Dong Si

TE04077MB-01-EQUIP.jpg

¡Qué actividad! El nuevo Běijīng de las tiendas, de los consumidores, de la fascinación y el recelo hacia occidente, quiere actuar entre arrogante y decidido sobre las callejuelas que dan a los llamados sìhéyuàn, patios cerrados entre pequeñas casas, que se agrupan en una trama llamada hútòng. El metro de la ciudad se expande y quiere construir sobre sus estaciones centros comerciales, edificios, que aprovechen la esperable concentración de personas. Las repercusiones económicas no hay que recordárselas a nadie, las urbanísticas y arquitectónicas ya son otro cantar.
Gente de influencia reconocida, y de capacidad ejecutiva evidente, propone como pista para la pinta del nuevo edificio el carácter imperial de Běijīng. Hay muchos señores y muchos intereses, parece evidente que nuestra posición ha de acercarse al ámbito del funambulismo. Se nos deja participar por nuestros conocimientos y prestigio, pero nosotros actuamos un poco a la inversa y proponemos mirando a todos los lados, incluso hacia aquellos en los que no se nos supone opinión.
A partir de aquí, y dando claras muestras de asimilar el principio de humildad tan presente en la cultura china tradicional como olvidado en la actual, empezamos a mirar los grandes edificios de la ciudad histórica. Y los dibujamos ligeramente, una manera clásica de entender las cosas. ¿Imperial? El Pabellón de la Armonía Suprema, ‘tài hé diàn’, situado en la Ciudad Prohibida, ‘zi jìn chéng’ (literalmente ‘Ciudad Prohibida Púrpura’).
El dibujar da la suficiente libertad para obviar el hecho de que las cosas pesan y levantamos las puntas de las cubiertas ya de por sí bien apuntadas, insinuando que la extensión de tejas podría ser una sábana bajo que la todos nosotros bien podríamos jugar ha simular un pequeño fantasma. Pero imperial también intima con lo pesado, contundente, y así nos lo hacen saber. Y nosotros volvemos a escuchar los usos del lugar y así como el junco se dobla con el viento nosotros asentimos contundentemente, a la vez que, sin ser vistos, miramos la nerviosa trama del hútòng.
La estrategia intentará dar este edificio que se nos pide que repita cansinamente referencias mil y una veces construidas, pero también ese otro que recupere algún aspecto del hútòng tradicional. Los pórticos muestran en alzado su cara imponente, imperial, y se sitúan en planta siguiendo una alineación que encuentra su inspiración en el urbanismo tradicional de la ciudad. Esta aportación escondida es una pista que surge tanto de la tradición como de la necesidad de buscar la estructura ya en construcción de la estación del metro sobre la que crecerá el edificio. Los nuevos pórticos tienen unas posiciones posibles y muchas inviables, lo que llevará a un hacer de gracioso saltarín que mirará al hútòng para establecer un orden.

Frankie’s chronology

TE04063CU-03-EQUIP.jpg

081004 Melting pot. It all began when we realised that a lot of cutlery had been made throughout history. And a lot of it was good. We were struck by a major doubt about what strategy to follow – to design and manufacture – which was what was expected of us – or to pick and choose, thus accepting that part of our job had perhaps already been done for us. An idea was proposed and given the name optimum cutlery. This involved choosing the best pieces of cutlery for each meal – regardless of the brand or designer – and putting all of them together in one collection. They would all have different designs; and would all be equally ideal. A melting pot.

141004 A history of cutlery. Of course, it seemed like we weren’t going to be doing anything at all. But, in truth, the topic had caught our interest. We decided to research what cutlery was really about. Initially, we discovered that from a western perspective cutlery began with spoons, followed by knives, and later a second knife to stop steaks from sliding off the plate. It was only then the fork only emerged. 

191004 On order, limits and singularity. Whilst immersed in cutlery, we also started to think about bowls and other receptacles. So we looked into where food was laid out on a plate or tray, how it disappeared from the plate – and into our mouths – or how the food that nobody wanted was left on a tray. Has anyone ever noticed what a table looks like when a meal has finished, but the plates remain behind? Look at the photos again. At this stage we also dealt with the problem caused by mass production when trying to create a unique piece. Everybody likes to have something different.

101004 Presentation to FA. Well, we had to present our enquiries and proposals to the master chef Ferran Adrià (henceforth FA). We arrived in his laboratory with a collection we had already created called Técnica. We also presented the Optimum Collection, mentioned above. We discussed bowls and serving surfaces too. 

151104 The meeting-Frankenstein. This time we met in our LAB, our workshop. We had a not inconsiderable number of pieces of cutlery of all sizes, quite a lot of materials (although steel was the most predominant) and various colours. The cutlery was spread out over the tables and we began to examine it with the help of Marc Cuspinera and Damián García Puig on behalf of the FA team; Miquel Cunill, silversmith; and Neus Canals. Marc argued – imitating a voracious swallower of soups – that we had to study the use of the pieces and he questioned the current trend of increasing the size of cutlery. Someone said that a piece should be associated with a concept, that it should be pretty and simple but with some kind of idea behind it. Others simply helped by proposing that it should be the best cutlery in the market. Very good. As the option of studying the pieces gained points for being productive and enjoyable, comments began to be made. This piece was comfortable, the other was the right size, the one over there was lightweight, etc. Yes, all of these were good things, but put together in one piece they ended up looking like an image of Frankenstein. This was a clue. 

161104 What we are eating. Besides having made a collection of the most outstanding pieces, we began to think about our daily reality. The world of set menus, fast food, intimate dinners with a few friends and large festive meals, or visits to a Michelin star restaurant. We then moved on to discuss different ways of ingesting a dish and the different accessories we use, which depend on the place, the type of meal and even the time of day. We also focused on the menu itself – what is eaten in prison, how saline solution is inserted in hospital patients, what the restaurant on the corner offers you for lunch everyday. 

221104 Evolution of the species-Part II. Well, we needed to discover the features of the new pieces, find out why we would want to use them. So we decided to look at the way different cultures handled food at meal times in traditional practices such as feng shui and kashrut, and thought about whether we should consider different ways of eating well-known dishes. Perhaps spoon-knife-fork are not the most appropriate pieces for some specific food activities – maybe a sponge could be used to mop up sauce without putting on weight?

101204 Reinventing garlic soup. Food is not for playing with, that much we were sure. We decided once and for all to search for perfect features in the world’s cutlery. Analyse the best pieces in order to separate and examine their characteristics. It seemed like a reasonable way to reinvent something as simple as garlic soup. 

151204 Presentation of plan-fusion cutlery. Fusion was a bad name, but it described the process we had followed. Technical analyses had led to a piece with perfect proportions and a perfect shape. However, it was somewhat soulless. The search for references and features from other pieces, a happy mixture, gave it a touch of vital spirit.  Therefore- pure form + mixture = new cutlery

151204 *Knife fusion. We created a power point presentation to explain all this.

151204 *Cutlery in space. Not only did we examine cutlery and its uses in other cultures, but we also considered how the process of eating would be approached in an extreme situation, which was physically distinct from our daily worldly habits. This investigation led to results that were mainly based on images, so we decided to create another power point presentation.

201204 Neobaroque meeting. This time FA received us in a little chapel that he has inside his laboratory – a chapel or a chapterhouse. Incredible. He looked at the pieces and pointed out that the design was perhaps a bit too Vinçon, the design shop, but that he also had an Aunt Maria who watched soap operas. Vinçon clients could be his customers too. Inspired by the room, with its walls covered in carved wood, he remembers a hotel in a distant city, and brings up the subject of the baroque, of decoration. This gives rise to the idea of engraving, of tattooing as a way of treating the cutlery’s surface. Put some patterns on the spoon, love.

240105 List of gadgets. When you are stuck on an idea, it helps to take a step well back and to act rather than to think. We began to draw up a list of possible gadgets, highly specialised accessories for different aspects of the art of good eating. These gadgets were divided into two major groups – those that were ingenious and those that were absolutely ludicrous and worthy of being published in a magazine about crazy inventions. The first group aimed to solve problems such as how to eat a soup or control the temperature of ready made foods in an uncomplicated fashion. A combination of improbable foods with nonsensical mechanics predominated in the second group of eccentric gadgets.

010205 Report on cutlery. To fulfil our duties to the press, we had to compile a report which we called God-given cutlery. The name was chosen as the cutlery mixes a basically technical process with frequent touches of tradition – this mix gives the pieces a human feel.

010205 Gadgets. We looked for existing gadgets in the world of cuisine, drawing up a list that ranged from the spaghetti server to the corkscrew.

210205 *Laying the table. Searching for clues in the position of cutlery, we devoted a few days to studying the protocol of laying a table, to see what emerged. Well, if nothing else, we at least learnt good table manners.

220205 Frankenstein de Luxe. We began to try to find a definition by putting together phrases, looking for adjectives and examining the monster’s anatomy. 

220205 The definition. In the end we came up with a definition that has a little bit of dictionary and not too much colloquial about it. That is more or less where it stands. It is one of those definitions that help the construction process, because you carry on creating and want to know what you are holding in your hands. If it’s a bomb, it could explode.

210505 CV Faces MDM. Due to all that stuff about the glamour of the creator, a word that we have vetoed at EQUIP, they asked us for a biographical description. The first attempt for Miquel de Mas went something like I didn’t talk much before…

210505 CV Faces XCL. The same went for Xavier Claramunt, who, in a statement somewhere between provocative and disastrous said I don’t have a fridge… to finish, after listing the thousand and one fears of any mother-in-law, with total cheek saying that …it’s called adaptability.  

