Category Archives: Front to back

Romeu i Julieta

Posted on by

TE04017GR-02-EQUIP.jpg

Julieta balla. Julieta es fa veure. Julieta sap què fer-ne de la llum que el Sol li regala. Romeu calla. Julieta surt de dia, quan la llum del Sol pot entretenir-se en el seu cos treballat de cornises, frontons i volutes. És de dia que Julieta aixeca les seves cares al ritme de la ruta del Sol, exercitant aquelles voluptuositats històriques recentment recuperades en benefici de la seva autoestima. Romeu calla. Romeu mira i li tributa culte. Romeu espera. Julieta és una. Romeu és ningú. Romeu espera hieràtic, impassible, frío como un témpano de hielo, retornant generós tota la llum cap a ella, que sí sap com manipular-la, conduir-la pels xaragalls de les seves sensualitats, amansir-la en els racons, adormir-la als seus caus. Romeu en té prou amb gaudir de l’espectacle de qualsevol dia sobre Julieta, la transformació d’aquesta llum inintel·ligible, salvatge, que després de rebolcar-se sobre ella és tornada en paraules que es deixen escoltar.
Romeu espera el seu torn, que arriba per la nit. A mesura que Julieta va quedant-se sense ingredients per a teixir el seu embull de seducció, Romeu va assumint el protagonisme. Adéu Sol, benvinguda la nit. Romeu és sobri, pur, té una llum que mira tímida darrera molts antifaços. Quan el Sol abandona el seu lloc i la llum s’ha d’inventar, Romeu s’hi posa i en fer-ho se’ns presenta. Així com abans s’havia conformat amb mirar els giravolts de Julieta, ara es fa sentir amb un llampegar que evidencia el seu ser en capes. Perquè Romeu és simple aire, és llum entretinguda entre cortines, entre marbres que infructuosament pretenen empresonar la llum tan apreciada en caure la nit. Tot s’escapa. Nuvolositats lluminoses travessen paraments de fusta, el marbre es trasllueix, hi ha un descabdellament de teles cap a la trobada amb Julieta a qui demanen que les esclavitzi, oferint-se en sacrifici per a invocar el renaixement de la seva enyorada exhibició de voluptuositat. És una pretensió tan entusiasta com vana, però elles saben que la seva impossibilitat no impedeix el seu intent. La llum suïcida es llança seguint el traç capriciós dels emparrats, explota darrera la façana de marbre en formació i sorgeix desenfocada a través de l’aigua, fluint des d’alguna profunditat no remota. Tot inútil. Julieta només balla al Sol, no sap què fer amb l’esbojarrada explosió de Romeu. Únicament encerta dolçament a deixar-se estimar.
Romeu és ningú. Romeu és simplement les ganes de comunicar-se amb Julieta, el desig, la submissió de l’observador agraït, espectador de la seva exhibició. Perquè Romeu és interior, llum atrapada en una quadrícula de marbres, cristalls que titil·len, teles que oscil·len i fustes que acaronen la vista. El que era inert pasterada de textures superposades es destil·la en un quasi res suggeridor de llums fugisseres. Romeu és generós i torna l’espectacle diürn de Julieta… a la seva manera. Vol retallar la distància i emparra els seus braços per a agafar-li les espatlles i abraçar-la. Per sota dels estanys, que són aigües encantades, Romeu llisca per a trobar-se amb ella i, encara que sigui l’únic que aconsegueixi, fregar els peuets de Julieta. Oh Julieta. Romeu xiula guspires que murmuren a les volutes, a les cornises, a les sanefes que descansen, i els diu que demà tornarà el dia i podran brillar frenètiques una altra vegada. Però que ara han de tenir la paciència de deixar-se estimar, encara que només sigui una mica. I ella accepta, no aparta els peus, descobreix les espatlles per a sentir el tacte de les seves mans vegetals. Entremaliada de dia, mudeta de nit.

Romeo and Juliet

Posted on by

TE04017GR-03-EQUIP.jpg

Juliet dances and shows herself off. Juliet knows very well how to use the light the sun bestows upon her. Romeo says nothing. Juliet goes out by day when the light from the Sun can play across her body adorned with cornices, pediments and scrolls. By day Juliet lifts her faces to follow the Sun, exhibiting recently restored shades of time-honoured voluptuousness to recapture poise and self-assurance. Romeo says nothing. Romeo looks on and adores her. Romeo waits. Juliet is somebody. Romeo is nobody. Romeo waits, hieratic, impassive, as cold as ice, generously reflecting all the light towards her. She knows how to use it, to channel it through the gullies of her sensuality, taming it as she twists and sending it to sleep in her refuge. For Romeo it is enough just to enjoy the spectacle which every day and any day performs upon Juliet. After the unintelligible, wild light has played across her body, it is transformed and bounces back in the form of audible words.
Romeo is waiting his turn, which arrives as night falls. As Juliet runs out of fabric to weave her tangle of seduction, Romeo takes on a more central role. Adieu Sun, welcome the night. Romeo is sombre, pure, he emits a light which looks out timorously from beneath different masks. When the Sun abandons its place in the sky, light has to be created. Romeo undertakes to provide it and in doing so, he reveals himself to us. While Juliet swirled, he had to content himself with just watching her, but now he makes himself heard, emitting beams of light which reveal his essence in layers. Since Romeo is mere air, light from between curtains and from amongst stones of marble, which fruitlessly try to capture such precious light as night falls. It all slips away. Luminous clouds cross wooden surfaces, translucent across marble, unravelling themselves to meet Juliet and ask her to enslave them, offering themselves as a sacrifice to invoke the rebirth of her voluptuous display which they long for. Their endeavour is as enthusiastic as it is futile, but they know an impossible outcome will not stop them from trying. The suicidal light throws itself out following the capricious trace of the vines, explodes across the marble surface and emerges diffused from the water, flowing from shallow depths. It is all in vain. Juliet only dances beneath the Sun and knows not what to do with such a crazed outburst from Romeo. The only way she so sweetly responds is by letting herself be loved.
Romeo is nobody. Romeo is simply a longing to communicate with Juliet, a desire, the submission of a grateful observer of her display.
For Romeo is the interior, light trapped in a maze of marble, crystal glass which tinkles, cloths which swirl and wood which caresses visions. Something which was a lifeless muddle of textures filters into an ephemeral hint of fleeing light. Romeo is generous and reciprocates Juliet’s daytime display, but in his own way. He seeks to draw her closer, entwine his arms around her shoulders and embrace her. Beneath the enchanted waters of the lakes, Romeo glides across to find her and to brush against her tiny feet, though it may be the only thing he manages to do. Oh Juliet. Romeo whistles little sparkles which in turn whisper to the scrolls, cornices and borders as they slumber, whisper to let them know the day will return tomorrow and they can shine in a frenzy once more. But for now they must be patient and let themselves be loved, though it may only be briefly. And she accepts, not moving her feet away, and discovers her shoulders to feel the touch of his tendril-like hands. For Juliet is mischievous by day, but silent by night.

Recuperar el origen

Posted on by

TE04053HPA-01-EQUIP.jpg

Es mar, sa costa, los pinos. La isla de Mallorca y su configuración originaria. Cuando el ser humano no tiene el poder absoluto ha de ingeniárselas dialogando con la naturaleza. Pero cuando se pretende un grado de control reducido al ordeno y mando, tan del gusto del hombre actual, no acostumbran a surgir relaciones memorables. El hombre cada vez se esfuerza menos en escuchar aquello que le rodeo, no se acostumbra a encontrar necesario.
A las diferentes estrategias que se han seguido en el Hotel Maricel para reformar primero y ampliarlo ahora, se ha intentado recuperar situaciones naturales originarias memorables. Recuperar EL MAR. Recuperar EL BOSQUE.

El Hotel Maricel se construyó en 1948, dentro de la primera serie de hoteles especialmente dirigidos a los turistas. A partir de su situación privilegiada, el edificio original se acercaba al mar extendiendo terrazas a la manera de grandes peldaños. Este ir bajando provocó que al edificio le crecieran los bajos y apareciesen estancias semienterradas que miran al mar, perforaciones postroglodíticas que nos remiten a las grutas y cuevas mediterráneas. Pero éste no dejaba de ser una construcción que se establecía enfrentado al mar, con su vanguardia de terrazas y cortina de arcadas.

En la primera actuación de reforma se quiso recuperar una relación más natural con el mar… Entras al hotel y te das cuenta que estás ante una sucesión de bambalinas, escenografía de puertas huidizas y paredes al tresbolillo que se apartan rítmicamente para que entre el mar. La nueva distribución tamiza la luz del Sol y el reflejo del mar, incitando un recorrido de intensidad creciente que aprovechando las terrazas exteriores y girando la piscina quiere recuperar la referencia dentada de la costa rocosa. RECUPERAR EL MAR para que todo el edificio se empape en él.

La ampliación está dirigida a anexionar dos solares situados frente al edificio original, al otro lado de la calle y por tanto en una segunda línea de costa. Esta ampliación quiere reforzar la importancia del edificio original como puerta de entrada noble y establecer una forma de acceder a las nuevas áreas que recupere la referencia al bosque y sea capaz de generar un contexto alternativo al que rodea esta nueva área. La situación quiere flirteo y se reinterpreta la conexión como un valle que se abre paso entre marjades buscando los solares a anexionar. Muros de piedra seca negocian con las tierras el espacio a ocupar. A veces se cierra el trato simplemente con taludes, otras, de la misma manera que el edificio original buscaba el mar con peldaños solarium, este valle se aterraza con bancales que nos conducen hasta perder de vista todo lo que nos rodea, ya no estamos en un ambiente urbano, estamos entre árboles y cielo. RECUPERAR EL BOSQUE que crece en un torrente inventado que nos lleva en dirección inversa al mar, un recorrido informal, un fragmento de meandro de un río de vegetación que horada las paredes allí donde gira, erosionando la tierra. A través de estas erosiones de la topografía accedemos a los nuevos edificios que se encaraman en atalayas disfrazadas de habitaciones desde donde avistar el mar. Siguiendo la dinámica de los muros de piedra seca, que forman los bancales y levantan las nuevas construcciones, recreamos un bosque de pinos y volvemos a ver el mar que nos daba la bienvenida en el edificio original. La propia isla.

Recuperar l’origen

Posted on by

TE04053HPA-02-EQUIP.jpg

Es mar, sa costa, els pins. L’illa de Mallorca i la seva configuració originària. Si l’home no té el poder absolut ha de manegar-se dialogant amb la natura. Però quan s’arriba a un grau de control reduït a l’ordeno i mano, tant del gust de l’home actual, no acostumen a sorgir relacions memorables. L’home cada vegada s’escarrassa menys a escoltar el que l’envolta, no ho acostuma a trobar necessari.
A les diferents estratègies que s’han seguit a l’Hotel Maricel per reformar primer, i ampliar-lo ara, s’ha intentat recuperar situacions naturals originàries memorables. Recuperar EL MAR. Recuperar EL BOSC.

L’Hotel Maricel es va construir el 1948, dins de la primera sèrie d’hotels especialment dirigits als ‘turistes’. A partir de la seva situació privilegiada, l’edifici original s’acostava al mar extenent terrasses a la manera de grans graons. Aquest anar baixant va provocar que a l’edifici li creixessin els baixos i apareguessin estances semienterrades que miren al mar, perforacions postroglodítiques que ens remeten a les baumes i a les coves mediterrànies. Però no deixava de ser una construcció que s’establia enfrontada al mar amb la seva avantguarda de terrasses i cortina d’arcades.

A la primera actuació de reforma es va voler recuperar una relació més natural amb el mar… Entres a l’hotel i te n’adones que ets davant una succesió de bambolines, escenografia de portes esmunyedisses i parets a portell que s’aparten rítmicament per a que entri el mar. La nova distribució tamisa la llum del sol i el reflex del mar, iniciant un recorregut d’intensitat creixent que aprofitant les terrasses exteriors i girant la piscina vol recuperar la referència dentada de la costa rocosa. RECUPERAR EL MAR per a que tot l’edifici s’hi amari.

