A la Casa Garriga ens hi acostem a hores infreqüents per evitar les segures represàlies d’uns clients raonablement emprenyats. En una professió que gestiona amb dubtosa eficàcia els honoraris, un dels al·licients importants passa a ser la il·lustració del currículum de l’arquitecte, que si no se sap pagar bé almenys sí que s’escarrassa en sortir ben fotografiat i millor divulgat. Però quan el client obstrueix aquest modest acte d’egocentrisme tan natural a l’aristocràtica decadència d’aquest gremi nostre, alguns arquitectes patim la rabiola. A vegades, aquesta es soluciona simplement en una burocràtica dilació en alguna rúbrica que provoca que el client ens guardi llargament en la seva memòria, amb el perill que algun dia ens enxampi intentant ensenyar la casa a algun col·lega o crític especialitzat. En aquests casos la gent s’empesca tècniques de la més variada índole i que a la Casa Garriga van cristal·litzar en una mànega proveïda d’un raig d’aigua a una sorprenent pressió. Es fa clar que alguna cosa vam fer molt malament, no vàrem prendre les mides amb la suficient cura. És una imposició. És intolerable.