060606 CF Faces combined. It didn’t seem to be a good idea to describe ourselves separately, so they asked us to combine the biographies in the two languages which we use so frequently – Spanish and Catalan. Things were not looking good.

140605 Each person counts – 1 to 9. As it was not clear why pieces of cutlery come in specific numbers, we began to work with unusual groupings. Why is two a unit ? Why half a dozen? We found ways of counting in the world that have innumerable bases other than 10 or 6. This turned into a social and economic reflection on how the pieces of cutlery would be sold, in groups of how many.

140605 *The number 9. To explain ourselves better we drew up a power point presentation on the different ways of counting that have existed in the world. It was a light piece of work, with no scientific pretensions. As we do not know much about the topic, a simple collection of picture cards gave us some clues. What clues!

140605 *The packaging. If there was controversy about the maximum and minimum number of pieces in a set, imagine the discussion on how the cutlery would be presented to the clients. Should we use boxes? Or cases? They did not pay much attention to us on this point. We drew up another power point, for our eyes only. A piece of work exclusively for internal use.

210905 CV Faces 2. As it was impossible to get their approval for our proposed biographies, we had to keep working on our definition. At this point we only suggested joint descriptions; one of them said I am Francesc Xavier Claramunt Dom̬nech Рup and running. For Miquel there was an extremely modest I was born in Barcelona 30 years ago Рgood. But they did not like this either.

210905 Definition of the collection. Now the name Frankie appeared for the first time. It ended up losing the final e to become a pleasant Franki.

260905 Joint CV. We went back to the task of our biographies and this time a we were born 40 and 30 years ago respectively… would mark a downright failure in communications.

260905 Neus defines us. The business people finally took firm control and resolved the issue with a webfooted stroke of the pen in the style – They have shared a studio for many years… 

291105 Dear Anatxu. We then got in touch with a friend from the press, more precisely the architectural press, and sent her a letter to tell her about Franki and as a footnote invited her to the presentation which was going to be held in Madrid, the capital of Spain.

261006 Frankie’s chronology. That is what I am.

Cronologia de Frankie

TE04063CU-02-EQUIP.jpg

081004 Melting pot. Tot va començar en veure que hi havia tants coberts fets al llarg de la història. Molts d’ells extraordinaris. Llavors vam dubtar sobre l’estratègia a seguir: dissenyar i fabricar, que era el que s’esperava de nosaltres, o bé escollir i seleccionar, acceptant que la part de la feina que ens tocava a nosaltres potser ja estava feta. Es va proposar el que algú va anomenar la coberteria òptima, és a dir, escollir el millor cobert, independentment del seu fabricant o dissenyador, per a cada menjar i ajuntar-los tots en una col·lecció. Tots diferents en el seu disseny, tots iguals d’òptims. Un melting pot, una escudella.

141004 Una història de coberts. Però clar, semblava que seguint aquesta estratègia acabaríem fent ben poca cosa, i a nosaltres ens interessava el tema, fer. Llavors ens vam posar a investigar què coi era això dels coberts. Per començar vam descobrir que des d’una perspectiva occidental primer van ser les culleres, després el ganivet, més tard un segon ganivet per a que no s’escapés el filet del plat i només més tard va aparèixer la forquilla.

191004 D’ordre, límits i singularitat. Alhora que ens embolicàvem amb els coberts, estàvem pensant en bols i cossiols de servei. Per això es va treballar el lloc, l’ordre, de les coses en el plat, a la safata, i de quina manera van desapareixent del plat, en direcció a la nostra boca, o de quina manera va quedant abandonat en una safata tot allò que ningú es menja. Algú s’ha fixat en l’aspecte d’una taula en la que un bon menjar ja ha acabat però que encara conserva els plats? Repasseu les fotografies, repasseu-les. En aquest moment també vam tractar el problema que suposa la fabricació seriada quan pretens una peça verdaderament singular. A tots ens agrada tenir alguna cosa diferent.

101004 La presentació a FA. Bé, s’havien de presentar les nostres troballes i propostes al senyor cuiner Ferran Adrià (d’aquí endavant FA). Ens vam plantar al seu laboratori amb una col·lecció que ja havíem desenvolupant abans de conèixer a ell i que s’havia batejat com Tècnica, però el que de veritat li vam presentar va ser la Col·lecció Òptima, de la que hem parlat més amunt. També vam parlar de bols i superfícies de servei.

151104 La reunió-Frankenstein. Aquesta vegada el lloc de trobada va ser el nostre LAB, el nostre taller. Teníem una quantitat gens despreciable de coberts de totes les mides, bastants materials (encara que el rei era l’acer) i no pocs colors. Estaven estesos sobre les taules i ens vam posar a toquetejar-los amb l’ajuda d’en Marc Cuspinera i en Damián García Puig de la panda d’en FA, Miquel Cunill, orfebre, i Neus Canals. Marc defensava, imitant a un voraç xarrupador de sopes, que es tenia que estudiar l’ús de les peces i posava en dubte la tendència actual a augmentar la mida dels coberts. Algú afegia que se li tenia que associar un concepte de peça, que n’hi havia prou amb que fos maca i senzilla però amb alguna idea al darrera. Altres simplement ajudaven proposant que fos la millor coberteria del mercat. Molt bé. Com s’anava fent forta, per productiva i divertida, la opció d’estudiar les peces, es comentava com aquesta era còmode, com l’altre tenia una mida adequada, com la de més enllà tenia un pes lleuger… Sí, tot eren bones intencions, però totes bones i juntes en una sola peça la portaven cap a una imatge de Frankenstein. Era una pista.

161104 El que estem menjant. A banda d’haver recollit una col·lecció de peces destacables, vam començar a mirar la nostra realitat més quotidiana. Llavors va aparèixer el món dels menús, del menjar ràpid, dels sopars íntims i els grans àpats de diumenge i tortellet… o les visites a un restaurant amb les estrelles Mixelen. D’aquí vam agafar des de formes diferents d’encarar la ingesta d’un plat als diferents adminicles que s’usen segons els lloc, el tipus de menjar, fins hi tot l’hora del dia… També ens vam fixar en el menú pròpiament dit: què es menja a una presó, com s’introdueix el sèrum a l’hospital, què t’ofereix el restaurant de la cantonada cada dia al migdia.

221104 Evolució de les espècies-Part II. Molt bé, s’havien de buscar les característiques de les noves peces, el que faria que fos desitjable d’utilitzar-les. Llavors ens vam proposar mirar cap a la manera en que diverses cultures manipulaven els aliments a l’hora de menjar (feng shui, kashrut…) i també si s’havia un de plantejar el menjar de forma diferent plats ja coneguts. Potser l’equip de cullera-ganivet-forquilla no era el grup de peces òptim per a algunes activitats gastronòmiques… una esponja per a prendre una salsa sense engreixar-se?

101204 Reinventant la sopa d’all. Amb el menjar no s’hi juga, això ho teníem clar. Vam decidir definitivament anar a la recerca de característiques modèliques a les coberteries que tenen alguna cosa a aportar al món. Es van analitzar les millors peces per a treure’n les seves característiques. Semblava una forma raonable de reinventar la sopa d’all.

151204 Guió presentació-Coberteria de fusió. El de fusió era un nom dolent, però descrivia el procés que havíem seguit. Unes anàlisis tècniques portaven a una peça perfecta en proporcions i forma, però un tant sense ànima. El buscar referències i característiques en altres peces, una mestissatge, li donava una mica d’esperit vital. Llavors: forma pura + mestissatge = nova coberteria.

151204 *Fusió Ganivets. I per explicar-ho vam fer un power point.

151204 *Coberts a l’espai. No només vam investigar coberts o usos d’altres cultures, sinó que ens vam proposar considerar com en una situació extrema, físicament llunyana al nostre dia a dia terrenal, s’encarava el procés de menjar. Com la investigació va donar un resultat basat principalment en imatges, ens vam decidir a repetir la experiència del power point.

201204 Reunió-Neobarroc. Aquesta vegada FA ens rep a una capelleta que té dins el seu laboratori, bé capelleta o sala capitular. Impressionant. És mira les peces i apunta que potser són una mica pel client de Vinçon però que a ell també el coneix la Tieta Maria que mira el Cor de la Ciutat. També les vol com a clients. Inspirar per la sala, amb les parets folrades de fusta tallada, se li desperta la memòria d’un hotel d’una ciutat llunyana on ha estat i surt amb el tema del barroquisme, de l’ornament. Llavors va aparèixer la idea del gravat, del tatuatge com una manera de tractar la superfície dels coberts. Posa’m uns estampadets a la cullera, maco.

240105 Llista de Gadgets. En moments de mareig es bo no anar-se’n molt lluny, però no a meditar sinó a actuar. Vam començar a elaborar una llita de possibles gadgets, adminicles superespecialitzats en alguna vessant de l’art del bon menjar. Hi havia dos grans grups, els que provenien de l’ingeni i els absolutament desenraonats i dignes de ser publicats al TBO. Els primers pretenien resoldre sense complexos des del menjar-se una sopa fins a controlar la temperatura dels preparats. En el grup dels excèntrics prevalia la unió de menjars inversemblants amb mecànica Jabberwocky.