L’ampliació està dirigida a annexionar dos solars situats front a l’edifici original, a l’altre costat del carrer i per tant en segona línea de costa. Aquesta ampliació vol reforçar la importància de l’edifici original com a porta d’entrada noble i establir una forma d’accedir a les noves àrees que recuperi la referència al bosc i sigui capaç de generar un context alternatiu al que envolta aquesta nova àrea. La situació vol flirteig i es reinterpreta la connexió com una vall que s’obre pas entre marjades buscant els solars a annexionar. Murs de pedra seca negocien amb les terres l’espai a ocupar. A vegades es tanca el tracte simplement amb talussos, d’altres, de la mateixa manera que l’edifici original buscava el mar amb graons solàrium, aquesta vall s’aterrassa amb marjades que ens condueixen fins perdre de vista tot el que ens envolta, ja no som a un ambient urbà, estem enmig d’arbres i cel. RECUPERAR EL BOSC que creix a un torrent inventat que ens porta en direcció inversa al mar, un recorregut informal, un fragment de meandre d’un riu de vegetació que forada les parets allà on gira, baumant la terra. A través d’aquestes erosions de la topografia accedim als nous edificis que s’enfilen en talaies disfressades d’habitacions des d’on avistar el mar. Seguint la dinámina dels murs de pedra seca, que formen les marjades i aixequen les noves construccions, recreem un bosc de pins i tornem a veure el mar que ens donava la benvinguda a l’edifici original. La pròpia illa.

Origin regained

Posted on by

TE04053HPA-03-EQUIP.jpg

The sea, the seashore, the trees approaching the seashore… And the human being. We can imagine once upon a time when we humans were active part of the harmonious life of the island. But know things have changed, and the original agreeable relation between island and man has turned into an arrogant control of the second over the island.

Along the different stages for refurbishing and extending the Maricel Hotel, we have been pursuing a recovering of memorable and desirable original scenarios. On the first intervention we tried to make clear that the sea was there. Now, with this extension, the aim is to regain the trees and dry stonewalls that have been part of the environmental history of Majorca.

Maricel Hotel was built in 1948 as one of the first hotels specially designed for tourists. Thanks to his privileged situation, it was easy to extend its facilities towards the sea with terraces as a giant’s stair to the water. On this stage, the building first opened itself over areas more related to these terraces and the sea, using a series of arcades to enlarge the basement and focus it on the rocky seashore. You enter the hotel and find yourself intertwined with a scenography of sliding doors and evading walls, rhythmically placed to allure the sea into the building. This new arrangement treats the sunlight in a way that triggers you to walk with increasing intensity towards the sea.
This first aim was to recreate an atmosphere not far from the little caves and rocky shelters that are easily found all over the Mediterranean coast. Make clear that the Mediterranean is there, through filters, terraces and the new orientation for the swimming pool. REGAIN THE SEA.

The extension is to be built on two plots placed just in front of the original building. The main issues are how to connect, across the public street, and how to deal with the urban surroundings. In that direction, the extension seeks to stress the importance of the original building as main entrance and to establish an access to the new areas capable of generating an alternative context to the existing urban development.
The new situation is rearranged as a valley that makes its way recovering the technique of the so call marjades, the terraces used on traditional agriculture activities in Majorca. Creating these new marjades, the valley moves ahead connecting the new areas to the main building. Dry stonewalls deal with the soil on how to settle on the new areas. Sometimes, they both agree simply with slopes, sometimes, likewise the terraces that the main building uses as a solarium on its way to the sea, the valley sculpts the soil with marjades. Solid and vernacular dry stonewalls that give a desirable environment, detached from the constructions neighbouring the extensions.
Finally, we manage to stay just aware of trees and sky. RECOVERING THE FOREST, the forest that grows along a dreamed brook driving us away from the sea. As a casual path, we walk on a winding course that turns here and there carving the soil to allow entrance to the new buildings. We enter close to the ground but immediately we climb up those buildings conceived as vantage points where to place the rooms oriented to the sea. Regaining the forest, but again the sea.

Cronología de Frankie

Posted on by

TE04063CU-01-EQUIP.jpg

081004 Melting pot. Y todo empezó viendo que había muchos cubiertos hechos a lo largo de la historia. Y muchos estaban bien. Nos asaltó la gran duda acerca de la estrategia a seguir: diseñar y fabricar, que era lo que se esperaba de nosostros, o bien escoger y seleccionar, aceptando que la parte del trabajo que nos tocaba a nosotros quizá ya estaba hecha. Se propuso lo que se dio en llamar la cubertería óptima, es decir escoger el mejor cubierto, independientemente de su marca o diseñador, para cada comida y juntarlos todos en una colección. Todos distintos en su diseño, todos igual de óptimos. Un melting pot.

141004 Una història de coberts. Pero claro, pareció que no íbamos a hacer nada y además nos interesaba el tema. Nos pusimos a investigar qué era eso de los cubiertos. Para empezar descubrimos que desde una perspectiva occidental primero fueron las cucharas, luego el cuchillo, más tarde un segundo cuchillo para que no se escapara el filete del plato y solo después apareció el tenedor.

191004 D’ordre, límits i singularitat. A la vez que enredados en cubiertos, estábamos pensando en boles y recipientes de servicio. Por ello trabajamos el lugar de las cosas en el plato, en la bandeja, y de qué manera van desapareciendo del plato (hacia nuestra boca) o de qué manera va quedando abandonado en la bandeja lo que nadie se toma. ¿Alguien se ha fijado en el aspecto de una mesa en la que la comida ha finalizado pero que aun conserva los platos? Repasad las fotografias, repasad. En este momento también tratamos el problema que supone la fabricación seriada cuando pretendes una pieza verdaderamente singular. A todos nos gusta tener algo distinto.

101004 La presentació a FA. Bueno, había que presentar nuestras pesquisas y propuestas al señor cocinero Ferran Adrià (a partir de ahora FA). Nos plantamos en su laboratorio con una colección que habíamos hecho con anterioridad y que denominamos como Técnica pero le presentamos la Colección Óptima de la que hemos hablado más arriba. También hablamos de boles y superfícies de servicio.

151104 La reunió-Frankenstein. Esta vez quedamos en nuestro LAB, nuestro taller. Teníamos una cantidad nada despreciable de cubiertos de todas la medidas, bastantes materiales (aunque el rey era el acero) y no pocos colores. Estaban extendidos sobre las mesas y nos pusimos a toquetearlos con la ayuda Marc Cuspinera y Damián García Puig
por parte del equipo de FA, Miquel Cunill, orfebre, y Neus Canals. Marc defendía, imitando a un voraz sorbedor de sopas, que se tenía que estudiar el uso de las piezas y ponía en duda la tendencia actual a aumentar el tamaño de los cubiertos. Por ahí alguien decía que había que asociarle un concepto a la pieza, que bastaba con que fuera bonita y sencilla però con alguna idea detrás. Otros simplemente ayudaban proponiendo que fuera la mejor cubertería del mercado. Muy bien. Como iba ganando enteros, por productivo y divertido, la opción de estudiar las piezas se fue comentando como esta era cómoda, como la otra tenía un tamaño adecuado, como la de más allá tenía un peso ligero… Sí, todo eran buenas cosas, pero juntas en una sola pieza abocaban a una imagen de Frankenstein. Era una pista.

161104 El que estem menjant. Aparte de haber recopilado una colección de piezas destacables empezamos a mirar a nuestra realidad más cotidiana. Ahí apareció el mundo de los menús, de la comida rápida, de las cenas íntimas y las grandes comidas de festivos… o las visitas a un restaurante con estrellas Michelin. De ahí tomamos desde distintas formas de encarar la ingesta de un plato a los diferentes adminículos que usábamos según el lugar, el tipo de comida, incluso la hora del día… También nos fijamos en el menú própiamente dicho: qué se come en prisión, cómo te introducen el suero en el hospital, qué te ofrece el restaurante de la esquina cada dia al mediodía.

221104 Evolució de les espècies-Part II. Bien, había que buscar las características de las nuevas piezas, por que sería deseable utilizarlas. Entonces nos propusimos mirar hacia la manera en que distintas culturas manipulaban los alimentos a la hora de comer (feng shui, kashrut…) y tambíen si había que plantearse el comer de una forma distinta platos conocidos. Quizá cuchara-cuchillo-tenedor no eran las piezas óptimas para algunas actividades alimentícias determinadas (una esponja ¿para tomar la salsa sin engordar?).

101204 Reinventant la sopa d’all. Con la comida no se juega, lo teníamos claro. Decidimos definitivamente ir en la búsqueda de características modelo en las cuberterías que en el mundo son. Analizar las mejores piezas para extraer sus características. Parecía una forma razonable de reinventar la sopa de ajo.

151204 Guió presentació-Coberteria de fusió. La fusión era un nombre malo, pero describía el proceso que habíamos seguido. Unos análisis técnicos llevaban a una pieza perfecta en proporciones y forma, pero un tanto sin alma. El buscar referencias y características a otras piezas, una suerte de mestizaje, le insuflava un poco de espíritu vital. Entonces: forma pura + mestizaje = nuevas cubertería.

151204 *Fusió Ganivets. Y para explicarlo hicimos un power point.

151204 *Coberts a l’espai. No solo investigamos cubiertos o usos de otras culturas sino que nos propusimos considerar cómo en una situación extrema, físicamente lejana a nuestro dia a dia terrenal, se encaraba el proceso de comer. Como la investigación dio un resultado basado principalmente en imágenes nos decidimos a repetir la experiencia del power point.

201204 Reunió-Neobarroc. Aquesta vegada FA ens rep a una capelleta que té dins el seu laboratori, bé capelleta o sala capitular. Impressionant. És mira les peces i apunta que potser són una mica pel client de Vinçon però que a ell també el coneix la Tieta Maria que mira el Cor de la Ciutat. També les vol com a clients. Inspirar per la sala, amb les parets folrades de fusta tallada, se li desperta la memòria d’un hotel d’una ciutat llunyana on ha estat i surt amb el tema del barroquisme, de l’ornament. Llavors va aparèixer la idea del gravat, del tatuatge com una manera de tractar la superfície dels coberts. Posa’m uns estampadets a la cullera, maco.

240105 Llista de Gadgets. En momentos de embotamiento es bueno irse muy lejos, pero no a meditar sino a actuar. Empezamos a elaborar una lista de posibles gadgets, adminículos superespecializados en algún lance del arte del buen comer. Había dos grandes grupos, los que provenían del ingenio y los absolutamente disparatados y dignos de ser publicados en el TBO. Los primeros pretendían resolver sin complejos desde comer una sopa hasta controlar la temperatura de los preparados. En el grupo de los excéntricos primaba la unión de comida inverosímil con mecánica jerigongorina.

010205 Memòria coberts. Como hay que cumplir con la prensa tenemos que redactar una memoria a la que llamamos la Cubertería Infusa, por aquello de que mezcla un proceso fundamentalmente técnico con múltiples roces con la tradición, esta relación le da un aire humano a las piezas.

010205 Gadgets. Buscamos gadgets presentes en el mundo de la cocina, elaboramos una lista que va desde el servidor de spaghetti al sacacorchos.

210205 *Parar la taula. Rebuscando pistas alrededor de la posición de los cubiertos dedicamos unas jornadas a estudiar el protocolo de poner la mesa. A ver qué sale. Bueno, como mínimo aprendemos buenas maneras.

220205 Frankenstein de Luxe. Iniciamos una tentativa de definición, hacemos frases, buscamos adjetivos y recorremos la anatomía del monstruo.

