Who’s the Princess?

TE04002CB-09-EQUIP.jpg

Does anyone actually know if there was a real princess behind the name of the well-known Barcelona street, Calle de la Princesa ? Of course there was, H. R. H. Isabel de Borbón y Borbón, Princess of Asturias, a twice recognized first heir to the throne of Spain who never actually reigned. She knew very well the difference between a stately queen and a princess of the people and she was very much the latter. A true people’s princess who became very popular, pure Madrid, the city which nicknamed her “la chata”. If we come back to Barcelona, a city with the noble title of Condal incidentally, a very non-specific name was given to the street which followed on from Calle Fernando – De la Princesa, or Princess Street. The decision was probably inspired by a touch of republicanism. Using such a non-specific name avoided saying which of the many well-known princesses it so graciously referred to. It’s not a bad way of giving a nod to all those playing a minor role throughout history, a practical solution which appeases everybody – streets, avenues and drives named after unspecified generals, primates and supreme commanders. When you come up against so many different interests, a right balance must be struck where you will unavoidably annoy everybody to a certain extent, but you don’t lose sense of what you want to achieve. In other words, the same applies to everybody, lump it or like it.
Where Calle de la Princesa meets the Ciutadella Park, the first floor of a solemn, bourgeoisie type building is being transformed into a hotel. A wide marble staircase takes us up to what was once a luxurious residence and later was uncompromisingly converted into a school. The layout bears witness to the fact it must have been run on very traditional lines. Despite such a graceless conversion, many traces of decorative cornices, carved doors and painted ceilings have managed to survive the rigours of a school regime. The concept for the present conversion is different this time as the design takes into account the interests of two distinct groups and promotes a sense of restoration.
The first group are the residents already living in the building and who will live there for the foreseeable future. From now on they will have to share with hotel guests who come to the city to relax and enjoy their leisure. The other group are the earnest champions of the scrolls, cherubs and other ornaments belonging to the heritage of a more refined age, the conservationists. Their role is to ensure we don’t forget certain parts of our history. Even though the building will need to be subdivided for its new use, the refurbishment will seek to restore the first floor to its former glory in a way which suits both interest groups.
The new structure will keep the regimented classroom layout while aiming to create little idyllic oases which give the sensation of belonging to a wide-open space. In each room the shower, wash basin and toilet will be housed in a well-defined nucleus around which a distinctive design for each individual room is based. The walls to each of the rooms will be built in accordance with the new design while respecting features from the original structure, its plasterwork and painted decoration, but without actually adhering to the same layout. Cornice strips and wall festoons will cross the new divisions, sweeping in and out of rooms, evoking their origins in more generously spaced quarters. The upper third of the rooms will be covered with mirrors. As the mirrors face one other, the scrolls, frames, cornices and parts of former walls are multiplied into infinity. The trick is in trying to create the sensation of a larger space, a stronghold of intimacy in an illusory greater living space which is now reduced from the superstructure of a distant past.
The neutrality of the semi-prefabricated nucleus and the informal design of the walls and curtains allow such echoes from the past to endure in its adornments and the illusion of a stately room, helping to create a new experience. Just like the silly idea of playing a princess from the past, even though she never actually succeeded to the throne.

Soft

TE01005VB-04-EQUIP.jpg

Se coge el foco de un coche de aire retro que jamás ha existido y se cocopia libérrimamente para vestir una bombilla con un carenado de fundición de aluminio. El encargo quería otra cocopia, más práctica, de un foco de plástico de supuesto éxito en el mercado y que obedientemente fue tenido en cuenta en el proceso de diseño. Mentes clarividentes asesoradas por consejos de sabios anónimos llegaron a la fugaz conclusión de que el plástico hace barato y que había que ascender al material. Entonces es cuando aparece la fundición de aluminio, que aunque reconduce el diseño no puede renegar de sus orígenes relacionados con una imaginada pastosidad del plástico.