010205 Memòria coberts. Com sempre s’ha de complir amb la premsa tenim que redactar una memòria, a la que anomenem la Coberteria Infusa, per allò de que mescla un procés fundamentalment tècnic amb múltiples contactes amb la tradició, aquesta relació li dóna un aire humà a les peces.

010205 Gadgets. Es van buscar gadgets presents en el món de la cuina, i se’n va fer una llista que incloïa des del servidor d’espaguetis al tirabuixó.

210205 *Parar la taula. Rebuscant pistes al voltant de la posició dels coberts, vam dedicar unes jornades a estudiar el protocol de posar la taula. A veure què surt. Bé, com a mínim aprenem bones maneres.

220205 Frankenstein de Luxe. S’inicià una temptativa de definició, fem frases, busquem adjectius i recorrem l’anatomia del monstre.

220205 La definició. Al final ens trobem amb una definició que té una mica de diccionari i no molt de rumor. Es una d’aquelles definicions que ajuden al procés de construcció, perquè va fent i t’agrada saber que  és el que tens a les mans. Si és una bomba pot explotar.

210505 CV Faces MDM.
Por aquello del glamour del creador, palabreja que tenemos vetada en l’EQUIP, nos piden una semblanza de quienes somos. La primera tentativa para Miquel de Mas decía así como que Jo abans no parlava gaire…

210505 CV Faces XCL. Tres quarts del mateix per a en Xavier Claramunt que, entre provocador i desastre, afirmava que No tinc nevera… per acabar, després de recitar els mil i un horrors de les sogres, dient que …es diu adaptabilitat.

060606 CF Faces combinat. No sembla convenient descriure’ls per separat, i ens demanen que ho combinem i ho traduïm ara en aquesta llengua, ara en l’altre… no paren de demanar.

140605 Cada persona compta-I van 9. Com que no estava clar el perquè del número de peces del grup bàsic vam començar a treballar amb quantitats no usuals. Per què la unitat és dos? Per què mitja dotzena? Vam trobar pel món maneres de comptar amb bases diferents al 10 o al 6. Es va convertir en una reflexió entre econòmica i social al voltant de com es podien vendre les peces, en grups de quin número.

140605 *El número 9. Per a explicar-nos-ho millor vam construir un power point amb formes de comptar que en el món haguessin estat. Era un treball lleuger, sense pretensions científiques. Com que no sabíem molt sobre el tema una simple recopilació de cromos ja ens va donar pistes. I quines pistes.
140605 *La capsa. Si hi havia polèmica sobre l’agrupació mínima i màxima, imagineu-vos sobre la manera en que arribaven als clients finals. Que si caixes, que no, que un estoig… Aquí ens van fer 0,0 cas. També era un power point, només per als nostres ulls. Un treball intern.

210905 CV Faces 2. Com no hi havia manera de que els hi agradessin les nostres descripcions biogràfiques que els hi proposaven vam haver de continuar escrivint. Però ara ja només proposàvem descripcions conjuntes, i cada vegada més avorrides, per a un d’ells Yo soy Xavier Claramunt Domènech: en marcha. Per a en Miquel hi havia un modestíssim Nací en Barcelona hará unos 30 años: bueno. Doncs aquesta tampoc va agradar.

210905 Definició de la col·lecció. Aquí apareix per primera vegada el nom de Frankie, que al final acabarà perdent la e per a quedar-se en un simpàtic Franki.

260905 CV Conjunt. Tornem a la càrrega amb la nostra biografia, i aquesta vegada un Nacieron hace 40 y 30 años respectivamente… augura un solemne fracàs comunicatiu.

260905 Neus define. Definitivament els empresaris estrictes agafen les regnes i ho resolen d’una vegada i per totes al ritme d’un Comparten estudio desde hace años…

291105 Querida Anatxu. Aquí ens posem en contacte amb una amiga de la premsa, especialment arquitectònica, i li enviem una carta per a donar-li a conèixer en Franki i de pas convidar-la, com qui no vol la cosa, a la presentació que s’havia de fer a Madrid, capital d’Espanya.

261006 La cronologia de Frankie. Aquí estem. 

Cronología de Frankie

TE04063CU-01-EQUIP.jpg

081004 Melting pot. Y todo empezó viendo que había muchos cubiertos hechos a lo largo de la historia. Y muchos estaban bien. Nos asaltó la gran duda acerca de la estrategia a seguir: diseñar y fabricar, que era lo que se esperaba de nosostros, o bien escoger y seleccionar, aceptando que la parte del trabajo que nos tocaba a nosotros quizá ya estaba hecha. Se propuso lo que se dio en llamar la cubertería óptima, es decir escoger el mejor cubierto, independientemente de su marca o diseñador, para cada comida y juntarlos todos en una colección. Todos distintos en su diseño, todos igual de óptimos. Un melting pot.

141004 Una història de coberts. Pero claro, pareció que no íbamos a hacer nada y además nos interesaba el tema. Nos pusimos a investigar qué era eso de los cubiertos. Para empezar descubrimos que desde una perspectiva occidental primero fueron las cucharas, luego el cuchillo, más tarde un segundo cuchillo para que no se escapara el filete del plato y solo después apareció el tenedor.

191004 D’ordre, límits i singularitat. A la vez que enredados en cubiertos, estábamos pensando en boles y recipientes de servicio. Por ello trabajamos el lugar de las cosas en el plato, en la bandeja, y de qué manera van desapareciendo del plato (hacia nuestra boca) o de qué manera va quedando abandonado en la bandeja lo que nadie se toma. ¿Alguien se ha fijado en el aspecto de una mesa en la que la comida ha finalizado pero que aun conserva los platos? Repasad las fotografias, repasad. En este momento también tratamos el problema que supone la fabricación seriada cuando pretendes una pieza verdaderamente singular. A todos nos gusta tener algo distinto.

101004 La presentació a FA. Bueno, había que presentar nuestras pesquisas y propuestas al señor cocinero Ferran Adrià (a partir de ahora FA). Nos plantamos en su laboratorio con una colección que habíamos hecho con anterioridad y que denominamos como Técnica pero le presentamos la Colección Óptima de la que hemos hablado más arriba. También hablamos de boles y superfícies de servicio.

151104 La reunió-Frankenstein. Esta vez quedamos en nuestro LAB, nuestro taller. Teníamos una cantidad nada despreciable de cubiertos de todas la medidas, bastantes materiales (aunque el rey era el acero) y no pocos colores. Estaban extendidos sobre las mesas y nos pusimos a toquetearlos con la ayuda Marc Cuspinera y Damián García Puig
por parte del equipo de FA, Miquel Cunill, orfebre, y Neus Canals. Marc defendía, imitando a un voraz sorbedor de sopas, que se tenía que estudiar el uso de las piezas y ponía en duda la tendencia actual a aumentar el tamaño de los cubiertos. Por ahí alguien decía que había que asociarle un concepto a la pieza, que bastaba con que fuera bonita y sencilla però con alguna idea detrás. Otros simplemente ayudaban proponiendo que fuera la mejor cubertería del mercado. Muy bien. Como iba ganando enteros, por productivo y divertido, la opción de estudiar las piezas se fue comentando como esta era cómoda, como la otra tenía un tamaño adecuado, como la de más allá tenía un peso ligero… Sí, todo eran buenas cosas, pero juntas en una sola pieza abocaban a una imagen de Frankenstein. Era una pista.

161104 El que estem menjant. Aparte de haber recopilado una colección de piezas destacables empezamos a mirar a nuestra realidad más cotidiana. Ahí apareció el mundo de los menús, de la comida rápida, de las cenas íntimas y las grandes comidas de festivos… o las visitas a un restaurante con estrellas Michelin. De ahí tomamos desde distintas formas de encarar la ingesta de un plato a los diferentes adminículos que usábamos según el lugar, el tipo de comida, incluso la hora del día… También nos fijamos en el menú própiamente dicho: qué se come en prisión, cómo te introducen el suero en el hospital, qué te ofrece el restaurante de la esquina cada dia al mediodía.

221104 Evolució de les espècies-Part II. Bien, había que buscar las características de las nuevas piezas, por que sería deseable utilizarlas. Entonces nos propusimos mirar hacia la manera en que distintas culturas manipulaban los alimentos a la hora de comer (feng shui, kashrut…) y tambíen si había que plantearse el comer de una forma distinta platos conocidos. Quizá cuchara-cuchillo-tenedor no eran las piezas óptimas para algunas actividades alimentícias determinadas (una esponja ¿para tomar la salsa sin engordar?).

101204 Reinventant la sopa d’all. Con la comida no se juega, lo teníamos claro. Decidimos definitivamente ir en la búsqueda de características modelo en las cuberterías que en el mundo son. Analizar las mejores piezas para extraer sus características. Parecía una forma razonable de reinventar la sopa de ajo.

151204 Guió presentació-Coberteria de fusió. La fusión era un nombre malo, pero describía el proceso que habíamos seguido. Unos análisis técnicos llevaban a una pieza perfecta en proporciones y forma, pero un tanto sin alma. El buscar referencias y características a otras piezas, una suerte de mestizaje, le insuflava un poco de espíritu vital. Entonces: forma pura + mestizaje = nuevas cubertería.

151204 *Fusió Ganivets. Y para explicarlo hicimos un power point.

151204 *Coberts a l’espai. No solo investigamos cubiertos o usos de otras culturas sino que nos propusimos considerar cómo en una situación extrema, físicamente lejana a nuestro dia a dia terrenal, se encaraba el proceso de comer. Como la investigación dio un resultado basado principalmente en imágenes nos decidimos a repetir la experiencia del power point.