220205 La definició. Al final damos con una definición que tiene un poco de diccionario y no mucho de rumor. Recoge por ahí. Es de esas definiciones que ayudan al proceso de construcción, porque vas haciendo y té gusta saber qué diantres es lo que tienes entre manos. Si es una bomba puede explotar.

210505 CV Faces MDM. Por aquello del glamour del creador, palabreja que tenemos vetada en l’EQUIP, nos piden una semblanza de quienes somos. La primera tentativa para Miquel de Mas decía así como que Jo abans no parlava gaire…

210505 CV Faces XCL. Lo mismo para Xavier Claramunt, que entre provocador y desastre afirmaba que No tinc nevera… para acabar, después de enumera los mil y un horrores de cualquier suegra, con total desfachatez diciendo que …es diu adaptabilitat.

060606 CF Faces combinat. No parece conveniente describirse por separado y nos piden que lo combinemos y además lo comuniquemos en esas dos lenguas que practicamos tan a menudo. No pinta bien.

140605 Cada persona compta-I van 9. Como no estava claro el porqué del número de las piezas empezamos a trabajar con grupos no usuales. ¿Por qué la unidad és dos? ¿Por qué media docena? Encontramos modos de contar el mundo con innumerables bases distintas al 10 o al 6. Se convirtió en una reflexión entre económica y social acerca de cómo se vendían las piezas, en grupos de qué numero.

140605 *El número 9. Para explicarnoslo mejor elaboramos un power point con formas de contar que en el mundo han sido. Era un trabajo ligero, sin pretensiones científicas. Como no sabíamos mucho sobre el tema una simple recopilación de cromos nos dio pistas. Vaya pistas.

140605 *La capsa. Si había polémica sobre la agrupación mínima y máxima, imaginaos sobre como viajaban hasta los clientes. Que si cajas, que si estuches… Aquí no nos hicieron mucho caso. También era un power point, solo para nuestros ojos. Un trabajo interno.

210905 CV Faces 2. Como no había manera que les gustaran las semblanzas que proponíamos de nosotros mismos tuvimos que seguir trabajando en nuestra definición. Aquí ya solo proponíamos descripciones conjuntas, para uno decía Yo soy Francesc Xavier Claramunt Domènech: en marcha. Para Miquel había un modestísimo Nací en Barcelona hará unos 30 años: bueno. Pues tampoco les gustó.

210905 Definició de la col·lecció. Aquí aparece por primera vez el nombre de Frankie, que al final acabará perdiendo la e para quedarse en un simpático Franki.

260905 CV Conjunt. Volvemos a la carga con nuestra semblanza y esta vez un Nacieron hace 40 y 30 años respectivamente… augura un solemne fracaso comunicativo.

260905 Neus define. Definitivamente los empresarios estrictos toman las riendas y lo resuelven de un plumazo palmípedo al son de Comparten estudio desde hace años…

291105 Querida Anatxu. Aquí nos ponemos en contacto con una amiga de la prensa, especialmente arquitectónica, y le enviamos una carta para darle a conocer a Franki e invitarla, como quien no quiere la cosa, a la presentación que se iba a llevar a cabo en Madrid, capital de España.

261006 La cronología de Frankie. Ese soy yo.

Cronologia de Frankie

Posted on by

TE04063CU-02-EQUIP.jpg

081004 Melting pot. Tot va començar en veure que hi havia tants coberts fets al llarg de la història. Molts d’ells extraordinaris. Llavors vam dubtar sobre l’estratègia a seguir: dissenyar i fabricar, que era el que s’esperava de nosaltres, o bé escollir i seleccionar, acceptant que la part de la feina que ens tocava a nosaltres potser ja estava feta. Es va proposar el que algú va anomenar la coberteria òptima, és a dir, escollir el millor cobert, independentment del seu fabricant o dissenyador, per a cada menjar i ajuntar-los tots en una col·lecció. Tots diferents en el seu disseny, tots iguals d’òptims. Un melting pot, una escudella.

141004 Una història de coberts. Però clar, semblava que seguint aquesta estratègia acabaríem fent ben poca cosa, i a nosaltres ens interessava el tema, fer. Llavors ens vam posar a investigar què coi era això dels coberts. Per començar vam descobrir que des d’una perspectiva occidental primer van ser les culleres, després el ganivet, més tard un segon ganivet per a que no s’escapés el filet del plat i només més tard va aparèixer la forquilla.

191004 D’ordre, límits i singularitat. Alhora que ens embolicàvem amb els coberts, estàvem pensant en bols i cossiols de servei. Per això es va treballar el lloc, l’ordre, de les coses en el plat, a la safata, i de quina manera van desapareixent del plat, en direcció a la nostra boca, o de quina manera va quedant abandonat en una safata tot allò que ningú es menja. Algú s’ha fixat en l’aspecte d’una taula en la que un bon menjar ja ha acabat però que encara conserva els plats? Repasseu les fotografies, repasseu-les. En aquest moment també vam tractar el problema que suposa la fabricació seriada quan pretens una peça verdaderament singular. A tots ens agrada tenir alguna cosa diferent.

101004 La presentació a FA. Bé, s’havien de presentar les nostres troballes i propostes al senyor cuiner Ferran Adrià (d’aquí endavant FA). Ens vam plantar al seu laboratori amb una col·lecció que ja havíem desenvolupant abans de conèixer a ell i que s’havia batejat com Tècnica, però el que de veritat li vam presentar va ser la Col·lecció Òptima, de la que hem parlat més amunt. També vam parlar de bols i superfícies de servei.

151104 La reunió-Frankenstein. Aquesta vegada el lloc de trobada va ser el nostre LAB, el nostre taller. Teníem una quantitat gens despreciable de coberts de totes les mides, bastants materials (encara que el rei era l’acer) i no pocs colors. Estaven estesos sobre les taules i ens vam posar a toquetejar-los amb l’ajuda d’en Marc Cuspinera i en Damián García Puig de la panda d’en FA, Miquel Cunill, orfebre, i Neus Canals. Marc defensava, imitant a un voraç xarrupador de sopes, que es tenia que estudiar l’ús de les peces i posava en dubte la tendència actual a augmentar la mida dels coberts. Algú afegia que se li tenia que associar un concepte de peça, que n’hi havia prou amb que fos maca i senzilla però amb alguna idea al darrera. Altres simplement ajudaven proposant que fos la millor coberteria del mercat. Molt bé. Com s’anava fent forta, per productiva i divertida, la opció d’estudiar les peces, es comentava com aquesta era còmode, com l’altre tenia una mida adequada, com la de més enllà tenia un pes lleuger… Sí, tot eren bones intencions, però totes bones i juntes en una sola peça la portaven cap a una imatge de Frankenstein. Era una pista.

161104 El que estem menjant. A banda d’haver recollit una col·lecció de peces destacables, vam començar a mirar la nostra realitat més quotidiana. Llavors va aparèixer el món dels menús, del menjar ràpid, dels sopars íntims i els grans àpats de diumenge i tortellet… o les visites a un restaurant amb les estrelles Mixelen. D’aquí vam agafar des de formes diferents d’encarar la ingesta d’un plat als diferents adminicles que s’usen segons els lloc, el tipus de menjar, fins hi tot l’hora del dia… També ens vam fixar en el menú pròpiament dit: què es menja a una presó, com s’introdueix el sèrum a l’hospital, què t’ofereix el restaurant de la cantonada cada dia al migdia.

221104 Evolució de les espècies-Part II. Molt bé, s’havien de buscar les característiques de les noves peces, el que faria que fos desitjable d’utilitzar-les. Llavors ens vam proposar mirar cap a la manera en que diverses cultures manipulaven els aliments a l’hora de menjar (feng shui, kashrut…) i també si s’havia un de plantejar el menjar de forma diferent plats ja coneguts. Potser l’equip de cullera-ganivet-forquilla no era el grup de peces òptim per a algunes activitats gastronòmiques… una esponja per a prendre una salsa sense engreixar-se?

101204 Reinventant la sopa d’all. Amb el menjar no s’hi juga, això ho teníem clar. Vam decidir definitivament anar a la recerca de característiques modèliques a les coberteries que tenen alguna cosa a aportar al món. Es van analitzar les millors peces per a treure’n les seves característiques. Semblava una forma raonable de reinventar la sopa d’all.

151204 Guió presentació-Coberteria de fusió. El de fusió era un nom dolent, però descrivia el procés que havíem seguit. Unes anàlisis tècniques portaven a una peça perfecta en proporcions i forma, però un tant sense ànima. El buscar referències i característiques en altres peces, una mestissatge, li donava una mica d’esperit vital. Llavors: forma pura + mestissatge = nova coberteria.

151204 *Fusió Ganivets. I per explicar-ho vam fer un power point.

151204 *Coberts a l’espai. No només vam investigar coberts o usos d’altres cultures, sinó que ens vam proposar considerar com en una situació extrema, físicament llunyana al nostre dia a dia terrenal, s’encarava el procés de menjar. Com la investigació va donar un resultat basat principalment en imatges, ens vam decidir a repetir la experiència del power point.

201204 Reunió-Neobarroc. Aquesta vegada FA ens rep a una capelleta que té dins el seu laboratori, bé capelleta o sala capitular. Impressionant. És mira les peces i apunta que potser són una mica pel client de Vinçon però que a ell també el coneix la Tieta Maria que mira el Cor de la Ciutat. També les vol com a clients. Inspirar per la sala, amb les parets folrades de fusta tallada, se li desperta la memòria d’un hotel d’una ciutat llunyana on ha estat i surt amb el tema del barroquisme, de l’ornament. Llavors va aparèixer la idea del gravat, del tatuatge com una manera de tractar la superfície dels coberts. Posa’m uns estampadets a la cullera, maco.

240105 Llista de Gadgets. En moments de mareig es bo no anar-se’n molt lluny, però no a meditar sinó a actuar. Vam començar a elaborar una llita de possibles gadgets, adminicles superespecialitzats en alguna vessant de l’art del bon menjar. Hi havia dos grans grups, els que provenien de l’ingeni i els absolutament desenraonats i dignes de ser publicats al TBO. Els primers pretenien resoldre sense complexos des del menjar-se una sopa fins a controlar la temperatura dels preparats. En el grup dels excèntrics prevalia la unió de menjars inversemblants amb mecànica Jabberwocky.

010205 Memòria coberts. Com sempre s’ha de complir amb la premsa tenim que redactar una memòria, a la que anomenem la Coberteria Infusa, per allò de que mescla un procés fundamentalment tècnic amb múltiples contactes amb la tradició, aquesta relació li dóna un aire humà a les peces.

010205 Gadgets. Es van buscar gadgets presents en el món de la cuina, i se’n va fer una llista que incloïa des del servidor d’espaguetis al tirabuixó.

210205 *Parar la taula. Rebuscant pistes al voltant de la posició dels coberts, vam dedicar unes jornades a estudiar el protocol de posar la taula. A veure què surt. Bé, com a mínim aprenem bones maneres.

220205 Frankenstein de Luxe. S’inicià una temptativa de definició, fem frases, busquem adjectius i recorrem l’anatomia del monstre.

220205 La definició. Al final ens trobem amb una definició que té una mica de diccionari i no molt de rumor. Es una d’aquelles definicions que ajuden al procés de construcció, perquè va fent i t’agrada saber que  és el que tens a les mans. Si és una bomba pot explotar.

210505 CV Faces MDM.
Por aquello del glamour del creador, palabreja que tenemos vetada en l’EQUIP, nos piden una semblanza de quienes somos. La primera tentativa para Miquel de Mas decía así como que Jo abans no parlava gaire…

210505 CV Faces XCL. Tres quarts del mateix per a en Xavier Claramunt que, entre provocador i desastre, afirmava que No tinc nevera… per acabar, després de recitar els mil i un horrors de les sogres, dient que …es diu adaptabilitat.