Soft

TE01005VB-02-EQUIP.jpg

S’agafa el focus d’un cotxe d’aire carrincló que mai hagi existit i es recopia libèrrimament per a vestir una bombeta amb un carenat de fosa d’alumini. L’encàrrec volia una recòpia, més pràctica, d’un focus de plàstic, by others, que gaudia ja d’un suposat èxit al mercat, observació que va ser obedientment tinguda en compte en el procés de disseny. Ments clarividents assessorades per consells de savis anònims van arribar a la fugaç conclusió de que el plàstic fa barato i que al material se li havia de donar algun títol nobiliari. Llavors va ser quan va aparèixer la fosa d’alumini, que encara que recondueix el disseny no pot renegar dels seus orígens ben relacionats amb una imaginada pastositat del plàstic.

Soft

TE01005VB-03-EQUIP.jpg

A headlight is taken from a car with a retro look from an era which never really existed. The headlight is co-copied completely freely to adorn a light bulb with a smelted aluminium keel. The project, however, required a more practical co-copy of a different, spotlight made of plastic, supposedly a best-seller, and this was dutifully taken into account during the design process. Clairvoyant minds counselled by advice from anonymous visionaries came to the fleeting conclusion that plastic looks cheap and the material must be upgraded to a higher category. This is when the aluminium casting comes back in. Although this technique remodels the design, the light is unable to disown its origins in an imaginary glutinous substance of plastic.

Lámpara Kaos

TE02001VB-01-EQUIP.jpg

Clic. Nada por aquí, nada por ahí, veo pero no acabo de entender. ¿Y quién quiere entender? No es una lámpara, es luz. Simple y pura: su acción ilumina los objetos y los hace visibles. No hay ni forma definida ni punto de vista privilegiado, ella te ilumina de tantas maneras como tú seas capaz de mirarla. Niega pudorosamente su cara incluso al fotógrafo que intenta buscar un perfil ideal para el retrato del catálogo, clic, clic, clic.
Compuesta de dos partes que una vez encendida, clic, se funden en una nube luminosa que no parece tener pie. La parte iluminada es una pieza de vidrio de base elíptica que se contorsiona decreciendo hasta otra elipse menor y rotada 90 grados. No tiene forma que la restrinja. La base es de cerámica blanca que, clic, desaparece al reflejar la luz.
Clic y se hizo una nube de luz.

Làmpada Kaos

TE02001VB-02-EQUIP.jpg

Clic. Miro per aquí, miro per allí, veig però no acabo d’entendre. I qui vol entendre?… No és un llum, és una llum. Simple i pura: la seva acció il·lumina els objectes i els fa visibles. Ni hi ha una forma definida ni un punt de vista privilegiat, ella t’il·lumina de tantes maneres com tu siguis capaç de mirar-la. Nega pudorosament la seva cara fins hi tot al fotògraf que intenta trobar-li el perfil millor a  retratar pel catàleg, clic, clic, clic.
Composta de dues parts que una vegada encesa, clic, es fonen en un núvol que no sembla tenir peu. La part il·luminada és una peça de vidre de base elíptica que es regira decreixent fins a una altra elipse, menor i rotada 90 graus. No hi ha una forma que restringeixi. La  base es de ceràmica blanca que, clic, pràcticament desapareix al reflectir la llum.
Clic i es feu un núvol de llum.

Kaos Lamp

TE02001VB-03-EQUIP.jpg

Click. Nothing over here, nothing over there. I can see, but I don’t quite understand.  But who wants to understand? It’s not a lamp, it’s light.  Pure and simple – when activated, it lights up objects and makes them visible. There is no defined shape, nor a privileged point of view. It lights you up in as many ways as you are able to look at it. It coyly hides its face, even from the photographer who is trying to find the ideal profile for a catalogue portrait – click, click, click.
Composed of two parts, which once switched on – click – fuse into one luminous cloud which appears to have no source. The illuminated part is a piece of glass with an elliptic base, which contorts itself through 90 degrees while diminishing in size to become a smaller ellipse, unrestricted by shape and form. The base is made of white ceramic which disappears – click – when it gives off light.
Click and a cloud of light was created.

