HIBRIDS
L’ocupació total, ubicació d’un volum edificat sense tipologies apriorístiques, es duu a terme mitjançant l’estratificació d’usos. Això genera diversos nivells d’intervenció -cotxes, nous usos industrials, buit públic, habitatges- definint-se el teixit de cadascun d’ells des de l’aplicació de lleis -circulació, continuïtat, desplaçament, proporcionalitat volumètrica- que els transformarà en macroestructures flexibles.
La priorització del buit urbà continu d’escala local resultat de la fase anterior, fa replantejar la ubicació de l’edificació. Reprenent el procés de reciclatge de les edificacions existents, contemplat des de l’inici , es procedéis a consolidar-les. Unes carcasses perimetrals que envolten les velles edificacions deixant-les encara lligades per la façana a la continuïtat de l’Eixample, que d’aquesta manera s’introdueix, acabant-se, al buit públic.

Tres fases d’una proposta pel carrer Àvila al Poble Nou
Es qüestiona el futur del carrer àvila, eix muntanya-mar, de pendent no continua cap el mar -degut a l’estratificació de les vies transversals -gran via i cinturó litoral-, ubicada enmig d’una àrea d’Eixample Cerdà d’usos mixtes, ubicada aquesta a la ciutat de barcelona, la qual forma part del paisatge de la metropoli litoral. Les diverses ubicacions d’Àvila el defineixen com a carrer que pertany a una franja densament construïda entre mar i muntanya -ubicació litoral-, que pertany a una estructura viària d’Eixample Cerdà -ubicació ciutat- i que presenta una posició casualment central respecte a l’area d’usos mixtes i tipologies edificatòries diverses -ubicació Poble Nou-.
Tendim cap a la consolidació de totes les estructures existents o cap al projecte basant-se en paisatges que encara no son?
La proposta vol distingir entre fets permanents -orientació, estructura litoral, topografia Eixample desdibuixada pel desdoblament de les vies- i fets circumstancials -parcel.lacions, edificacions, alineacions, tipologies- com a inputs de diferent grau a l’hora de plantejar hipòtesis de desenvolupament. La proposta general vol generar nous teixits atipològics a parter de l’aplicació d’estratègies, no estrictament funcionals, que defineixin la seva pròpia forma, el seu paisatge. La proposta no es vol imposar sobre el territori sobtadament, sempre s’imagina un paisatge mutant.