060606 CF Faces combinat. No sembla convenient descriure’ls per separat, i ens demanen que ho combinem i ho traduïm ara en aquesta llengua, ara en l’altre… no paren de demanar.

140605 Cada persona compta-I van 9. Com que no estava clar el perquè del número de peces del grup bàsic vam començar a treballar amb quantitats no usuals. Per què la unitat és dos? Per què mitja dotzena? Vam trobar pel món maneres de comptar amb bases diferents al 10 o al 6. Es va convertir en una reflexió entre econòmica i social al voltant de com es podien vendre les peces, en grups de quin número.

140605 *El número 9. Per a explicar-nos-ho millor vam construir un power point amb formes de comptar que en el món haguessin estat. Era un treball lleuger, sense pretensions científiques. Com que no sabíem molt sobre el tema una simple recopilació de cromos ja ens va donar pistes. I quines pistes.
140605 *La capsa. Si hi havia polèmica sobre l’agrupació mínima i màxima, imagineu-vos sobre la manera en que arribaven als clients finals. Que si caixes, que no, que un estoig… Aquí ens van fer 0,0 cas. També era un power point, només per als nostres ulls. Un treball intern.

210905 CV Faces 2. Com no hi havia manera de que els hi agradessin les nostres descripcions biogràfiques que els hi proposaven vam haver de continuar escrivint. Però ara ja només proposàvem descripcions conjuntes, i cada vegada més avorrides, per a un d’ells Yo soy Xavier Claramunt Domènech: en marcha. Per a en Miquel hi havia un modestíssim Nací en Barcelona hará unos 30 años: bueno. Doncs aquesta tampoc va agradar.

210905 Definició de la col·lecció. Aquí apareix per primera vegada el nom de Frankie, que al final acabarà perdent la e per a quedar-se en un simpàtic Franki.

260905 CV Conjunt. Tornem a la càrrega amb la nostra biografia, i aquesta vegada un Nacieron hace 40 y 30 años respectivamente… augura un solemne fracàs comunicatiu.

260905 Neus define. Definitivament els empresaris estrictes agafen les regnes i ho resolen d’una vegada i per totes al ritme d’un Comparten estudio desde hace años…

291105 Querida Anatxu. Aquí ens posem en contacte amb una amiga de la premsa, especialment arquitectònica, i li enviem una carta per a donar-li a conèixer en Franki i de pas convidar-la, com qui no vol la cosa, a la presentació que s’havia de fer a Madrid, capital d’Espanya.

261006 La cronologia de Frankie. Aquí estem. 

Frankie’s chronology

Posted on by

TE04063CU-03-EQUIP.jpg

081004 Melting pot. It all began when we realised that a lot of cutlery had been made throughout history. And a lot of it was good. We were struck by a major doubt about what strategy to follow – to design and manufacture – which was what was expected of us – or to pick and choose, thus accepting that part of our job had perhaps already been done for us. An idea was proposed and given the name optimum cutlery. This involved choosing the best pieces of cutlery for each meal – regardless of the brand or designer – and putting all of them together in one collection. They would all have different designs; and would all be equally ideal. A melting pot.

141004 A history of cutlery. Of course, it seemed like we weren’t going to be doing anything at all. But, in truth, the topic had caught our interest. We decided to research what cutlery was really about. Initially, we discovered that from a western perspective cutlery began with spoons, followed by knives, and later a second knife to stop steaks from sliding off the plate. It was only then the fork only emerged. 

191004 On order, limits and singularity. Whilst immersed in cutlery, we also started to think about bowls and other receptacles. So we looked into where food was laid out on a plate or tray, how it disappeared from the plate – and into our mouths – or how the food that nobody wanted was left on a tray. Has anyone ever noticed what a table looks like when a meal has finished, but the plates remain behind? Look at the photos again. At this stage we also dealt with the problem caused by mass production when trying to create a unique piece. Everybody likes to have something different.

101004 Presentation to FA. Well, we had to present our enquiries and proposals to the master chef Ferran Adrià (henceforth FA). We arrived in his laboratory with a collection we had already created called Técnica. We also presented the Optimum Collection, mentioned above. We discussed bowls and serving surfaces too. 

151104 The meeting-Frankenstein. This time we met in our LAB, our workshop. We had a not inconsiderable number of pieces of cutlery of all sizes, quite a lot of materials (although steel was the most predominant) and various colours. The cutlery was spread out over the tables and we began to examine it with the help of Marc Cuspinera and Damián García Puig on behalf of the FA team; Miquel Cunill, silversmith; and Neus Canals. Marc argued – imitating a voracious swallower of soups – that we had to study the use of the pieces and he questioned the current trend of increasing the size of cutlery. Someone said that a piece should be associated with a concept, that it should be pretty and simple but with some kind of idea behind it. Others simply helped by proposing that it should be the best cutlery in the market. Very good. As the option of studying the pieces gained points for being productive and enjoyable, comments began to be made. This piece was comfortable, the other was the right size, the one over there was lightweight, etc. Yes, all of these were good things, but put together in one piece they ended up looking like an image of Frankenstein. This was a clue. 

161104 What we are eating. Besides having made a collection of the most outstanding pieces, we began to think about our daily reality. The world of set menus, fast food, intimate dinners with a few friends and large festive meals, or visits to a Michelin star restaurant. We then moved on to discuss different ways of ingesting a dish and the different accessories we use, which depend on the place, the type of meal and even the time of day. We also focused on the menu itself – what is eaten in prison, how saline solution is inserted in hospital patients, what the restaurant on the corner offers you for lunch everyday. 

221104 Evolution of the species-Part II. Well, we needed to discover the features of the new pieces, find out why we would want to use them. So we decided to look at the way different cultures handled food at meal times in traditional practices such as feng shui and kashrut, and thought about whether we should consider different ways of eating well-known dishes. Perhaps spoon-knife-fork are not the most appropriate pieces for some specific food activities – maybe a sponge could be used to mop up sauce without putting on weight?

101204 Reinventing garlic soup. Food is not for playing with, that much we were sure. We decided once and for all to search for perfect features in the world’s cutlery. Analyse the best pieces in order to separate and examine their characteristics. It seemed like a reasonable way to reinvent something as simple as garlic soup. 

151204 Presentation of plan-fusion cutlery. Fusion was a bad name, but it described the process we had followed. Technical analyses had led to a piece with perfect proportions and a perfect shape. However, it was somewhat soulless. The search for references and features from other pieces, a happy mixture, gave it a touch of vital spirit.  Therefore- pure form + mixture = new cutlery

151204 *Knife fusion. We created a power point presentation to explain all this.

151204 *Cutlery in space. Not only did we examine cutlery and its uses in other cultures, but we also considered how the process of eating would be approached in an extreme situation, which was physically distinct from our daily worldly habits. This investigation led to results that were mainly based on images, so we decided to create another power point presentation.

201204 Neobaroque meeting. This time FA received us in a little chapel that he has inside his laboratory – a chapel or a chapterhouse. Incredible. He looked at the pieces and pointed out that the design was perhaps a bit too Vinçon, the design shop, but that he also had an Aunt Maria who watched soap operas. Vinçon clients could be his customers too. Inspired by the room, with its walls covered in carved wood, he remembers a hotel in a distant city, and brings up the subject of the baroque, of decoration. This gives rise to the idea of engraving, of tattooing as a way of treating the cutlery’s surface. Put some patterns on the spoon, love.

240105 List of gadgets. When you are stuck on an idea, it helps to take a step well back and to act rather than to think. We began to draw up a list of possible gadgets, highly specialised accessories for different aspects of the art of good eating. These gadgets were divided into two major groups – those that were ingenious and those that were absolutely ludicrous and worthy of being published in a magazine about crazy inventions. The first group aimed to solve problems such as how to eat a soup or control the temperature of ready made foods in an uncomplicated fashion. A combination of improbable foods with nonsensical mechanics predominated in the second group of eccentric gadgets.

010205 Report on cutlery. To fulfil our duties to the press, we had to compile a report which we called God-given cutlery. The name was chosen as the cutlery mixes a basically technical process with frequent touches of tradition – this mix gives the pieces a human feel.

010205 Gadgets. We looked for existing gadgets in the world of cuisine, drawing up a list that ranged from the spaghetti server to the corkscrew.

210205 *Laying the table. Searching for clues in the position of cutlery, we devoted a few days to studying the protocol of laying a table, to see what emerged. Well, if nothing else, we at least learnt good table manners.

220205 Frankenstein de Luxe. We began to try to find a definition by putting together phrases, looking for adjectives and examining the monster’s anatomy. 

220205 The definition. In the end we came up with a definition that has a little bit of dictionary and not too much colloquial about it. That is more or less where it stands. It is one of those definitions that help the construction process, because you carry on creating and want to know what you are holding in your hands. If it’s a bomb, it could explode.

210505 CV Faces MDM. Due to all that stuff about the glamour of the creator, a word that we have vetoed at EQUIP, they asked us for a biographical description. The first attempt for Miquel de Mas went something like I didn’t talk much before…

210505 CV Faces XCL. The same went for Xavier Claramunt, who, in a statement somewhere between provocative and disastrous said I don’t have a fridge… to finish, after listing the thousand and one fears of any mother-in-law, with total cheek saying that …it’s called adaptability.  

060606 CF Faces combined. It didn’t seem to be a good idea to describe ourselves separately, so they asked us to combine the biographies in the two languages which we use so frequently – Spanish and Catalan. Things were not looking good.

140605 Each person counts – 1 to 9. As it was not clear why pieces of cutlery come in specific numbers, we began to work with unusual groupings. Why is two a unit ? Why half a dozen? We found ways of counting in the world that have innumerable bases other than 10 or 6. This turned into a social and economic reflection on how the pieces of cutlery would be sold, in groups of how many.

140605 *The number 9. To explain ourselves better we drew up a power point presentation on the different ways of counting that have existed in the world. It was a light piece of work, with no scientific pretensions. As we do not know much about the topic, a simple collection of picture cards gave us some clues. What clues!

140605 *The packaging. If there was controversy about the maximum and minimum number of pieces in a set, imagine the discussion on how the cutlery would be presented to the clients. Should we use boxes? Or cases? They did not pay much attention to us on this point. We drew up another power point, for our eyes only. A piece of work exclusively for internal use.

210905 CV Faces 2. As it was impossible to get their approval for our proposed biographies, we had to keep working on our definition. At this point we only suggested joint descriptions; one of them said I am Francesc Xavier Claramunt Dom̬nech Рup and running. For Miquel there was an extremely modest I was born in Barcelona 30 years ago Рgood. But they did not like this either.

210905 Definition of the collection. Now the name Frankie appeared for the first time. It ended up losing the final e to become a pleasant Franki.

260905 Joint CV. We went back to the task of our biographies and this time a we were born 40 and 30 years ago respectively… would mark a downright failure in communications.

260905 Neus defines us. The business people finally took firm control and resolved the issue with a webfooted stroke of the pen in the style – They have shared a studio for many years… 

291105 Dear Anatxu. We then got in touch with a friend from the press, more precisely the architectural press, and sent her a letter to tell her about Franki and as a footnote invited her to the presentation which was going to be held in Madrid, the capital of Spain.