Coser y cantar

TE02017LI-01-EQUIP.jpg

A veces, solo a veces, las cosas son más simples de lo que parecen. Otras incluso lo son y lo parecen. Y aquí nos tienes en un antiguo complejo fabril dedicado en origen a tareas peleteras y ahora, bueno, ya hace tiempo, reconvertido en una algarabía de diseñadores, arquitectos, grafistas, fotógrafos y, atención al dato, gestores del conocimiento. Tarea esta última que no deja de ser un horizonte de esperanza para esta nuestra tierra de pésimos gestores y peores gestionados. Y es en medio de esta marabunta, lío que no entiende ni el putas, que nos llega un encargo que no es tal pero que nos dará fama y reconocimiento, es decir ni un duro y la fama en casa de la familia a la hora de comer.
Pues a lo que íbamos, que las cosas si no son simples a veces, solo a veces, también, habría que hacerlas fáciles.
Estamos en la última planta de un edificio de un complejo fabril de principios de siglo. Debido a su uso originario nos encontramos con un gran espacio rectangular con ventanas en sus dos paredes largas, este-oeste, techos altos, equis metros, y un suelo más bacheado que la playa de la Barceloneta después de una rave de ociosos pero modernos. Como somos unos listillos y lo de ‘pretensión la justa’ es de solo puertas a fuera, nos quedamos con lo que nos interesa y a lo que no nos gusta le damos con hormigón.
La primera operación fue crear un nuevo suelo por encima del existente pero esta vez llano, característica por lo común muy bien recibida por la generalidad de la población. La segunda fue una decisión drástica pero impecable: dividir el espacio en tantas funciones como se nos pedían. Así apareció un área para el diseño gráfico y una segunda para estudio fotográfico, separadas ambas por una grada dirigida al plató de fotografía que institucionalizaba el tan popular como mal pagado y peor visto oficio, por lo de a jornada completa, de voyeur, mirón vaya.
Pero a partir de ahí nuestro gozo en un pozo, y sin que nos picaran la cresta nos dimos cuenta que nada era tan simple sino que había que dar respuesta a necesidades básicas de las nuevas funciones. Se necesitaban espacios segregables, áreas que pudieran privatizarse, controles visuales de entrada… pero como no hay mal que por bien no venga, si es que alguna vez fue mal y no fruto de nuestra perezosa inercia, nos pusimos a cantar una canción de taberna. Empinamos un poco el codo y, ahora sí con la pretensión justa, una bombilla nos iluminó. Bueno, fue un flash, y lo que hizo fue deslumbrarnos. Dita sea.
Había que crear dos espacios básicos, gráfica y fotografía, y se pretendía conservar la  sensación de amplitud que daba naturalmente el espacio. La estrategia básica consistió en definir de forma sutil diferentes áreas de trabajo, dotándolas de la infraestructura necesaria sin interferir en la lectura extensiva del espacio. Para ello se propusieron uno, dos y tres movimientos.

Uno, el suelo de la sala principal se pavimenta con madera en tres áreas rectangulares donde la posición de la tomas de información y electricidad en dos de ellas invitan a ser colonizadas por mesas, grandes mesas de estructura metálica sobre las que colocar caras pantallas de ordenadores bien enchufados y en marcha, que aunque no trabajando siempre dan un aire de actividad del agrado de los clientes. La ausencia de infraestructuras en la tira central la aboca a ser conservada como generoso deambulatorio que lleva de la entrada al plató de fotografía.
La necesidad imperiosa de contar con espacios de mayor privacidad para reuniones y agasajar a la jerarquía provocó que el pavimento de madera petrificada al que se le habían escapada más de unos pocos ceros se plegará ahí donde hiciera falta para envolver y privatizar. Los cerramientos laterales de los cubículos que aparecieron se completaron con cristal para no obstruir la entrada de la luz de las ventanas, conservando a la vez la visión de las paredes originales de fábrica. Es un poco como si levantaras la alfombra y te colocaras debajo ya fuera para hablar de asuntos delicados, ya por que estuvieras cansado de las monsergas de tu compañero de mesa, siempre y cuando no esté ya todo lleno de la inmundicia que la gente acostumbra a esconder y acumular lejos de las miradas ajenas.