201204 Reunió-Neobarroc. Aquesta vegada FA ens rep a una capelleta que té dins el seu laboratori, bé capelleta o sala capitular. Impressionant. És mira les peces i apunta que potser són una mica pel client de Vinçon però que a ell també el coneix la Tieta Maria que mira el Cor de la Ciutat. També les vol com a clients. Inspirar per la sala, amb les parets folrades de fusta tallada, se li desperta la memòria d’un hotel d’una ciutat llunyana on ha estat i surt amb el tema del barroquisme, de l’ornament. Llavors va aparèixer la idea del gravat, del tatuatge com una manera de tractar la superfície dels coberts. Posa’m uns estampadets a la cullera, maco.

240105 Llista de Gadgets. En momentos de embotamiento es bueno irse muy lejos, pero no a meditar sino a actuar. Empezamos a elaborar una lista de posibles gadgets, adminículos superespecializados en algún lance del arte del buen comer. Había dos grandes grupos, los que provenían del ingenio y los absolutamente disparatados y dignos de ser publicados en el TBO. Los primeros pretendían resolver sin complejos desde comer una sopa hasta controlar la temperatura de los preparados. En el grupo de los excéntricos primaba la unión de comida inverosímil con mecánica jerigongorina.

010205 Memòria coberts. Como hay que cumplir con la prensa tenemos que redactar una memoria a la que llamamos la Cubertería Infusa, por aquello de que mezcla un proceso fundamentalmente técnico con múltiples roces con la tradición, esta relación le da un aire humano a las piezas.

010205 Gadgets. Buscamos gadgets presentes en el mundo de la cocina, elaboramos una lista que va desde el servidor de spaghetti al sacacorchos.

210205 *Parar la taula. Rebuscando pistas alrededor de la posición de los cubiertos dedicamos unas jornadas a estudiar el protocolo de poner la mesa. A ver qué sale. Bueno, como mínimo aprendemos buenas maneras.

220205 Frankenstein de Luxe. Iniciamos una tentativa de definición, hacemos frases, buscamos adjetivos y recorremos la anatomía del monstruo.

220205 La definició. Al final damos con una definición que tiene un poco de diccionario y no mucho de rumor. Recoge por ahí. Es de esas definiciones que ayudan al proceso de construcción, porque vas haciendo y té gusta saber qué diantres es lo que tienes entre manos. Si es una bomba puede explotar.

210505 CV Faces MDM. Por aquello del glamour del creador, palabreja que tenemos vetada en l’EQUIP, nos piden una semblanza de quienes somos. La primera tentativa para Miquel de Mas decía así como que Jo abans no parlava gaire…

210505 CV Faces XCL. Lo mismo para Xavier Claramunt, que entre provocador y desastre afirmaba que No tinc nevera… para acabar, después de enumera los mil y un horrores de cualquier suegra, con total desfachatez diciendo que …es diu adaptabilitat.

060606 CF Faces combinat. No parece conveniente describirse por separado y nos piden que lo combinemos y además lo comuniquemos en esas dos lenguas que practicamos tan a menudo. No pinta bien.

140605 Cada persona compta-I van 9. Como no estava claro el porqué del número de las piezas empezamos a trabajar con grupos no usuales. ¿Por qué la unidad és dos? ¿Por qué media docena? Encontramos modos de contar el mundo con innumerables bases distintas al 10 o al 6. Se convirtió en una reflexión entre económica y social acerca de cómo se vendían las piezas, en grupos de qué numero.

140605 *El número 9. Para explicarnoslo mejor elaboramos un power point con formas de contar que en el mundo han sido. Era un trabajo ligero, sin pretensiones científicas. Como no sabíamos mucho sobre el tema una simple recopilación de cromos nos dio pistas. Vaya pistas.

140605 *La capsa. Si había polémica sobre la agrupación mínima y máxima, imaginaos sobre como viajaban hasta los clientes. Que si cajas, que si estuches… Aquí no nos hicieron mucho caso. También era un power point, solo para nuestros ojos. Un trabajo interno.

210905 CV Faces 2. Como no había manera que les gustaran las semblanzas que proponíamos de nosotros mismos tuvimos que seguir trabajando en nuestra definición. Aquí ya solo proponíamos descripciones conjuntas, para uno decía Yo soy Francesc Xavier Claramunt Domènech: en marcha. Para Miquel había un modestísimo Nací en Barcelona hará unos 30 años: bueno. Pues tampoco les gustó.

210905 Definició de la col·lecció. Aquí aparece por primera vez el nombre de Frankie, que al final acabará perdiendo la e para quedarse en un simpático Franki.

260905 CV Conjunt. Volvemos a la carga con nuestra semblanza y esta vez un Nacieron hace 40 y 30 años respectivamente… augura un solemne fracaso comunicativo.

260905 Neus define. Definitivamente los empresarios estrictos toman las riendas y lo resuelven de un plumazo palmípedo al son de Comparten estudio desde hace años…

291105 Querida Anatxu. Aquí nos ponemos en contacto con una amiga de la prensa, especialmente arquitectónica, y le enviamos una carta para darle a conocer a Franki e invitarla, como quien no quiere la cosa, a la presentación que se iba a llevar a cabo en Madrid, capital de España.

261006 La cronología de Frankie. Ese soy yo.

Origin regained

TE04053HPA-03-EQUIP.jpg

The sea, the seashore, the trees approaching the seashore… And the human being. We can imagine once upon a time when we humans were active part of the harmonious life of the island. But know things have changed, and the original agreeable relation between island and man has turned into an arrogant control of the second over the island.

Along the different stages for refurbishing and extending the Maricel Hotel, we have been pursuing a recovering of memorable and desirable original scenarios. On the first intervention we tried to make clear that the sea was there. Now, with this extension, the aim is to regain the trees and dry stonewalls that have been part of the environmental history of Majorca.

Maricel Hotel was built in 1948 as one of the first hotels specially designed for tourists. Thanks to his privileged situation, it was easy to extend its facilities towards the sea with terraces as a giant’s stair to the water. On this stage, the building first opened itself over areas more related to these terraces and the sea, using a series of arcades to enlarge the basement and focus it on the rocky seashore. You enter the hotel and find yourself intertwined with a scenography of sliding doors and evading walls, rhythmically placed to allure the sea into the building. This new arrangement treats the sunlight in a way that triggers you to walk with increasing intensity towards the sea.
This first aim was to recreate an atmosphere not far from the little caves and rocky shelters that are easily found all over the Mediterranean coast. Make clear that the Mediterranean is there, through filters, terraces and the new orientation for the swimming pool. REGAIN THE SEA.

The extension is to be built on two plots placed just in front of the original building. The main issues are how to connect, across the public street, and how to deal with the urban surroundings. In that direction, the extension seeks to stress the importance of the original building as main entrance and to establish an access to the new areas capable of generating an alternative context to the existing urban development.
The new situation is rearranged as a valley that makes its way recovering the technique of the so call marjades, the terraces used on traditional agriculture activities in Majorca. Creating these new marjades, the valley moves ahead connecting the new areas to the main building. Dry stonewalls deal with the soil on how to settle on the new areas. Sometimes, they both agree simply with slopes, sometimes, likewise the terraces that the main building uses as a solarium on its way to the sea, the valley sculpts the soil with marjades. Solid and vernacular dry stonewalls that give a desirable environment, detached from the constructions neighbouring the extensions.
Finally, we manage to stay just aware of trees and sky. RECOVERING THE FOREST, the forest that grows along a dreamed brook driving us away from the sea. As a casual path, we walk on a winding course that turns here and there carving the soil to allow entrance to the new buildings. We enter close to the ground but immediately we climb up those buildings conceived as vantage points where to place the rooms oriented to the sea. Regaining the forest, but again the sea.

Recuperar l’origen

TE04053HPA-02-EQUIP.jpg

Es mar, sa costa, els pins. L’illa de Mallorca i la seva configuració originària. Si l’home no té el poder absolut ha de manegar-se dialogant amb la natura. Però quan s’arriba a un grau de control reduït a l’ordeno i mano, tant del gust de l’home actual, no acostumen a sorgir relacions memorables. L’home cada vegada s’escarrassa menys a escoltar el que l’envolta, no ho acostuma a trobar necessari.
A les diferents estratègies que s’han seguit a l’Hotel Maricel per reformar primer, i ampliar-lo ara, s’ha intentat recuperar situacions naturals originàries memorables. Recuperar EL MAR. Recuperar EL BOSC.

L’Hotel Maricel es va construir el 1948, dins de la primera sèrie d’hotels especialment dirigits als ‘turistes’. A partir de la seva situació privilegiada, l’edifici original s’acostava al mar extenent terrasses a la manera de grans graons. Aquest anar baixant va provocar que a l’edifici li creixessin els baixos i apareguessin estances semienterrades que miren al mar, perforacions postroglodítiques que ens remeten a les baumes i a les coves mediterrànies. Però no deixava de ser una construcció que s’establia enfrontada al mar amb la seva avantguarda de terrasses i cortina d’arcades.

A la primera actuació de reforma es va voler recuperar una relació més natural amb el mar… Entres a l’hotel i te n’adones que ets davant una succesió de bambolines, escenografia de portes esmunyedisses i parets a portell que s’aparten rítmicament per a que entri el mar. La nova distribució tamisa la llum del sol i el reflex del mar, iniciant un recorregut d’intensitat creixent que aprofitant les terrasses exteriors i girant la piscina vol recuperar la referència dentada de la costa rocosa. RECUPERAR EL MAR per a que tot l’edifici s’hi amari.