261006 Frankie’s chronology. That is what I am.

Dong Si

Posted on by

TE04077MB-01-EQUIP.jpg

¡Qué actividad! El nuevo Běijīng de las tiendas, de los consumidores, de la fascinación y el recelo hacia occidente, quiere actuar entre arrogante y decidido sobre las callejuelas que dan a los llamados sìhéyuàn, patios cerrados entre pequeñas casas, que se agrupan en una trama llamada hútòng. El metro de la ciudad se expande y quiere construir sobre sus estaciones centros comerciales, edificios, que aprovechen la esperable concentración de personas. Las repercusiones económicas no hay que recordárselas a nadie, las urbanísticas y arquitectónicas ya son otro cantar.
Gente de influencia reconocida, y de capacidad ejecutiva evidente, propone como pista para la pinta del nuevo edificio el carácter imperial de Běijīng. Hay muchos señores y muchos intereses, parece evidente que nuestra posición ha de acercarse al ámbito del funambulismo. Se nos deja participar por nuestros conocimientos y prestigio, pero nosotros actuamos un poco a la inversa y proponemos mirando a todos los lados, incluso hacia aquellos en los que no se nos supone opinión.
A partir de aquí, y dando claras muestras de asimilar el principio de humildad tan presente en la cultura china tradicional como olvidado en la actual, empezamos a mirar los grandes edificios de la ciudad histórica. Y los dibujamos ligeramente, una manera clásica de entender las cosas. ¿Imperial? El Pabellón de la Armonía Suprema, ‘tài hé diàn’, situado en la Ciudad Prohibida, ‘zi jìn chéng’ (literalmente ‘Ciudad Prohibida Púrpura’).
El dibujar da la suficiente libertad para obviar el hecho de que las cosas pesan y levantamos las puntas de las cubiertas ya de por sí bien apuntadas, insinuando que la extensión de tejas podría ser una sábana bajo que la todos nosotros bien podríamos jugar ha simular un pequeño fantasma. Pero imperial también intima con lo pesado, contundente, y así nos lo hacen saber. Y nosotros volvemos a escuchar los usos del lugar y así como el junco se dobla con el viento nosotros asentimos contundentemente, a la vez que, sin ser vistos, miramos la nerviosa trama del hútòng.
La estrategia intentará dar este edificio que se nos pide que repita cansinamente referencias mil y una veces construidas, pero también ese otro que recupere algún aspecto del hútòng tradicional. Los pórticos muestran en alzado su cara imponente, imperial, y se sitúan en planta siguiendo una alineación que encuentra su inspiración en el urbanismo tradicional de la ciudad. Esta aportación escondida es una pista que surge tanto de la tradición como de la necesidad de buscar la estructura ya en construcción de la estación del metro sobre la que crecerá el edificio. Los nuevos pórticos tienen unas posiciones posibles y muchas inviables, lo que llevará a un hacer de gracioso saltarín que mirará al hútòng para establecer un orden.

Dong Si

Posted on by

TE04077MB-02-EQUIP.jpg

Quina activitat! El nou Běijīng dels comerços, dels consumidors, de la fascinació i recel cap a occident, actua entre arrogant i decidit sobre els petits carrers que donen als anomenats sìhéyuàn, patis tancats entre petites cases, que s’agrupen en una trama anomenada hútòng. El metro de la ciutat s’expandeix i vol construir sobre les seves estacions centres comercials que aprofitin l’evident concentració de persones. Les repercussions econòmiques no s’han de recordar a ningú, les urbanístiques i arquitectòniques ja són una altra història.
Gent d’influència reconeguda, i de capacitat executiva evident, proposa com a pista pel nou edifici el caràcter imperial de Běijīng. Hi ha molts amos i molts interessos, sembla evident que la nostra posició ha d’estar molt ben mesurada. Se’ns deixa participar pels nostres coneixements i prestigi, però nosaltres actuem una mica a la inversa i proposem mirant a totes bandes.
A partir d’aquí, i en una mostra d’assimilació del principi d’humilitat tan present a la cultura xinesa tradicional com oblidat a l’actual, comencen a mirar-nos els grans edificis de la ciutat. I els redibuixem lleugerament, una forma clàssica d’entendre les coses. Imperial? El Pavelló de l’Harmonia Suprema, ‘tài hé diàn’, situat a la Ciutat Prohibida, ‘zi jìn chéng’ (literalment ‘Ciutat Prohibida Púrpura’).
El dibuixar dóna la suficient llibertat per a obviar el fet que les coses pesen i aixequem les puntes de les cobertes ja de per sí apuntades, insinuant que l’estesa de teules podria ben bé ser un llençol sota el que juguem, tots nosaltres, a fer el petit fantasma. Però imperial vol dir pesat, contundent, i així ens ho recorden. I nosaltres tornem a escoltar els usos del lloc i així com el jonc es vincla amb el vent nosaltres assentim, alhora que mirem, sense ser vistos, la nerviosa trama del hútòng. L’estratègia intentarà donar aquest edifici, que es demana que repeteixi feixugament referències mil i una vegades construïdes, però també recuperar algun aspecte del hútòng tradicional. Els pòrtics mostren en alçat la seva cara imponent, imperial, i es situen en planta seguint una alineació que troba la seva inspiració en l’urbanisme tradicional de la ciutat. Aquesta aportació amagada és una pista que sorgeix tant de la tradició com de la necessitat de buscar l’estructura ja en construcció de l’estació del metro sobre la que creixerà l’edifici. Els nous pòrtics tenen unes posicions possibles i moltes d’inviables, el que portarà a un saltironeig que mirarà el hútòng per a establir un ordre.

Dong Si

Posted on by

TE04077MB-03-EQUIP.jpg

Action! The new Běijīng of businesses, consumers and feelings of fascination and mistrust towards the West comes across as something between arrogant and resolute on the little streets which lead to the so-called sìhéyuàn, enclosed patios between little houses which are grouped around alleyways called hútòng. The city’s underground system is expanding and wants to build shopping centres above its stations to take advantage of the crowds passing through. Nobody needs to be reminded of the economic implications, but the urban planning and architectural ones are another story.
People with recognised influence and manifest executive capacity propose Běijīng’s imperial character as a starting point for designing the new building. There are many chiefs and many interests. We will clearly have to think very carefully before stating our point of view. Our skills and prestige are what brought us to take part in the project, but we tend to work the other way round and our proposals take everybody’s point of view into account.
While adopting a show of humility so common in traditional Chinese culture, but forgotten in the present day, from here on the great buildings in the city begin to look at us. We thus slightly redraft a classical way of understanding things for them. Imperial? The Hall of Supreme Harmony, ‘tài hé diàn’, located in the Forbidden City, ‘zi jìn chéng’ (literally ‘Purple Forbidden City’).
Drafting provides enough freedom to make it evident that influences are strong. We lift up the points of the roofs to sharpen our views, intimating that the expanse of tiles could be a sheet under which all of us can play at being the little ghost. However, ‘imperial’ implies weight, inflexibility and that reminds us. So we listen again to what the place will be used for and thus, just as rushes bend with the wind, we agree while sneaking a glance at the grid of nervous hútòng alleyways. The scheme will try to satisfy the relentlessly repeated demands to build according to conventional models, but while also partially retaining the appearance of the traditional hútòng. In elevation the porticos show their imposing, imperial face and are positioned on the ground along lines which find inspiration in the city’s traditional urban planning. This hidden contribution is a layout which emerges both from tradition and from the need to seek out the structure of the underground station already under construction and above which the building will appear. The new porticos have several workable positions and many unviable ones, resulting in a dance which will look to the hútòng to establish order.

Tomar bien las medidas, en la Casa Garriga

Posted on by

TE06005AG-01-EQUIP.jpg

A la Casa Garriga nos acercamos a hurtadillas y a horas infrecuentes para evitar las seguras represalias de unos clientes razonablemente enfadados. En una profesión que gestiona con dudosa eficacia los honorarios, uno de los alicientes importantes pasa a ser la ilustración del curriculum del arquitecto, que si no se sabe hacer pagar bien al menos sí se las apaña para salir bien fotografiado y mejor divulgado. Pero cuando el cliente, pobre de él, obstruye este modesto acto de egocentrismo tan natural a la aristocrática decadencia de este gremio nuestro, ¡hay, pobre de él!, algunos arquitectos sufrimos rabiosas convulsiones. A veces estas desembocan simplemente en una burocrática dilación en la estampación de alguna rúbrica que provoca que el cliente nos guarde largamente en su memoria, con el consiguiente peligro de que algún dia nos pille intentando enseñar la casa a algún colega o crítico especializado. En estos casos la gente se vuelve muy creativa y apela a técnicas disuasorias de la más variada índole, que en la Casa Garriga cristalizó en una manguera provista de un chorro de agua a una sorprendente presión. Esta claro que alguna cosa hicimos no mal sino muy mal, no tomamos las medidas con la suficiente diligencia. Es intolerable.

Prendre bé les mides, a la Casa Garriga

Posted on by

TE06005AG-02-EQUIP.jpg

A la Casa Garriga ens hi acostem a hores infreqüents per evitar les segures represàlies d’uns clients raonablement emprenyats. En una professió que gestiona amb dubtosa eficàcia els honoraris, un dels al·licients importants passa a ser la il·lustració del currículum de l’arquitecte, que si no se sap pagar bé almenys sí que s’escarrassa en sortir ben fotografiat i millor divulgat. Però quan el client obstrueix aquest modest acte d’egocentrisme tan natural a l’aristocràtica decadència d’aquest gremi nostre, alguns arquitectes patim la rabiola. A vegades, aquesta es soluciona simplement en una burocràtica dilació en alguna rúbrica que provoca que el client ens guardi llargament en la seva memòria, amb el perill que algun dia ens enxampi intentant ensenyar la casa a algun col·lega o crític especialitzat. En aquests casos la gent s’empesca tècniques de la més variada índole i que a la Casa Garriga van cristal·litzar en una mànega proveïda d’un raig d’aigua a una sorprenent pressió. Es fa clar que alguna cosa vam fer molt malament, no vàrem prendre les mides amb la suficient cura. És una imposició. És intolerable.

Take adequate precautionary measures at Casa Garriga

Posted on by

TE06005AG-04-EQUIP.jpg

We steal up to the Casa Garriga at an unusual time of day to avoid certain type of revenge from clients who are understandably somewhat annoyed. In a profession which manages its fees with dubious efficiency, showing off the architect’s curriculum has become one of the profession’s chief incentives. If he or she doesn’t know how to get paid well, at least they have the consolation prize of being photographed a great deal and becoming more widely known. But when the client, poor thing, decides to hinder such a modest display of egocentricity so natural to the decadent aristocracy of our profession, poor things, some of us architects suffer from the consequences of rabid convulsions. Sometimes these convulsions are assuaged by deliberately delaying an all-important signature on official certificates, meaning the client will remember us for a very long time. However, this may lead to the danger one day they will catch us trying to show the building to a colleague or an architecture critic. In such cases people become very creative and resort to dissuasive techniques of an extremely varied nature. In the case of the Casa Garriga such revenge materialised in the form of a hosepipe issuing a surprisingly highly pressurised jet of water. It’s clear we did something not only badly, but very badly indeed – we did not take adequate precautionary measures. Such a blunder is completely unacceptable.

Palabras bolsillo

Posted on by

TE04030PR-01a-EQUIP.jpg

Los puntos de partida de nuestros proyectos no son esquemas previos que determinan la forma final, sino que constituyen ideas, conceptos los cuales generan procesos y sistemas, más experimentales que lógicos, que se van resolviendo por sí mismos a medida que van cubriendo las necesidades.
Así entendemos cómo un tubo, una pinza, una cualidad táctil, un espacio vacío, un vis-à-vis, un momento, o un encaje de bolillos pueden generar toda una tipología de objetos. Sólo hace falta revisar lo que significa el objeto como tal, sus cualidades, y redefinirlo. De esta relectura surge una nueva concepción del objeto y se deriva una nueva forma. Se trata de revisar constantemente la manera de entender las cosas, reinterpretando sus cualidades.

Lo más importante es que esto es un instrumento de trabajo que permite afrontar el diseño a cualquier escala, desde una pieza de joyería a un proyecto urbanístico. Así se entiende que propuestas aparentemente muy diversas se resuelvan con un mismo sistema: de las cualidades de un telón y su arruga se deriva la Peça-Teló; el Termo-Pack propone la posibilidad de entregar un regalo frío o caliente; la Pica-Container refleja la idea que ésta puede contener objetos de higiene sin que salpiquen ni ensucien; Arxiu-Mirador de Vilafranca del Penedès es el resultado de la revisión del concepto de archivo, alejándose de la idea de contenedor horizontal para transformarlo en un depósito-vertical-mirador: las Cases-Mur y Espiral responden a los condicionantes topográficos a través de su forma, mientras que la Casa-Tub responde a su orientación.