Dos, un par de cortinas. Nos pareció una forma suficientemente sutil de segregar parcialmente, ni siempre ni totalmente, y a voluntad. Dos elipses de terciopelo se cuelgan del techo. Una de ellas te protege de las miradas de los recién llegados, una vez han franqueado la puerta de entrada, y por el mismo precio les ayuda a ir descubriendo el espacio gradualmente. Siempre se intuye que algo ha de haber detrás de una cortina, y más una que cuelga de semejante altura. Pocos pueden evitar el correr ligeramente el terciopelo y aventurarse en el espacio. Bueno, lo de aventurarse es relativo porque peligro, lo que se dice peligro no hay mucho. Una vez al otro lado se extiende el pavimento central de madera libre de objetos, con los cubículos y mesas a lado y lado, al final del cual se intuye lo que parece el intento de una segunda elipse de terciopelo.

Y aquí es el tres, la grada. Como el plató de fotografía pide una condiciones de luz y sonido distintas a las que necesitan las labores de diseño gráfico y administración, se establece una segregación rotunda entre los dos espacios. Se aprovecha esta necesidad para colocar una grada de espaldas al primer espacio y que mira con descaro a los sujetos fotografiados. La segunda elipse vuelve a aparecer en este segundo espacio dando una cierta intimidad a los espejos donde se preparan las fotogenia, los maquillajes y vestimentas. Una vez acicalados y acicaladas saldrán a ser inmortalizados impúdicamente vestidos, como es costumbre en la actualidad, mientras son observados y observadas desde la grada con no pocos pensamientos de características más bien básicas.
Ocho y maaaaambo. Ahg!

Bufar i fer ampolles

TE02017LI-02-EQUIP.jpg

A vegades, només a vegades, les coses són més simples del que semblen. Fins hi tot, en certes circumstàncies ho són i ho semblen alhora. I aquí ens tens en un complex industrial que en origen estava ocupat per pellaires i ara, ja fa temps, s’ha reconvertit en un guirigall de dissenyadors, arquitectes, grafistes, fotògrafs i, agafa’t fort, gestors del coneixement. Tasca, aquesta última, que no deixa de ser un horitzó d’esperança per aquesta tan nostrada terra de pèssims gestors i pitjors gestionats. Enmig d’aquest jeroglífic, que no entén ni en putas, ens arriba un encàrrec que de fet no ho és però que ens donarà fama i reconeixements, és a dir ni una pela i la fama a casa de la mare a l’hora de menjar.
Bé, el que dèiem, que les coses, en el cas de que no siguin simples, a vegades, només a vegades, s’haurien de fer venir bé.
Estem a l’última planta d’un edifici d’un complex fabril de principis del segle XX. A causa del seu ús originari ens trobem en un gran espai rectangular amb finestres sobre les dues parets llargues, est-oest, sostres alts, diguem d’ics metres, i un terra més boterut que la platja de la Barceloneta després d’una rave de pocafeines, moderns, però pocafeines. Como som uns espaviladets i allò de pretensió la justa només ho practiquem de boquilla, ens quedem amb el que ens interessa i a tot allò que no ens agrada li fem unes sabatetes de formigó.