L’ampliació està dirigida a annexionar dos solars situats front a l’edifici original, a l’altre costat del carrer i per tant en segona línea de costa. Aquesta ampliació vol reforçar la importància de l’edifici original com a porta d’entrada noble i establir una forma d’accedir a les noves àrees que recuperi la referència al bosc i sigui capaç de generar un context alternatiu al que envolta aquesta nova àrea. La situació vol flirteig i es reinterpreta la connexió com una vall que s’obre pas entre marjades buscant els solars a annexionar. Murs de pedra seca negocien amb les terres l’espai a ocupar. A vegades es tanca el tracte simplement amb talussos, d’altres, de la mateixa manera que l’edifici original buscava el mar amb graons solàrium, aquesta vall s’aterrassa amb marjades que ens condueixen fins perdre de vista tot el que ens envolta, ja no som a un ambient urbà, estem enmig d’arbres i cel. RECUPERAR EL BOSC que creix a un torrent inventat que ens porta en direcció inversa al mar, un recorregut informal, un fragment de meandre d’un riu de vegetació que forada les parets allà on gira, baumant la terra. A través d’aquestes erosions de la topografia accedim als nous edificis que s’enfilen en talaies disfressades d’habitacions des d’on avistar el mar. Seguint la dinámina dels murs de pedra seca, que formen les marjades i aixequen les noves construccions, recreem un bosc de pins i tornem a veure el mar que ens donava la benvinguda a l’edifici original. La pròpia illa.

Recuperar el origen

TE04053HPA-01-EQUIP.jpg

Es mar, sa costa, los pinos. La isla de Mallorca y su configuración originaria. Cuando el ser humano no tiene el poder absoluto ha de ingeniárselas dialogando con la naturaleza. Pero cuando se pretende un grado de control reducido al ordeno y mando, tan del gusto del hombre actual, no acostumbran a surgir relaciones memorables. El hombre cada vez se esfuerza menos en escuchar aquello que le rodeo, no se acostumbra a encontrar necesario.
A las diferentes estrategias que se han seguido en el Hotel Maricel para reformar primero y ampliarlo ahora, se ha intentado recuperar situaciones naturales originarias memorables. Recuperar EL MAR. Recuperar EL BOSQUE.

El Hotel Maricel se construyó en 1948, dentro de la primera serie de hoteles especialmente dirigidos a los turistas. A partir de su situación privilegiada, el edificio original se acercaba al mar extendiendo terrazas a la manera de grandes peldaños. Este ir bajando provocó que al edificio le crecieran los bajos y apareciesen estancias semienterradas que miran al mar, perforaciones postroglodíticas que nos remiten a las grutas y cuevas mediterráneas. Pero éste no dejaba de ser una construcción que se establecía enfrentado al mar, con su vanguardia de terrazas y cortina de arcadas.

En la primera actuación de reforma se quiso recuperar una relación más natural con el mar… Entras al hotel y te das cuenta que estás ante una sucesión de bambalinas, escenografía de puertas huidizas y paredes al tresbolillo que se apartan rítmicamente para que entre el mar. La nueva distribución tamiza la luz del Sol y el reflejo del mar, incitando un recorrido de intensidad creciente que aprovechando las terrazas exteriores y girando la piscina quiere recuperar la referencia dentada de la costa rocosa. RECUPERAR EL MAR para que todo el edificio se empape en él.

La ampliación está dirigida a anexionar dos solares situados frente al edificio original, al otro lado de la calle y por tanto en una segunda línea de costa. Esta ampliación quiere reforzar la importancia del edificio original como puerta de entrada noble y establecer una forma de acceder a las nuevas áreas que recupere la referencia al bosque y sea capaz de generar un contexto alternativo al que rodea esta nueva área. La situación quiere flirteo y se reinterpreta la conexión como un valle que se abre paso entre marjades buscando los solares a anexionar. Muros de piedra seca negocian con las tierras el espacio a ocupar. A veces se cierra el trato simplemente con taludes, otras, de la misma manera que el edificio original buscaba el mar con peldaños solarium, este valle se aterraza con bancales que nos conducen hasta perder de vista todo lo que nos rodea, ya no estamos en un ambiente urbano, estamos entre árboles y cielo. RECUPERAR EL BOSQUE que crece en un torrente inventado que nos lleva en dirección inversa al mar, un recorrido informal, un fragmento de meandro de un río de vegetación que horada las paredes allí donde gira, erosionando la tierra. A través de estas erosiones de la topografía accedemos a los nuevos edificios que se encaraman en atalayas disfrazadas de habitaciones desde donde avistar el mar. Siguiendo la dinámica de los muros de piedra seca, que forman los bancales y levantan las nuevas construcciones, recreamos un bosque de pinos y volvemos a ver el mar que nos daba la bienvenida en el edificio original. La propia isla.

Romeo and Juliet

TE04017GR-03-EQUIP.jpg

Juliet dances and shows herself off. Juliet knows very well how to use the light the sun bestows upon her. Romeo says nothing. Juliet goes out by day when the light from the Sun can play across her body adorned with cornices, pediments and scrolls. By day Juliet lifts her faces to follow the Sun, exhibiting recently restored shades of time-honoured voluptuousness to recapture poise and self-assurance. Romeo says nothing. Romeo looks on and adores her. Romeo waits. Juliet is somebody. Romeo is nobody. Romeo waits, hieratic, impassive, as cold as ice, generously reflecting all the light towards her. She knows how to use it, to channel it through the gullies of her sensuality, taming it as she twists and sending it to sleep in her refuge. For Romeo it is enough just to enjoy the spectacle which every day and any day performs upon Juliet. After the unintelligible, wild light has played across her body, it is transformed and bounces back in the form of audible words.
Romeo is waiting his turn, which arrives as night falls. As Juliet runs out of fabric to weave her tangle of seduction, Romeo takes on a more central role. Adieu Sun, welcome the night. Romeo is sombre, pure, he emits a light which looks out timorously from beneath different masks. When the Sun abandons its place in the sky, light has to be created. Romeo undertakes to provide it and in doing so, he reveals himself to us. While Juliet swirled, he had to content himself with just watching her, but now he makes himself heard, emitting beams of light which reveal his essence in layers. Since Romeo is mere air, light from between curtains and from amongst stones of marble, which fruitlessly try to capture such precious light as night falls. It all slips away. Luminous clouds cross wooden surfaces, translucent across marble, unravelling themselves to meet Juliet and ask her to enslave them, offering themselves as a sacrifice to invoke the rebirth of her voluptuous display which they long for. Their endeavour is as enthusiastic as it is futile, but they know an impossible outcome will not stop them from trying. The suicidal light throws itself out following the capricious trace of the vines, explodes across the marble surface and emerges diffused from the water, flowing from shallow depths. It is all in vain. Juliet only dances beneath the Sun and knows not what to do with such a crazed outburst from Romeo. The only way she so sweetly responds is by letting herself be loved.
Romeo is nobody. Romeo is simply a longing to communicate with Juliet, a desire, the submission of a grateful observer of her display.
For Romeo is the interior, light trapped in a maze of marble, crystal glass which tinkles, cloths which swirl and wood which caresses visions. Something which was a lifeless muddle of textures filters into an ephemeral hint of fleeing light. Romeo is generous and reciprocates Juliet’s daytime display, but in his own way. He seeks to draw her closer, entwine his arms around her shoulders and embrace her. Beneath the enchanted waters of the lakes, Romeo glides across to find her and to brush against her tiny feet, though it may be the only thing he manages to do. Oh Juliet. Romeo whistles little sparkles which in turn whisper to the scrolls, cornices and borders as they slumber, whisper to let them know the day will return tomorrow and they can shine in a frenzy once more. But for now they must be patient and let themselves be loved, though it may only be briefly. And she accepts, not moving her feet away, and discovers her shoulders to feel the touch of his tendril-like hands. For Juliet is mischievous by day, but silent by night.