Nuestra manera de realizar proyectos, nuestro sistema, tiene como punto de partida lo que hemos llamado PALABRAS-BOLSILLO, consistentes en ideas extraídas de la revisión de un objeto, para ser traspasadas al proyecto en cuestión. En efecto, bien podemos hablar de un bolsillo en el que la mano busca, encuentra, se sorprende y descubre. De una simple idea, producto del estudio serio de las condiciones, surge de manera natural la totalidad del producto, hasta los detalles más ínfimos.

Esta fórmula refleja una gran honestidad y un cuidado aún mayor hacia el objeto y su usuario. Dejando absolutamente de lado cualquier proyección individual sobre el diseño, este último es producto de una extremada atención en las necesidades que el consumidor pide.

Paraules butxaca

Posted on by

TE04030PR-02-EQUIP.jpg

Els punts de partida dels nostres projectes no són esquemes previs que determinen la forma final, sinó que constitueixen idees, conceptes, els quals generen un sistema constructiu que es va resolent per sí mateix a mida que es van cobrint les necessitats.  Així entenem com un tub, una pinça, una qualitat tàctil, un espai buit, un vis-à-vis, un moment, o una punta de coixí puguin generar tot tipus d’objectes. Només cal revisar el què significa l’objecte com a tal, les seves qualitats, i redefinir-lo. D’aquesta relectura en sorgeix una nova concepció de l’objecte i se’n deriva una nova forma.

El sistema radica en una revisió constant de la manera d’entendre les coses, reinterpretant les seves qualitats. El més important és que això significa un instrument de treball que permet afrontar el disseny a qualsevol escala, des d’una peça de joieria a un projecte urbanístic. Es comprèn així que propostes aparentment tan diverses es resolguin amb un mateix sistema: de les qualitats d’un teló i la seva arruga s’en deriva la Peça-Teló; el Termo-Pack proposa la possibilitat d’entregar un regal fred o calent; la Pica-Container reflecteix la idea que aquesta pot contenir els objectes d’higiene sense que esquitxem i embrutem; l’Arxiu-Mirador de Vilafranca és el resultat de la revisió del concepte d’arxiu, allunyant-se de la idea de contenidor horitzontal per transformar-lo en un dipòsit-vertical-mirador; les Cases-Mur i Espiral responen als condicionants topogràfics a través la seva forma mentre que la Casa-Tub respòn a la seva orientació.

El sistema pot explicar-se a través de les PARAULES-BUTXACA, aquestes idees que revisen i reentenen les qualitats per a traspassar-les als projectes. En efecte, bé podem parlar d’una butxaca, en la que la mà busca, troba, es sorpèn i descobreix. D’una simple idea, producte de l’estudi seriós de les condicions, sorgeix de manera natural la totalitat del producte, fins els detalls més ínfims.

Aquesta formula reflecteix una gran honestedat i una cura encara major envers l’objecte i el seu usuari. Deixant absolutament de banda qualsevol projecció individual sobre el disseny, aquest últim és producte, abans que tot, d’una extremada atenció a les necessitats que ell mateix demana, necessitats que es resolen en les PARAULES-BUTXACA.

Pocket words

Posted on by

TE04030PR-03-EQUIP.jpg

The starting points for our projects are not pre-established schemes which predetermine the final shape, rather they consist of ideas, concepts. These generate processes and systems which, once a particular need is covered, go on to find the next solution of their own accord. We thus understand how a tub, a peg, a tactile quality, an empty space, a face-to-face encounter, or bobbin lace can generate any kind of object. All that remains is to study what the object signifies as such, what its qualities are and redefine it. A new conception of the object emerges from this re-reading, thus giving it a new form.

The system is rooted in a constant revision of the way of understanding things, reinterpreting their qualities. The key factor here is that this represents a work tool which allows us to tackle a design on any scale, from a piece of jewellery to an urban planning project. It is thus understood that the same system can be used to find solutions for such apparently diverse designs – the qualities of a theatre curtain and its folds emerge as the Peça-Teló (“Theatre-Curtain-Piece”); the Termo-Pack gives the user the option of delivering a present hot or cold; the Pica-Container reflects the idea of something we can use to hold hygiene products without getting sprayed or dirty; The Arxiu-Mirador (“Windowed Archive”) in Vilafranca de Penedès came about after studying the concept of an archive and then removing it from the idea of a horizontal container so as to transform it into a windowed-vertical-store; the Cases-Mur i Espiral (the Wall and Spiral Houses) respond to topographical factors through their shape, whereas the Casa-Tub (the Tub House) responds to the geographical direction it faces. 

The system could be explained through POCKET-WORDS, ideas which study and re-understand qualities so they can be transposed into projects. In this respect, we can indeed talk of a pocket where a hand searches around, finds something, is surprised and makes a discovery. Starting from a simple idea, a product of a careful study of conditions, the complete design of the product emerges of its own accord, down to the tiniest of details.

Such a formula reflects a great honesty and greater care towards the object and its user. Leaving completely aside any personal influences on the design, the latter is a product, above all, of careful attention to the needs which the consumer demands, needs which are resolved in POCKET-WORDS.

De cómo hacer maquetas supuestamente sin rigor o del batiburrillo

Posted on by

TE04030PR-02a-EQUIP.jpg

Primero se plantean una serie de premisas de las cuales partir y que supuestamente deben regir la investigación.
La premisas, independientemente de lo que realmente se quisiera proponer desde la parte dirigente, son interpretadas por el ejecutante, un servidor, de la siguiente manera:
Se tiene una masa o un algo que envuelve el busilis o un centro en cuestión. El objetivo es acceder a lo envuelto, cómo hacerle llegar luz, cómo multiplicarla y cómo dividirla. El siguiente nivel será cómo parar esa luz, como distribuirla.
La misma estrategia podría ser aplicada tanto a la luz como al olor, sonido y humedad.
De inmediato aparecen imágenes, mucho antes de empezar a modelar. La primera acusación de poco rigor, pues se cree desde la parte dirigente que el ejecutor va a ir a buscar esos objetivos independientemente del proceso. Pero la curiosidad no está sujeta al control racional y será por esos andares que dicen que mató al gato. Miau.
Se piensan 4 líneas de actuación.
La masa y sus grietas. El escarbar, el esculpir y el tener una visión de supermán que permite ver a través incluso de la kryptonita. Segunda recriminación por el cúmulo aparentemente sin sentido de acciones y adjetivos que denotan una actitud escapista y de falta de compromiso. Material: cera
La boca hipóstila o la sala desdentada, que en catalán suena mejor como sala ‘desdentegada’, y que más que una línea de actuación es un dibujo donde la masa se da por acumulación de elementos que se hacen evidentes por la ausencia de algunos o muchos de ellos ahí donde se esperaría encontrarlos. Material: cartoncillo
El eclipse del colador, que nace del pensar que la luna está atravesada por tubos, agujeros o semejantes que provocan que el intento del satélite de parar los rayos del Sol en su camino hacia la tierra sea un fracaso que se torna en el éxito de fiebre del sábado noche. Material: alginat
El motor del cherokee o de cómo tal acumulación de elementos dispares forman a la vez contenido y continente. O sea, que según lo metido que estés no sabes si el amasijo está escondido o el amasijo esconde. Siempre le ha sorprendido al ejecutante el hecho que a pesar de ser una población de elementos exentos los unos de los otros no pasa ni una onda corpúsculo de luz. El motor del Seat Marbella no vale. Material: Internet

1. la masa y sus grietas
La primera acción consiste, el jueves a las 15:00, en bajar a un comercio regentado por orientales y buscar cera, unas velas. Se escogen dos tipos, uno llama la atención por el color y el tamaño. El otro no llama la atención, simplemente se adquiere por ser blanco y a ver qué pasa. El dependiente dice de este segundo que es muy bonito y muy barato, señalando con el dedo una aparentemente inútil base metálica a modo de pie de la vela.
Uno. La grande es circular, verde, en algunos puntos parece translúcida pero no se puede demostrar, quizá es solo imaginación. Y huele. Tiene tres hilos,  es decir puede acoger tres llamas a la vez. El ejecutante la mira y la huele. Coge unas pinzas y extrae limpiamente dos de los hilillos, se consigue un túnel que atraviesa totalmente la vela. El tercero no sale, entonces se le prende fuego y la cera se derrite. Con paciencia quizá también atravesaría la vela.
Conclusión: Acerca de la luz: la masa puede no ser opaca y si se apura al ejecutante se podría decir que ella misma puede dar luz (la vela). Acerca del olor: el mismo material desprende olor que no ha sido añadido a él sino que forma parte de sus características y puede ser excitado, es decir en alguna medida dosificado. Acerca del acceso: la vela es perforada por sustracción, eliminando alguno de sus componentes (los hilos).
Dos. Las velas pequeñas. Se liberan de su envoltorio, papel de celofán, lazito azul, banda blanquiceleste. Se observan detenidamente los anteriores elementos y como al ejecutante no se le ocurre nada se envían a la papelera. Se procede con pinzas a repetir la acción extractiva, en un caso con éxito, se fracasa en el otro. Esta vez no conseguimos el túnel total. El ejecutante se hace de un cutter e intenta seccionar una de las velas, sorpresa: una pared externa y un interior, una de cera que da la forma y cubre el exterior, y otra de un material bastardo que funciona de relleno. Nos hacemos de un soldador de estaño y se procede a fundir el relleno para después volver a recomponer la piel. Antes lleno, ahora vacío.
La cera que se funde se solidifica rápidamente. Se hace un recipiente donde se va dejando caer. Se practican algunas perforaciones en el recipiente para conseguir que sea estable sobre la mesa pero, o sorpresa, la cera se escapa parcialmente hasta que ella misma cierra los orificios. Una manera de morir de éxito.
Una vez tenemos la masa ahuecada miramos a contraluz y vemos poco. Vamos a perforar. Buscamos un adminículo que nos permita realizar perforaciones de pequeño diámetro y encontramos una varilla de latón. La calentamos y nos enfrascamos un rato en horadar una de las paredes de la vela. Construimos una plantilla para quitarle arbitrariedad al proceso, pero de hecho la plantilla esta hecha con la ligera intención de crear dos zonas abundantemente perforaras y el resto menos y un tanto ad libitum. La otra cara la perforamos directamente con la cabeza candente del soldador.
Conclusión: Las perforaciones descubren el grosor de las cosas y también nos hacen pensar en el detrás y en la existencia de lugares al otro lado. Dando ligeros golpes también se descubre que puede haber algo al otro lado, en vez de sonar a hueco alguna vez podría desatarse un aria.

