden ser transformats, potser fan massa memòria. Aquest ordre de patis i plantes va ser acceptat durant molts anys, però no és l’únic possible. El propi edifici portava gravat a la seva memòria els mecanismes que permetran la seva pròpia modificació.
Patis, escales, circulacions, comunicacions. Aquesta és la llavor que prenem de l’edifici original i que tractem traçant cercles que s’expandeixen, estenent-se des dels patis, escales, circulacions, comunicacions originals. Cercles que intersecant-se, variant els seu radis, creixent en arcs adequats van delimitant ampliacions dels patis originals o nous paviments de vidre que volen acostar-se a les transparències dels propis patis. L’edifici, amb l’ajuda de la nostra actuació, és capaç de sintonitzar-se per a adaptar-se eficientment a les seves noves necessitats d’ús, a les noves exigències d’uns usuaris que volen treballar en espais més inspiradors i suggerents.
L’edifici ha de ser capaç d’aprendre i, a partir d’una consciència del que és ara i sense desmemoriar-se tenir la gosadia de canviar de forma fonamental, única manera de mantenir-se viu.

IN08026FB-03_EQUIP.jpg

IN08026FB-04_EQUIP.jpg

IN08026FB-05_EQUIP.jpg

IN08026FB-06a_EQUIP.jpg

IN08026FB-06b_EQUIP.jpg

IN08026FB-07_EQUIP.jpg

IN08026FB-08_EQUIP.jpg

IN08026FB-09_EQUIP.jpg

IN06113CA-Caixa d’Arquitectes

06 113 CAIXA D’ARQUITECTES. BARCELONA. 2006 170M2
  News offices for the Caixa d´Arquitectes competition

IN6013CA-01-EQUIP.jpg
Alí$ia, els diners no són un problema
Relaxis! Em relaxo. Respiri profundament! Respiro profundament. Trepitjo amb força i zas!, ja sóc a dins. No n’hi havia per tant. M’assec a un tamboret giratori i espero, entretingut amb una mica de publicitat i baixos tipus d’interès, tot mirant-me en les parets polides, i tant que sí, molt lluents, que em retornen una imatge em sembla que mig engrandida. Aquí hi ha trucu. A mi em sembla que no sóc pas tan gros. Torno a donar una volta amb el tamboret i no puc evitar cridar allò de Jacinto, tres cañas, una de bravas y 35.000 euros. Marchaaando! Al fons em sembla sentir un popular oído cocina. Bé, la veritat és que la meva comanda de tres xifres, després de la canya i les braves, m’obliga a seure en un sofà levitador que em puja a un núvol que em relaxa. Relaaaaaxa. Una companya d’en Jacinto em parla de forma seductora i jo només puc assentir i fer quatre preguntes intranscendents. Bé, això és el que em creia, però mira per on que una d’elles va fer somriure l’Alí$ia, que és així com m’agrada recordar que es deia, i em va convidar a entrar a una gran butaca, sí entrar, que m’encerclava, a mi, a ella, i a algú més que prenia notes. I allà dins, tot tranquils, vàrem acabar de fer el que s’havia de fer i tots contents. Llavors, ja em va quedar clar que els diners, el que estrictament anomenem diners, no són un problema.

IN6013CA-02-EQUIP.jpg

IN6013CA-03-EQUIP.jpg

IN6013CA-04-EQUIP.jpg

IN6013CA-05-EQUIP.jpg

UR2000PN-CPOBLENOUHIBRIDS AVILA

00 070 POBLENOU HIBRIDS. BARCELONA. 2000 50.000M2
  Master plan in the Poblenou district competition

UR2000PN-01_EQUIP.jpg

HIBRIDS
L’ocupació total, ubicació d’un volum edificat sense tipologies apriorístiques, es duu a terme mitjançant l’estratificació d’usos. Això genera diversos nivells d’intervenció -cotxes, nous usos industrials, buit públic, habitatges- definint-se el teixit de cadascun d’ells des de l’aplicació de lleis -circulació, continuïtat, desplaçament, proporcionalitat volumètrica- que els transformarà en macroestructures flexibles.
La priorització del buit urbà continu d’escala local resultat de la fase anterior, fa replantejar la ubicació de l’edificació. Reprenent el procés de reciclatge de les edificacions existents, contemplat des de l’inici , es procedéis a consolidar-les. Unes carcasses perimetrals que envolten les velles edificacions deixant-les encara lligades per la façana a la continuïtat de l’Eixample, que d’aquesta manera s’introdueix, acabant-se, al buit públic.

Tres fases d’una proposta pel carrer Àvila al Poble Nou
Es qüestiona el futur del carrer àvila, eix muntanya-mar, de pendent no continua cap el mar -degut a l’estratificació de les vies transversals -gran via i cinturó litoral-, ubicada enmig d’una àrea d’Eixample Cerdà d’usos mixtes, ubicada aquesta a la ciutat de barcelona, la qual forma part del paisatge de la metropoli litoral. Les diverses ubicacions d’Àvila el defineixen com a carrer que pertany a una franja densament construïda entre mar i muntanya -ubicació litoral-, que pertany a una estructura viària d’Eixample Cerdà -ubicació ciutat- i que presenta una posició casualment central respecte a l’area d’usos mixtes i tipologies edificatòries diverses -ubicació Poble Nou-.
Tendim cap a la consolidació de totes les estructures existents o cap al projecte basant-se en paisatges que encara no son?
La proposta vol distingir entre fets permanents -orientació, estructura litoral, topografia Eixample desdibuixada pel desdoblament de les vies- i fets circumstancials -parcel.lacions, edificacions, alineacions, tipologies- com a inputs de diferent grau a l’hora de plantejar hipòtesis de desenvolupament. La proposta general vol generar nous teixits atipològics a parter de l’aplicació d’estratègies, no estrictament funcionals, que defineixin la seva pròpia forma, el seu paisatge. La proposta no es vol imposar sobre el territori sobtadament, sempre s’imagina un paisatge mutant.

UR2000PN-02_EQUIP.jpg

UR2000PN-03_EQUIP.jpg

UR2000PN-04_EQUIP.jpg

UR2000PN-05_EQUIP.jpg

UR2000PN-06_EQUIP.jpg

UR2000PN-07_EQUIP.jpg

UR2000PN-08_EQUIP.jpg

UR2000PN-09_EQUIP.jpg

UR2000PN-10_EQUIP.jpg

UR2000PN-11_EQUIP.jpg

UR2000PN-12_EQUIP.jpg

UR2000PN-13_EQUIP.jpg

UR2000PN-14_EQUIP.jpg

UR2000PN-15_EQUIP.jpg

UR2000PN-16_EQUIP.jpg

UR2000PN-17_EQUIP.jpg

UR2000PN-18_EQUIP.jpg