Romeu i Julieta

TE04017GR-02-EQUIP.jpg

Julieta balla. Julieta es fa veure. Julieta sap què fer-ne de la llum que el Sol li regala. Romeu calla. Julieta surt de dia, quan la llum del Sol pot entretenir-se en el seu cos treballat de cornises, frontons i volutes. És de dia que Julieta aixeca les seves cares al ritme de la ruta del Sol, exercitant aquelles voluptuositats històriques recentment recuperades en benefici de la seva autoestima. Romeu calla. Romeu mira i li tributa culte. Romeu espera. Julieta és una. Romeu és ningú. Romeu espera hieràtic, impassible, frío como un témpano de hielo, retornant generós tota la llum cap a ella, que sí sap com manipular-la, conduir-la pels xaragalls de les seves sensualitats, amansir-la en els racons, adormir-la als seus caus. Romeu en té prou amb gaudir de l’espectacle de qualsevol dia sobre Julieta, la transformació d’aquesta llum inintel·ligible, salvatge, que després de rebolcar-se sobre ella és tornada en paraules que es deixen escoltar.
Romeu espera el seu torn, que arriba per la nit. A mesura que Julieta va quedant-se sense ingredients per a teixir el seu embull de seducció, Romeu va assumint el protagonisme. Adéu Sol, benvinguda la nit. Romeu és sobri, pur, té una llum que mira tímida darrera molts antifaços. Quan el Sol abandona el seu lloc i la llum s’ha d’inventar, Romeu s’hi posa i en fer-ho se’ns presenta. Així com abans s’havia conformat amb mirar els giravolts de Julieta, ara es fa sentir amb un llampegar que evidencia el seu ser en capes. Perquè Romeu és simple aire, és llum entretinguda entre cortines, entre marbres que infructuosament pretenen empresonar la llum tan apreciada en caure la nit. Tot s’escapa. Nuvolositats lluminoses travessen paraments de fusta, el marbre es trasllueix, hi ha un descabdellament de teles cap a la trobada amb Julieta a qui demanen que les esclavitzi, oferint-se en sacrifici per a invocar el renaixement de la seva enyorada exhibició de voluptuositat. És una pretensió tan entusiasta com vana, però elles saben que la seva impossibilitat no impedeix el seu intent. La llum suïcida es llança seguint el traç capriciós dels emparrats, explota darrera la façana de marbre en formació i sorgeix desenfocada a través de l’aigua, fluint des d’alguna profunditat no remota. Tot inútil. Julieta només balla al Sol, no sap què fer amb l’esbojarrada explosió de Romeu. Únicament encerta dolçament a deixar-se estimar.
Romeu és ningú. Romeu és simplement les ganes de comunicar-se amb Julieta, el desig, la submissió de l’observador agraït, espectador de la seva exhibició. Perquè Romeu és interior, llum atrapada en una quadrícula de marbres, cristalls que titil·len, teles que oscil·len i fustes que acaronen la vista. El que era inert pasterada de textures superposades es destil·la en un quasi res suggeridor de llums fugisseres. Romeu és generós i torna l’espectacle diürn de Julieta… a la seva manera. Vol retallar la distància i emparra els seus braços per a agafar-li les espatlles i abraçar-la. Per sota dels estanys, que són aigües encantades, Romeu llisca per a trobar-se amb ella i, encara que sigui l’únic que aconsegueixi, fregar els peuets de Julieta. Oh Julieta. Romeu xiula guspires que murmuren a les volutes, a les cornises, a les sanefes que descansen, i els diu que demà tornarà el dia i podran brillar frenètiques una altra vegada. Però que ara han de tenir la paciència de deixar-se estimar, encara que només sigui una mica. I ella accepta, no aparta els peus, descobreix les espatlles per a sentir el tacte de les seves mans vegetals. Entremaliada de dia, mudeta de nit.

Romeo y Julieta

TE04017GR-01-EQUIP.jpg

Julieta baila. Julieta se exhibe. Julieta sabe muy bien qué hacer con la luz que el Sol le regala. Romeo calla. Julieta sale de día, cuando la luz del Sol puede entretenerse en su cuerpo trabajado de cornisas, frontones y volutas. Es de día que Julieta levanta sus caras al compás de la ruta del Sol, ejercitando esas voluptuosidades históricas recién recuperadas en beneficio de su autoestima. Romeo calla. Romeo mira y la adora. Romeo espera. Julieta es una. Romeo es nadie. Romeo espera hierático, impasible, frío como un témpano de hielo, reflejando generoso toda la luz hacia ella, que sabe cómo manipularla, conducirla por las cañadas de sus sensualidades, amansarla en sus recodos, dormirla en sus guaridas. Romeo tiene suficiente con disfrutar del espectáculo de cualquier día sobre Julieta, la transformación de esa luz ininteligible, salvaje, que tras retozar sobre ella es devuelta en palabras que se dejan escuchar.
Romeo espera su turno, que llega con la noche. A medida que Julieta va quedándose sin ingredientes para tejer su maraña de seducción, Romeo va asumiendo protagonismo. Adiós Sol, bienvenida noche. Romeo es sobrio, puro, tiene una luz que mira tímida tras diversos antifaces. Cuando el Sol abandona su lugar y la luz hay que inventarla, Romeo se pone a ello y al hacerlo se nos presenta. Así como antes se había conformado con mirar los caracoleos de Julieta, ahora se hace oír emitiendo haces de luz que evidencian su ser en capas. Porque Romeo es simple aire, es luz entretenida entre cortinas, entre mármoles que infructuosamente pretenden encarcelar la luz tan preciada al caer la noche. Todo se escapa. Nubosidades luminosas atraviesan paramentos de madera, translucen el mármol, se desovillan de telas para ir a encontrarse con Julieta y pedirle que las esclavice, ofreciéndose en sacrificio para invocar el renacimiento de su añorada exhibición de voluptuosidad. Es una pretensión tan entusiasta como vana, pero ellas saben que su imposibilidad no impide su intento. La luz suicida se lanza siguiendo el trazo caprichoso de los emparrados, explota tras la fachada de mármol en formación y surge desenfocada a través del agua, fluyendo de alguna profundidad no remota. Todo inútil. Julieta solo baila al Sol, no sabe qué hacer con la alocada explosión de Romeo. Únicamente acierta dulcemente a dejarse querer.
Romeo es nadie. Romeo es simplemente las ganas de comunicarse con Julieta, el deseo, la sumisión del observador agradecido, espectador de su exhibición.
Porque Romeo es interior, luz atrapada en un cuadrícula de mármoles, cristales que titilan, telas que oscilan y maderas que acarician la vista. Lo que era inerte amasijo de texturas superpuestas se destila en una casi nada sugeridora de luces huidizas. Romeo es generoso y devuelve el espectáculo diurno de Julieta… a su manera. Quiere acortar la distancia y emparra sus brazos para tomarle los hombros y abrazarla, Por debajo de los estanques, que son aguas encantadas, Romeo se desliza al encuentro de ella para, aunque sea lo único que consiga, rozar los piececillos de Julieta. Oh Julieta. Romeo silba chispillas que susurran a las volutas, a las cornisas, a las cenefas que descansan, que mañana volverá el día y podrán brillar frenéticas de nuevo. Pero que ahora deben tener la paciencia de dejarse amar, aunque solo sea un poco. Y ella acepta, no aparta los pies, descubre sus hombros para sentir el tacto de sus manos vegetales. Traviesa de día, callada de noche.

The Chameleon Effect

TE03047CM-03-EQUIP.jpg

Amongst living beings there are those who live in groups, amongst equals. Others are lone, solitary beings.  The equals try very hard to be noticed in the presence of the others – in order to live they need to be one amongst many. The lone ones tend to camouflage themselves against the background, for safety reasons, to surprise their prey. Some are even capable of changing their outward appearance, of transforming their image in a way which suits them most in order to go unnoticed, to blend in with the moment and the place. This is a strategy.
In BT a paradoxical hybridisation has been developed between this strategy and living within a group of stores in a shopping centre. A translucent, interior surface has been chosen which is able to change its light properties like someone who is mirroring the light of day. The varying nature of the surface as the hours go by individualises the space in contrast to its inalterable neighbours, which maintain a constant appearance. This process constructs a repeated retail space of fixed dimensions, but attracts our attention during the morning, along the day and through the night.
The variation of light and its impersonation of daylight become a brand image. Luminous qualities take the place of furniture, objects and names. Identification comes from the atmosphere and not from something tangible.
This time round the animal is characterised by several translucent modular structures in aluminium and polycarbonate which house the whole radiant morass.  The minimal L-shape form of these units creates illuminated surrounds covering the walls and ceiling. The way they are fitted is not so important, as they are always adapted to the given space in the store in question, to characteristics such as the store’s ability to control the light which dominates the atmosphere and to draw in passers-by from the outside.

Efecte camaleó

TE03047CM-02-EQUIP.jpg

Entre els essers vius n’hi ha que viuen en comunitat, entre iguals, altres són solitaris, únics. Els iguals s’escarrassen per destacar davant els demés, per a viure necessiten ser un entre tots. Els únics, cansats de tant destacar, tendeixen a camuflar-se en l’ambient, per seguretat, per a sorprendre les seves preses. D’aquests únics n’hi ha alguns que fins hi tot són capaços de canviar la seva aparença externa, alterar la seva imatge segons els convingui per a passar desapercebuts fonent-se amb un moment i lloc. Aquesta és la seva estratègia.
A BT es desenvolupa una hibridació paradògica entre aquesta estratègia i el viure en comunitat de les botigues d’un centre comercial. S’agafa una pell interior translúcida que pot canviar les seves condicions de llum una mica com qui vol seguir estant al dia. La adaptació de l’ambient que t’envolta al pas de les hores individualitza l’espai front als seus inalterables veïns, botigues, que conserven una aparença constant. Aquest procés construeix un espai de venda repetit, modular, amb unes dimensions constants però que atrau la nostra atenció pel matí, la tarda i la nit.
La variació de la llum i el seu seguir al dia es converteixen en una imatge de marca. Les qualitats lumíniques passen a ocupar el lloc del mobiliari, dels objectes, dels noms. La identificació de la marca ve donada per la sensació i no pel que pots tocar o veure conscientment.
L’animal aquesta vegada ve caracteritzat per unes estructures modulars translúcides en alumini i policarbonat que allotgen tot el garbuix luminotècnic. A partir d’una formalització mínima en L d’aquestes unitats, es generaran uns ambients lumínics a les parets i el sostre. No importarà tant la qualitat de forma del muntatge, sempre adaptat a l’espai donat de la botiga en qüestió, com la seva capacitat de controlar la llum que dominarà l’ambient i serà un reclam a l’exterior.