2. la boca hipóstila o la sala desdentada
Uno. Se procede a densificar por adición. Se pretende que sea en cierta forma tridimensional, por arriba, por abajo, a derecha y a izquierda. Se establecen planos horizontales de cartoncillo que se unen entre ellos mediante tres piezas de 2 anchuras distintas. Cada plano tendrá como mínimo dos tríos de piezas de distinta longitud que lo unirán con dos planos a distinta distancia. Tres planos son perforados con orificios circulares. Los grupos de piezas verticales definen distintas áreas a la manera de jaulas donde se colocan pequeños trozos de ‘papel de aluminio’. Se sopla y el papel se menea y suena.
Conclusión: la adición de elementos y los orificios definen zonas pero sin delimitarlas, además las aberturas que se abren sobre el mismo espacio ayudan a enredar la percepción. Se gana en juego. Los planos acompañan a la luz, especialmente cuando están asociados a una perforación, las perforaciones a distintos niveles pueden no estar encaradas, la luz llega de forma más indirecta y se hace más compleja la percepción del espacio.
Dos. Entre la masa, la densificación por adición y previendo la luna es un colador se perforan diversas láminas. Se definen ciertas áreas a perforar con profusión pero sin buscar la coincidencia perfecta de orificios entre las distintas láminas. Dos láminas son forradas por una de las caras con papel de aluminio liso, una tercera lo es con papel de aluminio previamente arrugado. Se construye una base con ranuras a distintas distancias unas paralelas, otras no, para poder colocar las láminas y ver el efecto de los orificios-celosía no encarados.
Conclusión: la adición densifica pero la multiperforación da aire, no es una densidad que ahogue. La calidad de la celosía no tiene por que ser constante, puede ser alterada. Los muros pueden estar vivos, la luz, la percepción pueden ser alteradas a voluntad o aleatoriamente o controlado por un orden complejo (el día, por ejemplo).

3. el eclipse del colador
La luna es un colador. En 1, teníamos una masa en la que practicábamos diversas operaciones, ahora vamos a ir a la inversa (el ejecutante diría ‘un poco a la inversa’, a sabiendas que la parte dirigente considera la expresión como una muestra de inseguridad) y se van a pensar las incisiones o las perforaciones antes. Se usa un material líquido de fraguado rápido y user friendly, el alginat, y materiales translúcidos también comestibles: chucherías, gominolas. También de esta manera se genera un poco de expectación. Se hacen varias pruebas. A. Se colocan gominolas de distintos colores en contacto con el encofrado (un vaso de plástico), se controla su posición con agujas. Algunas gominolas se colocan para quedar a distintas distancias del perímetro. B. Se hacen ‘puentes’ ensartando gominolas de lado a lado, se controla la posición con agujas. Se cuida que las gominolas de la brocheta tengan distintos colores. El ejecutante se pincha varias veces. C. Se colocan varios tubos, controlando su posición con agujas, que atravesarán la masa.  D. Se vuelven a colocar diversos tubos, algunos macizos. En la parte interna se ubican gominolas, unas en contacto simple con los tubos, otras atravesados por ellos.
Se puede observar cómo la luz atraviesa siguiendo el camino colorido de las gominolas. Al mirar por algunos tubos se percibe color al fondo. Parece empezar un proceso de disolución de las gominolas, quizá al reaccionar con el alginat.
Conclusión: la intuición de elementos ‘emparedados’ da sensación de grosor en la materia. La luz puede ser distribuida, pero a la vez se le puede dar un cierto equipaje para que nos lo lleve dentro. Se puede pensar también en el encofrado desaparecido en vez del encofrado perdido, una técnica un tanto de constructor de pirámides o el usar como peso muerto el hielo en el desierto del Sahara.

4. el motor del cherokee
Buscamos en Internet motores, eléctricos y de explosión, también abrimos el capo de un Cherokee Unlimited y el de un Grand Cherokee. Esta vez solo miramos. Los distintos elementos, tubos, cajas metálicas, barras, etc., entran y salen, se zambullen en el amasijo de metales y plásticos para salir unos centímetros más allá, o no. Sus límites redondeados impiden que sea percibido como una masa sólida, todos parecen elementos milimétricamente exentos los unos de los otros.
En el camino de investigación nos topamos con un cerebro, con todas sus protuberancias, su sesismo, sus sombras y sus zonas de actividad. Distintas según la persona, distintas según el sol que más calienta.
Conclusión: A veces es difícil distinguir entre contenido y continente, entre lo escondido y lo que esconde. Aquí hay un trabajo de equipo.
La rugosidad da una gran sensación de pesadez, de gravedad, especialmente si predominan las formas curvas.

A modo de corolario
Batiburrillo: baturrillo: (de Batir, mezclar, revolver) ‘mezcla de cosas, especialmente guisados, que no dicen bien unas con otras’.// 2.coloq. ‘en la conversación y en los escritos, mezcla de cosas inconexas y que no vienen a propósito.’
Pero eso según el DRAE, claro.

De com fer maquetes suposadament sense rigor o del batiburrillu

Posted on by

TE04030PR-02b-EQUIP.jpg

Primer es plantegen una sèrie de premisses de les quals partir i que suposadament han de dirigir la investigació.
Les premisses, independentment del que realment es vulgui proposar des de la part dirigent, són interpretades per l’executant, un servidor, de la següent manera:
Es té una massa o quelque chose que envolta el moll de l’assumpte o el centre en qüestió. L’objectiu és accedir a allò embolicat, com fer-li arribar la llum, com multiplicar-la i com dividir-la. El següent pas serà com aturar aquesta llum i com distribuir-la.
La mateixa estratègia podria ser aplicada tant a la llum com a l’olor, al so i a la humitat. Immediatament apareixen imatges, molt abans de començar a modelar. Aquesta és la primera acusació de poc rigor, doncs es creu, des de la part dirigent, que l’executant pretén anar a buscar aquests objectius independentment del procés. Però la curiositat no vol saber res del control racional i serà per aquests usos i costums que va acabar matant al gat. Meu.

Es pensen 4 línies d’actuació.
La massa i les seves esquerdes. El burxar, l’esculpir i el tenir una visió de superman que permet veure a través fins hi tot de la kryptonita. Segona recriminació pel cúmul aparentment sense sentit d’accions i adjectius que denoten tendència a l’escapisme i falta de compromís. Material: cera.
La boca hipòstila o la sala desdentegada, que el ‘desdentada’ del castellà original d’aquest informe no sonava tant bé, i que més que una línia d’actuació és un dibuix on la massa es dóna per acumulació d’elements que es fan evidents per l’absència d’alguns o molts d’ells allí on s’esperaria trobar-los. Material: cartronet.
L’eclipsi del colador, que neix del pensar que la lluna és travessada per tubs, forats o similars que provoquen que l’intent del satèl·lit d’aturar els rajos del Sol en el seu camí cap a la Terra sigui un fracàs de proporcions còsmiques que es torna en l’èxit de febre del dissabte a la nuit. Material: alginat.
El motor del Cherokee o de com una tal acumulació d’elements dispars formen a la vegada el contingut i el continent. O sigui, que segons quant de ficat hi estiguis no saps si l’embull està amagat o l’embull amaga. Sempre li ha sorprès a l’executant el fet que malgrat ser una població d’elements exempts els uns dels altres no passi ni una ona corpuscle de llum. El motor del Seat Marbella no val. Material: Internet.1. La massa i les seves esquerdes
La primera acció consisteix, el dijous a les 15:00, en baixar a un comerç regentat per orientals i buscar cera, espelmes, uns ciris. Se n’escullen de dos tipus. Un crida l’atenció pel color i la mida. L’altre no crida cap atenció, simplement s’adquireix per ser blanc i a veure què passa. El dependent diu que aquest segon és molt maco i molt barat, assenyalant amb el dit una aparentment inútil base metàl·lica que vol fer de peu d’espelma.
U. La gran, ciri, és circular, verda, en alguns punts sembla translúcida però no es pot demostrar, potser és només una il·lusió. I fa olor. Té tres blens, és a dir que pot acollir tres flames alhora. L’executant la mira i ensuma. Agafa unes pinces i extrau netament dos feixos de filets, aconseguint deixar un túnel que travessa totalment el ciri. El tercer no surt, llavors s’encén i la cera es desfà. Amb paciència potser també acabaria travessant tot el ciri.
Conclusió: Sobre la llum: la massa pot no ser opaca i, si es pressiona l’executant, es podria dir que ella mateixa por donar llum (l’espelma). Sobre l’olor: el mateix material desprèn olor que no ha estat afegit a ell sinó que forma part de les seves característiques pròpies i pot ser excitat, és a dir que d’alguna manera pot ser dosificat. Sobre l’accés: l’espelma o ciri es perforat per subtracció, eliminant algun dels seus components (els feixos de fils).
Dos. Les espelmes petites. Es treuen del seu embolcall, paper de cel·lofana, llacet blau, banda blancblava apericada. S’observen detingudament els anteriors elements i com que a l’executant no se li acudeix res s’envien a la paperera. Es procedeix amb pinces a repetir l’acció extractiva, en un cas amb èxit, es fracassa en l’altre. Aquesta vegada no aconseguim el túnel total. L’executant es fa d’un cutter i intenta seccionar una de les espelmes, sorpresa: una paret externa i un interior, una de cera que dóna la forma i cobreix l’exterior, i un interior d’un material bastard que funciona de farciment. Ens fem d’un soldador d’estany i es procedeix a fondre el farciment per a després tornar a recompondre la pell. Abans ple, ara buit.
La cera que es fon es solidifica ràpidament. Es fa un recipient on es va deixant caure. Es practiquen algunes perforacions en el recipient per aconseguir que sigui estable sobre la taula però, oh sorpresa, la cera s’escapa parcialment fins que ella mateixa tanca els orificis. Una manera de morir d’èxit.
Una vegada tenim la massa buidada, mirem a contrallum i veiem poc. Anem a perforar. Busquem un adminicle que ens permeti realitzar perforacions de petit diàmetre i trobem una vareta de llautó. L’escalfem i ens entretenim una estona foradant una de les parets de l’espelma. Construïm una plantilla per a treure-li arbitrarietat al procés, però de fet la plantilla està feta amb la lleugera intenció de crear dues zones abundantment perforades i la resta menys i un tant ad libitum. L’altra cara la perforem directament amb el cap candent del soldador.
Conclusió: Les perforacions descobreixen el gruix de les coses i també ens fan pensar en el darrera i en l’existència de llocs a l’altre costat. Donant lleugers cops també es descobreix que pot haver-hi alguna cosa a l’altre costat, en comptes de sonar a buit alguna vegada podria escoltar-se un ària.

2. La boca hipòstila o la sala desdentegada
U. Es procedeix a densificar per addició. Es pretén seguir un patró tridimensional, per dalt, per baix, a dreta i a esquerra. S’estableixen plans horitzontals de cartronet que s’uneixen entre ells mitjançant tres peces de 2 gruixos diferents. Cada pla tindrà com a mínim dos trios de peces de diferent longitud que l’uniran amb dos plans a diferent distància. Tres plans són perforats amb orificis circulars. Els grups de peces verticals defineixen diferents àrees a la manera de gàbies on es col·loquen petits trossos de ‘paper d’alumini’. Es bufa i el paper es belluga i sona.
Conclusió: l’addició d’elements i els orificis practicats defineixen zones però sense delimitar-les, a més, les obertures que s’obren sobre el mateix espai ajuden a enredar la percepció. Es guanya en joc. Els plans acompanyen la llum, especialment quan estan associats a una perforació. Les perforacions a diferents nivells poden no estar encarades, la llum arriba de forma més indirecta i es fa més complexa la percepció de l’espai.
Dos. Entre la massa, la densificació per addició i preveient que la Lluna és un colador es perforen diferents làmines. Es defineixen determinades àrees a perforar en abundància però sense buscar la coincidència perfecta d’orificis entre les diferents làmines. Dues làmines són folrades en una de les cares amb ‘paper d’alumini’ llis, una tercera ho és amb ‘paper d’alumini’ prèviament arrugat. Es construeix una base amb ranures a diferents distàncies, unes paral·leles, altres no, per a poder col·locar les làmines i veure l’efecte dels orificis-gelosia no encarats.
Conclusió: L’addició densifica però la multiperforació dóna aire, no és una densitat que ofegui. La qualitat de la gelosia no té per què ser constant, pot ser alterada. Els murs poden estar vius, la llum, la percepció poden ser alterades a voluntat o aleatòriament o controlades per un ordre complex (el dia, per exemple).

3. l’eclipsi del colador
La Lluna és un colador. En 1, teníem una massa en la que practicàvem diverses operacions, ara anirem a la inversa (l’executant diria ‘una mica a la inversa’, sabent que la part dirigent considera l’expressió com una mostra d’inseguretat) i es pensaran les incisions o perforacions amb anterioritat. S’usa un material líquid d’enduriment ràpid i user friendly, l’alginat, i materials translúcids també comestibles: llaminadures, gominoles. També d’aquesta manera es genera una mica d’expectació. Es fan vàries proves. A. Es col·loquen llaminadures de diferents colors en contacte amb l’encofrat (un got de plàstic), es controla la seva posició amb agulles de cap. Algunes llaminadures es col·loquen per a quedar a diferents distàncies del perímetre. B. Es fan ‘ponts’ enfilant llaminadures de costat a costat, es controla la posició amb agulles de cap. Es procura que les llaminadures de la broqueta tinguin diferents colors. L’executant es punxa vàries vegades. C. Es col·loquen diversos tubs, controlant la seva posició amb agulles de cap, que travessaran la massa. D. Es tornen a col·locar diversos tubs, alguns massissos. A la part interna s’hi encabeixen llaminadures, unes en contacte simple amb els tubs, altres travessades pels propis tubs.
Es pot observar com la llum travessa seguint el camí acolorit de les llaminadures. Al mirar per alguns tubs es percep al fons un color. Sembla començar un procés de dissolució de les llaminadures, potser al reaccionar amb l’alginat.
Conclusió: La intuïció d’elements ‘aparedats’ dóna sensació de gruix a la matèria. La llum pot ser distribuïda, però a la vegada se li pot donar un cert equipatge per a que ens el porti cap a l’interior. Es pot pensar també en l’encofrat desaparegut en comptes de l’encofrat perdut, una tècnica un tant de constructor de piràmides o l’usar com a pes mort el gel en el desert del Sàhara.

4. el motor del cherokee
Busquem a internet motors, elèctrics i d’explosió, també obrim el capó d’un Cherokee Unlimited i el d’un Grand Cherokee. Aquesta vegada només mirem. Els diferents elements, tubs, caixes metàl·liques, barres, etc., entren i surten, es capbussen en l’embull de metalls i plàstics per a sortir uns centímetres més enllà, o no. Els seus límits arrodonits impedeixen que sigui percebut com una massa sòlida, tots semblen elements mil·limètricament exempts els uns dels altres.
En el camí d’investigació ens topem amb un cervell, amb totes les seves protuberàncies, el seu encefalisme, les seves ombres i zones d’activitat. Diferents segons la persona, diferents segons el Sol que més l’escalfa.
Conclusió: A vegades és difícil distingir entre contingut i continent, entre allò amagat i allò que amaga. Aquí hi ha un treball en equip.
La rugositat dóna una gran sensació de pesantor, de gravetat, especialment si predominen les formes corbes.

A mode de corol·lari:
Batiburrillu, forma bastarda, del castellà baturrillo: (de Batir, mezclar, revolver) ‘mezcla de cosas, especialmente guisados, que no dicen bien unas con otras’.// 2.coloq. ‘en la conversación y en los escritos, mezcla de cosas inconexas y que no vienen a propósito.’
Però això segons el DRAE, és clar. Perquè segons DCVB, podríem dir batibull, que és ‘conjunt de crits, soroll o coses en desorde i difícils d’aclarir (Cat.); cast. batiburrillo. Ab el batibull que allí van armar les desfregades, tot fou inútil, Oller Bogeria 183. També es diu batibull-farina amb el mateix significat. Ja us podeu pensar el batibull farina del pataco, Coromines Presons 171
Fon.: batibúλ (or., occ.); batibuλfərínə (Barc.)
Etim.: compost de bat i bull (imperatius dels verbs batre i bullir) 

How to make so-called rough or composite models

Posted on by

TE04030PR-02c-EQUIP.jpg

First of all, a series of premises are set out as a starting point, which should, theoretically, govern the research.
Regardless of what the governing part seeks to propose, the premises are interpreted by the performer, the servant, in the following way:
We have a mass or a certain something which is wrapped around the essence or core in question. The objective is to reach inside what is under the wrapping, and to find how to bring light to it, how to proliferate the light and diffuse it.  The next step is how to stop this light, how to deliver it.
The same strategy could be applied to light as to smell, sound and humidity.
Images will immediately come to mind long before modelling begins. The first rough attestation is created from the point of view of the governing part, where the performer will set out to search for such objectives independently from the process.  But curiosity is not subject to rational control and they say that’s the way cats get killed. Meow.
Four courses of action are considered.
The mass and its cracks. Poking about, sculpting and having Superman’s power of vision which allows you to see even through kryptonite. Second recrimination due to a whole series of actions without any apparent sense or adjectives, which denote an escapist attitude and lack of commitment.  Material: wax
The columned mouth or the toothless room, which more than a course of action is like a drawing where the mass is regarded as an accumulation of elements which become evident due to the absence of some or many of them from where you expected to find them. Material: card
The colander eclipse finds its origins in the notion that the moon has tubes, holes or something similar running through it, meaning it fails in its attempt to block the Sun’s rays as they make their way to earth, but, in turn, this attempt becomes a triumph with the success of Saturday Night Fever.  Material: alginate
The engine in a Cherokee, or how such an accumulation of contrasting elements make up content and a continent at the same time.  In other words, depending on how far you are involved, you don’t know whether the jumble is being hidden or the jumble is hiding something. The performer has always been surprised by the fact that, despite being an accumulation of elements standing apart from one another, not a single wave of light manages to get through. The engine from a Seat Marbella will not suffice. Material: Internet

1. the mass and its cracks.
The first step consists in going down to a shop run by Orientals at three o’clock on a Thursday afternoon and looking for wax. Two types of candles are chosen – one of them stands out due to its colour and size. The other is completely inconspicuous – acquired just because it is white and to see what happens. The shop assistant says it is very beautiful and very cheap as he points to a clearly useless metal holder at the candle base.
One. The large one is circular, green. In parts it looks translucent, but this cannot be proven. Perhaps it is just our imagination.  It also gives off an aroma.  It has three wicks, meaning three flames came be alight at the same time. The performer looks at it and smells it.  He takes a pair of tweezers and removes two of the wicks carefully, leaving a tunnel which passes all the way through the candle. The third wick won’t come out, so it is lit and the wax melts. If we are patient, it may just leave another hole through the candle.
Conclusion: With regard to light: mass may not be opaque, and if pressure is put on the performer, it could be said that the candle can give off light itself.  With regard to smell: the material itself gives off a smell which hasn’t been added to it, but is rather a constituent part of its characteristics and can be stimulated, that is to say, regulated to a certain extent.  With regard to access: the candle becomes perforated as some of its components, the wicks, are removed.
Two. The small candles. They are released from their cellophane wrapping and the sky blue bow. They are examined carefully and as the performer cannot think of any use for them, they are placed in the waste paper basket. Tweezers are used once more to remove the wicks – successfully in one case, a failure in the other. This time a complete tunnel is not achieved. The performer takes a Stanley knife and tries to cut through one of the candles – surprise – a wall on the outside and one on the inside. One is made of wax, which gives it shape and covers the outside surface. The other is made of a synthetic material which acts as a filler.  We take a tin soldering iron and start to melt the filler in order to reconstruct the skin again afterwards. Filled beforehand, now empty.
The wax which melts solidifies quickly. A receptacle is made where the wax falls. Several perforations are made in the receptacle so it will be more stable on the table, but – or surprisingly – the wax partially leaks through until it blocks up the holes itself, a victim of its own success.
Once the mass is hollowed out, we put it up against the light and can see little. We are going to perforate. We look for an instrument which will enable us to make small perforations and we find a brass rod.  We heat it and focus our efforts a while on piercing one of the candle walls.
We construct a template so as to make the process less haphazard. However, the template is actually designed with the slight intention of creating two highly perforated areas, the rest less so and more random to a certain extent.   We perforate the other side directly with the hot tip of the soldering iron.
Conclusion: Perforations reveal the thickness of things and they also make us think about what is behind and the existence of places on the other side. By knocking gently we may discover that there may be something on the other side – instead of sounding hollow, an aria may burst out.
 
2. the columned mouth or the toothless room
One. The volume is added to. The aim is for it to be a certain three dimensional shape – above, below, to the right and to the left. Two horizontal planes made of card are set up and are joined together using three pieces of two different widths.  Each plane will have a minimum of two sets of three pieces of different lengths which will join it to the two planes at different distances. Three planes are perforated with circular holes. The groups of vertical pieces define the different areas like a cage, where little pieces of silver foil are placed.  If the paper is blown upon, it moves and makes a noise.
Conclusion: adding elements and holes defines areas, but without confining them. The openings which are made into the space itself help to deceive perception. This is the way to win the game. The planes accompany the light, particularly when they are linked to a perforation. The perforations on different levels may not be facing one another, so light enters in a more indirect way, thus making perception of the space more complicated.
Two. Between the mass, the adding of volume and the preconception of the moon being a colander, several sheets are perforated.  Certain areas are designated to be perforated generously, but without trying to achieve perfect alignment of the holes between the different sheets. Two sheets are covered by smooth silver foil on one side, a third one with crumpled silver foil.  A base is constructed with grooves at different distances – some are parallel, others are not – in order to be able to fit the sheets and see the latticed effect of the misaligned holes.
Conclusion: Making additions adds volume, but multiple perforations add air, so it isn’t a volume which is stifling. The slatted effect doesn’t have to be permanent, it can be modified. The walls can be alive. Light and perception can be changed at will, or randomly, or controlled by a complex system (such as the day).
 
3. the colander eclipse
The moon is a colander. In 1 we had a mass on which we performed different actions. Now we are going to do the reverse (the performer would say “a slight reverse”, knowing full well that the governing part considers the expression as a sign of insecurity) and the incisions or perforations are going to be planned beforehand.  A user-friendly, quick-setting liquid material – alginate – is used as well as translucent materials which are also edible – sweets, jelly beans. In this way slight expectation is created. Several tests are carried out. A. Different coloured jelly beans are placed in contact with the formwork (a plastic cup). Their position is adjusted with needles. Some jelly beans are placed at different distances from the perimeter. B. « Bridges » are made by stringing jelly beans together side by side, adjusting their position with needles. We ensure the skewered jelly beans are different colours. The performer manages to prick himself several times. C. Several tubes are put in place using needles, which will go through the mass.  D. Different tubes.  Jelly beans are positioned in the inside part, some just touching the tubes, others have the tubes running through them.
It’s possible to see how light comes through the coloured pathway of jelly beans. As you look through some of the tubes, colour can be seen at the end. The jelly beans seem to be dissolving, possibly as a reaction to the alginate.
Conclusion: intuition of “walled” elements gives a feeling of thickness in matter.  Light can be delivered, but at the same time it’s as if we become its baggage which it takes inside.  It’s also possible to think of a formwork which has disappeared instead of a missing formwork. This is somewhat like a technique for a constructor of pyramids, or like using ice as a dead weight in the Sahara Desert.
 
4. the engine in a Cherokee
We search for electric and combustion engines on the internet. We also open up the hood on a Cherokee Unlimited and a Grand Cherokee. This time we only look. The different elements such as tubes, metal boxes and bars go in and out, they duck into the jumble of metals and plastics only to come out again a few centimetres further along. Or then again, not. Their rounded edges prevent it from being perceived as a solid mass. They all seem to be elements millimetrically apart from one another.
While undertaking research we come up against a brain with all its protuberances, its grey matter, its shadows and its areas of activity.  They are different in each person, different according to the sun which shines upon it. 
Conclusion: Sometimes it’s difficult to distinguish between content and continent, between what is hidden and what it is hiding. There is team work here.
Roughness gives a vast feeling of heaviness, of seriousness, particularly if curved shapes predominate.
 
The outcome is:
Composite: composite: made up of disparate or separate parts or elements; compound. A picture, photograph, or the like, that combines several separate pictures.Â