Efecto camaleón

TE03047CM-01-EQUIP.jpg

Entre los seres vivos los hay que viven en comunidad, entre iguales, otros son solitarios, únicos. Los iguales se esfuerzan por destacar frente a los demás, para vivir necesitan ser uno entre todos. Los únicos tienden a camuflarse en el ambiente, por seguridad, para sorprender a sus presas. De los segundos hay algunos que incluso son capaces de cambiar su apariencia externa, alterar su imagen según más les convenga para pasar desapercibidos fundiéndose con un momento y lugar. Esa es una estrategia.
En BT se desarrolla una hibridación paradójica entre esa estrategia y el vivir en comunidad de las tiendas de un centro comercial. Se recurre a una piel interior translúcida que puede cambiar sus condiciones de luz un poco como quien sigue al día. La adaptación de la envolvente al paso de las horas individualiza el espacio frente a sus inalterables vecinos, que conservan una apariencia constante. Este proceso construye un espacio de venta repetido, con unas dimensiones constantes pero que atrae nuestra atención por la mañana, la tarde y la noche.
La variación de la luz y su seguir al día se convierten en una imagen de marca. Las cualidades lumínicas pasan a ocupar el lugar del mobiliario, de los objetos, de los nombres. La identificación viene dada por la sensación y no por lo que puedes tocar.
El animal esta vez viene caracterizado por unas estructuras modulares translúcidas en aluminio y poli carbonato que alojan toda la maraña luminotécnica. A partir de una formalización mínima en L de estas unidades se generarán unas envolventes lumínicas de paredes y techo. No importará tanto la cualidad de forma del montaje, siempre adaptado al espacio dado de la tienda en cuestión, como su capacidad de controlar la luz que dominará el ambiente y será un reclamo al exterior.

Homs el Born

TE03016FH-13-EQUIP.jpg

El Born is a part of the city lined with narrow streets and alleyways, the only space where the densely packed old part of town allows people to move freely. A structure with medieval origins stands on a site where knights competed in tournaments, from which the district got its name, and where a covered market was later established by opening up a large square. Selling on the street is done differently – a stall, a street market, illegal street vendors, a stand amidst the to-ing and fro-ing, hawkers which use the ground to show off their wares. We find ourselves in the busiest part of the area where there are unexpected narrow alleyways which the sun can barely reach. We have now moved on from the former market to the assortment of shops facing out to the street. 
All these ideas led us to create a new kind of street, a space where people come and go, a hidden alleyway with a street market, a place for commerce. Sales are transacted in this shop which connects two different streets, a passageway signposted in large, bright letters. Theses give it an identity and once in place on the inside they establish a space and create a layout suitable for exchange, for trade.
Minimum intervention was required. The number of arched hollows in the façades increases in the calles de Esparteria and del Bonaire, meaning that even when the shop is closed you can pass from one street to the next. The ceiling’s Catalan vault and beam structure was left bare and was painted black just like the cast-iron pillars which hold it up. The existing concrete flooring was simply cleaned, cleared of obstacles and the problem of a continuous line on one of the side walls was solved by painting a graffiti mural in large letters. The other side accommodates the bathrooms and a small storeroom and the stone in the wall has been left bare as a finish. A contrast is thus made between the two sides with the continuity of the graffiti on the other wall highlighted above the flooring.
This is the flooring where clothes on sale can be displayed on carpets of metal-sheeting, a part of tubular structures which can be laid out at will. The layout for these structures will be determined by large luminous letters whose displaced shadow could very well be graffiti stretching over the floor and wall. Each one of the letters is made up of a tubular steel structure covered at the sides by a stainless steel sheets with open welded joints, leaving the two main sides of each letter to be completed with a methacrylate sheet on which stamped vinyl will be attached to give it a final finish.
One of the letters is mounted on sturdy wheels so it can be taken to the entrance and show one of its sides to the street. Looking as if they had fallen from an enormous imaginary luminous sign, the letters provide an advertisement to the outside as well as lighting and a definition for the layout for the space inside.

Homs el Born

TE03016FH-14-EQUIP.jpg

El Born és a una part de la ciutat amb carrers estrets, l’únic espai que la densitat del casc antic deixa lliure per al moviment de les persones. Una estructura d’origen medieval, allí mateix on tenien lloc els tornejos entre cavallers que li donen nom i on més tard es va establir, obrint una gran plaça, un mercat cobert. Però la manera de vendre al carrer és diferent, és més la paradeta, el mercadillo, el top manta, la parada al mig de l’anar i venir de la gent, és una venda ambulant que es val del sòl per a exposar les mercaderies. Estem a la zona més activa, amb carrerons imprevisibles, estrets i de difícil accés per a la llum del Sol. De l’antic mercat central s’ha passat a la proliferació de comerços encarats al carrer.
Totes aquestes pistes ens van portar a l’obertura d’una espècie de nou carrer, espai per al moviment de les persones, una drecera amb mercat, un lloc per al comerç. L’acte de la venda es realitza en aquesta botiga que és pas entre dos carrers, un passatge marcat per unes grans lletres lluminoses que són les que donen la identitat i, una vegada a l’interior, estableixen i ordenen l’espai de l’intercanvi, del mercadeig.
L’actuació es va voler mínima. S’augmenten els forats de les façanes als carrers d’Esparteria i del Bonaire, comunicant-les i deixant que fins hi tot amb la botiga tancada es puguin mirar d’un carrer a l’altre. L’estructura de bigueta metàl·lica i volta catalana del sostre es deixa al descobert, pintant-la de negre a l’igual que els pilars de fosa que estintolen l’espai. El paviment existent de formigó simplement es saneja, neteja d’obstacles, i s’estén sense solució de continuïtat sobre un dels murs laterals mitjançant un grafit continu de lletres de grans dimensions. L’altre lateral acull els serveis i un petit magatzem, aquí la pedra original del mur es deixa a la vista. D’aquesta manera es diferencia entre els dos laterals i s’accentua la continuïtat mur-grafit sobre el paviment.
Serà en aquest terra on la roba a la venda serà exposada sobre unes catifes de metall que formen part d’unes estructures tubulars que es poden distribuir amb llibertat. L’ordre per a la col·locació d’aquestes estructures el donaran unes grans lletres lluminoses que reivindiquen el seu protagonisme d’ombra sobre el terra per a sumar-se al grafit.
Cada una d’elles està construïda amb una estructura tubular d’acer recoberta lateralment per una xapa d’acer inoxidable amb les soldadures vistes, deixant les dos cares principals de cada lletra per a ser completades amb una planxa de metacrilat sobre la que s’aplica un vinil encunyat que li donarà l’acabat final.
Una de les lletres està muntada sobre rodes d’alta resistència per a poder ser transportada fins a la façana i treure el nas al carrer. Com caigudes d’un rètol lluminós de grans dimensions, mai vist, les lletres són un reclam a l’exterior a la vegada que il·luminació i ordenació de l’espai interior.

Homs el Born

TE03016FH-11-EQUIP.jpg

El born es una parte de ciudad de calles estrechas, el único espacio que la densidad del casco antiguo deja libre para el movimiento de las personas. Una estructura de origen medieval allí donde tenían lugar los torneos entre caballeros que le dan nombre y donde más tarde se estableció, abriendo una gran plaza, un mercado cubierto. Pero la manera de vender en la calle es distinta, es el tenderete, el mercadillo, el top manta, el puesto ahí en medio del ir y venir de la gente, una venta ambulante que se vale del suelo para exponer sus mercaderías. Estamos en la zona más activa, con callejuelas imprevisibles, estrechas y de difícil acceso para la luz del sol. Del antiguo mercado central se ha pasado a la proliferación de comercios encarados a la calle.
Todas estas pistas nos llevaron a la apertura de una especie de nueva calle, espacio para el movimiento de las personas, un atajo con mercadillo, el lugar para el comercio. El acto de la venta se realiza en esta tienda que es paso entre dos calles, un pasaje marcado por unas grandes letras luminosas. Éstas dan la identidad y, una vez en posición en el interior, establecen y ordenan el espacio del intercambio, del mercadeo.
Las actuación se quiso mínima. Se aumentan los huecos de las fachadas a las calles de Esparteria y del Bonaire, comunicándolas y dejando que incluso con la tienda cerrada se puedan relacionar las dos calles. La estructura de vigueta metálica y vuelta catalana del techo se dejó al descubierto, pintándola de negro al igual que los pilares de fundición que apean el espacio. El pavimento existente de hormigón simplemente se saneó, limpió de obstáculos, y se desarrolla sin solución de continuidad sobre uno de los muros laterales mediante un graffiti continuo de letras de grandes dimensiones. El otro lateral acoge los servicios y un pequeño almacén y como acabado se ha dejado a la vista la piedra del muro. De esta manera se diferencia entre los dos laterales y se acentúa la continuidad-graffiti del otro muro sobre el pavimento.
Será en este suelo donde la ropa a la venta estará expuesta sobre una suerte de alfombras de metal que forman parte de unas estructuras tubulares que se pueden distribuir con libertad. El orden para la colocación de estas estructuras lo darán unas grandes letras luminosas cuya sombra desubicada bien podría ser el graffiti que recorre suelo y pared. Cada una de ellas construida con una estructura tubular de acero recubierta lateralmente por chapa de acero inoxidable con las soldaduras vistas, dejando las dos caras principales de cada letra para ser completadas con una plancha de metacrilato sobre la que se aplica un vinilo troquelado que le dará el acabado final.
Una de las letras está montada sobre ruedas de alta resistencia para poder ser llevada hasta la fachada y asomar uno de sus lados a la calle. Como caídas de un cartel luminoso de grandes dimensiones, nunca visto, las letras son un reclamo al exterior a la vez que iluminación y ordenación del espacio interior.

Hairdresser Effect

TE02018CG-03-EQUIP.jpg

A mirror looks, but you can only tell by looking into it. When conspiratorial glances become established between two mirrors, an endless process is triggered off where the subject-object dichotomy loses its meaning and enters into an infinite repetition where the two merge into one. When two mirrors feel close to one another, it’s natural for them to be tempted to face one another. The fact something becomes entrapped within their game shouldn’t come as a surprise. It’s the Hairdresser Effect, an endless illusion of an object or place entrapped between two mirrors which are looking at one another.
A small store for glassware is traversed by illusory holes, perforations intimated by pairs of mirrors which look into each other, look back and then look again. Several red glass screens join in the game of glances by compartmentalising the mirrors while perturbing the sense of space. They form warm shafts of light which stretch out beyond the range of visual perception.
The street is reflected inside, reproducing itself at the back of the space thanks to mirrors which have sought their partner on the outside. But we are the only ones who can be this pair, who look at each other and recognise ourselves in such an undefined place. What we thought was a small shop, we discover on entering is something which has reinvented itself as an illusion of a high building.
The mirrors dictate all the rules on the inside as well as offer a blueprint for the building work. Thus circular stainless steel frames contain the mirrors, hold the red glass screens, mark out the showroom space and create a layout, which the metal staircase uses to become enveloped in the sheeted panels and climb up to the first floor.

Efecte perruqueria

TE02018CG-02-EQUIP.jpg

Un mirall mira, però això no es pot saber si un mateix no mira també. Quan la complicitat de mirades s’estableix entre dos miralls s’inicia un procés sense fi en el que la divisió subjecte-objecte perd sentit per a entrar en una repetició infinita que els unifica. Quan dos miralls es senten pròxims és normal que sentin la temptació d’encarar-se, i no hauria d’estranyar-nos que alguna cosa quedés atrapada en mig del seu joc. És l’Efecte Perruqueria, una il·lusió sense fi d’un objecte o lloc atrapat entre dos miralls que es miren.
Una petita botiga per a una cristalleria es foradada per uns pous enganyadors, perforacions suggerides per parelles de miralls que es miren i remiren i tornen a mirar. Unes pantalles de vidre vermell uneixen la mirada dels miralls compartimentant i alhora posant en crisi les referències de l’espai, són feixos càlids que s’estiren fins a on la nostra vista ja no hi pot arribar.
El carrer té el seu reflex en l’interior, repetint-se en el fons de l’espai gràcies a uns miralls que busquen la seva parella a l’exterior. Però aquesta parella només podem ser nosaltres mateixos, que mirem i ens reconeixem dins d’aquest lloc, en la que crèiem petita botiga i que a l’entrar es reinventa a si mateixa com la il·lusió d’un edifici en alçada.
Els miralls dicten totes les normes a l’interior, també donen les pistes constructives. D’aquesta manera uns marcs circulars d’acer inoxidable reben els miralls, subjecten les pantalles de vidre laminar vermell, delimiten un espai d’exposició i deixen un traç que aprofita l’escala metàl·lica per a embolicar-se a les pantalles laminars i pujar fins la primera planta.

Efecto peluquería

TE02018CG-01-EQUIP.jpg

Un espejo mira, pero solo se sabe que mira mirándolo. Cuando la complicidad de miradas se establece entre dos espejos se desata un proceso sin fin en el que la dicotomía sujeto-objeto pierde sentido para entrar en una repetición infinita que los unifica. Cuando dos espejos se sienten próximos es normal que sientan la tentación de encararse y no debería extrañar que algo quedara atrapado en medio de su juego. Es el Efecto Peluquería, una ilusión sin fin de un objeto o lugar atrapados entre dos espejos que se miran.
Una pequeña tienda para una cristalería es atravesada por unos agujeros ilusorios, perforaciones sugeridas por parejas de espejos que se miran y remiran y vuelven a mirar. Unas pantallas de cristal rojo unen la mirada de los espejos compartimentando y a la vez poniendo en crisis las referencias del espacio, son haces cálidos que se estiran hasta ahí donde nuestra vista ya no alcanza.
La calle tiene su reflejo en el interior, repitiéndose en el fondo del espacio gracias a unos espejos que buscan su pareja en el exterior. Pero esa pareja solo podemos ser nosotros, que miramos y nos reconocemos dentro de este lugar indefinido, en esa que creíamos pequeña tienda y que al entrar se reinventa a sí misma como ilusión de un edificio en altura.
Los espejos dictan todas las normas en el interior, también dan las pistas constructivas. Así unos marcos circulares de acero inoxidable reciben los espejos, sujetan las pantallas de vidrio laminar rojo, delimitan un espacio de exposición y dejan una traza que aprovecha la escalera metálica para envolverse en las pantallas laminares y subir hasta la primera planta.

Sewing and singing

TE02017LI-03-EQUIP.jpg

Sometimes, but only sometimes, things are much more straightforward than they look. Others are and even look as though they are. Here you have us in a former factory complex originally used by furriers and now – or more precisely, for quite some time now – has become a hive crawling with designers, architects, graphic artists, photographers and, wait for it, knowledge managers. The last profession in the list is indeed a ray of hope for this territory of ours of hopeless administrators, with those they manage being even worse. In the midst of such a rabble, a mess not even a pimp can understand, we receive an assignment which isn’t one as such, but will bring us fame and recognition. What we mean is a fame of the short-lived type at the family dinner table which we won’t make a penny from.
Well, let’s get back to what we were saying. If things aren’t straightforward sometimes, just sometimes, you have to make them straightforward.
We are standing on the top floor of a building in a turn-of-the-century factory complex. Due to its original use this is a space large, rectangular space with ceilings several metres high, windows in the two long walls running from east to west and a floor which has more pot holes than Barcelona beach after a trendy, all-night rave. As we are such smart asses and the right amount of pretension is just for show to the outside world, we are left with what is of interest to us. What we don’t like, we concrete over.
The first task was to create a new floor over the existing one, this time an even surface, a characteristic generally well appreciated by the majority of the population. The second was a drastic, but faultless decision – divide the space into as many different areas of use as we’d been asked to. Thus an area for graphic design was created and second one for a photographer’s studio, both separated by a raised platform towards the photographer’s studio. This raised platform institutionalised such a popular, but badly paid profession, also considered one of the worst due to its condition of a constant voyeur, or snooper.
But that’s where our hopes were dashed. Without getting told off, we realised that nothing was so straightforward. A response, however, had to be given to the basic needs of the new functions. Segregable spaces were required, areas which could be made private and offer visual control of those entering…. but every cloud has a silver lining. That’s if it had ever been bad and not the result of our slothful inertia. We started mumbling tavern songs. We adjusted the stand a little and, now with just the right touch of pretension, a bulb lights us up. Well, it was more of a flash, and what it did was dazzle us. Damn it.
Two basic areas needed to be created – for graphics and photography – but with the aim of conserving the sense of spaciousness. The main strategy consisted in defining the different work areas in a subtle way, providing them with the required infrastructure without interfering with the extensive perception of the space. To do so, one, two, three movements were proposed.

One – The floor in the main room is paved with wood in three rectangular areas. The electricity and IT sockets are begging to colonised by tables. These tables are large, metal structures on which lit computer screens are placed. Although not being used as a work tool, they give the impression of activity, something pleasing to the clients’ eye. The absence of infrastructures in the central strip determines it be kept as a broad walkway which leads from the entrance to the photography studio.
The imperative need to have spaces with more privacy for meetings and to cosset the hierarchical structure meant the petrified wood flooring would fold upwards to surround and privatise. The wall coverings from the cubicles which emerged were finished with glass panels, so as not to obstruct the light coming in from the windows and to still be able to see the original factory walls. It’s a little as if you lift up the carpet and crawl underneath, whether to debate thorny issues, or because you are tired of the hassles from your colleague at the work desk. Providing it’s not full of the filth people tend to sweep away far from the sight of others, of course.

Two. A pair of curtains. It seemed to a subtle enough way to partially segregate areas – not permanently, not completely, but as desired. Two ellipses made of velvet hang from the ceiling. One of them protects you from the gaze of newcomers once they have crossed the entrance threshold. Likewise, it helps such visitors to discover the space little by little – there is always the suspicion that there must be something behind a curtain and even more so behind one hanging from such a height. Very few can resist the temptation to gently draw back the velvet and venture into the space behind. Well, the idea of “venturing” is relative, because there isn’t really much danger as such. On the other side the central wooden aisle stretches out obstacle-free with the cubicles and worktables side by side. At the end there is the hint of what appears to be an attempt at a second velvet ellipse.

Here is number three, the stands. As the photography studio calls for different light and sound conditions to those required by graphic design work and administration, there is a definite segregation between the two spaces. Use is made of this need to build stands, which turns their back on the first space and blatantly look at the photographed subjects. The second ellipse appears once more in this second space, giving a certain sense of intimacy to the mirrors where the photogenic subjects, make-up and clothing are prepared. Once dressed up, they come out to be immortalised, shamelessly dressed, as is the custom at present, while they are observed from the slope with none too few rather more basic thoughts.
Three, four and maaaaambo. Ah ha!