La primera operació va ser crear un nou terra per sobre de l’existent, però aquesta vegada pla, característica molt ben rebuda per la generalitat de la població. La segona va ser una decisió dràstica però impecable, modèstia apart: dividir l’espai en tantes funcions com se’ns demanaven. Així va aparèixer un àrea per al disseny gràfic i una segona per a estudi de fotografia, separades per una graderia dirigida al plató de fotografia que institucionalitzava el tan popular com mal pagat i pitjor vist ofici, per allò de a jornada completa, de voyeur, badoc vaja.
Però a partir d’aquí el més calent a l’aigüera, i sense que ningú ens piques a la cresta ens varem adonar que no podia ser tan simple sinó que s’havia de donar una resposta més complexa a les necessitats bàsiques de les noves funcions. Es necessitaven espais segregables, àrees que poguessin ser privatitzades, controls visuals a l’entrada… Llavors, aprofitant l’avinentesa, ens vàrem posar a cantar una cançó de taverna mentre bevíem a galet i, ara sí amb la pretensió justa, una bombeta ens va il·luminar. Bé, va ser un flash, i el que de veritat va fer és enlluernar-nos. Cagum dena.
S’havien de crear dos espais bàsics, gràfica i fotografia, i es pretenia conservar la sensació d’amplitud que tenia l’espai original. La estratègia bàsica va consistir en definir de forma subtil diferents àrees de treball, dotant-les de la infraestructura necessària sense interferir en la lectura extensiva de l’espai. En aquesta direcció es van proposar un, dos y tres moviments.

Un, el terra de la sala principal es pavimenta amb fusta en tres àrees rectangulars. Les dues que porten connexions d’electricitat i informació conviden a ser colonitzades per taules, grans taules d’estructura metàl·lica sobre les que col·locar cares pantalles d’ordinadors ben endollats i en marxa, que encara que no treballin sempre donen un aire d’activitat que agrada a la clientela. L’absència d’infraestructures a la zona central facilita que sigui conservada com a generós deambulatori que porta a l’entrada del plató de fotografia.
La necessitat imperiosa de comptar amb espais de major privacitat, per a reunions i ensabonar les jerarquies, va provocar que el paviment de fusta petrificada, al que se li havien escapat alguns zeros, es plegués allà on fes falta per a embolicar i privatitzar. Els tancaments laterals dels cubicles que van aparèixer en aquesta operació es van completar amb vidre per a no obstruir l’entrada de la llum des de les finestres, conservant alhora la visió de les parets originals de la fàbrica. És una mica com si aixequessis una catifa i t’hi posessis a sota, ja per a parlar d’assumptes delicats o perquè estiguessis cansats de la cançó enfadosa del teu company de taula, sempre que no estigui ja tot ple de les deixalles que la gent acostuma a amagar i acumular lluny de les mirades acusadores.

Dos, un parell de cortines. Ens va semblar una forma suficientment subtil de segregar parcialment, ni sempre, ni totalment, i a voluntat. Dos el·lipses de vellut es pengen del sostre. Una protegeix de les mirades dels nouvinguts, els visitants, una vegada han travessat la porta d’entrada. Pel mateix preu la cortina els ajuda a anar descobrint l’espai gradualment, sempre s’intueix que alguna cosa hi ha d’haver darrera d’una cortina, i més una que penja de tant amunt. Pocs poden evitar córrer una mica el vellut i aventurar-se dins de l’espai. Bé, això d’aventurar-se és relatiu perquè perill, el que es podria definir com a perill, ni rastre. Una vegada a l’altre costat s’extén el paviment central de fusta lliure d’objectes, amb cubicles i taules a costat i costat, i al final s’intueix el que sembla l’intent d’una segona el·lipse de vellut.

I aquí és el tres, la graderia. Com que el plató de fotografia demana unes condicions de llum i so diferents a les que necessiten les tasques de disseny gràfic i administració, s’estableix una segregació rotunda entre els dos espais. S’aprofita aquesta necessitat per a col·locar una graderia d’esquena al primer espai i que mira descarada a qui ha de ser fotografiat. La segona el·lipse torna a aparèixer en aquest segon espai, donant una certa intimitat als miralls on es prepara la fotogènia, els maquillatges i vestidures. Una vegada ben abillats i abillades, ja podran sortir per a ser immortalitzats impúdicament vestits, com s’acostuma a l’actualitat, mentre són observats i observades des de la graderia amb no pocs pensaments de característiques més aviat bàsiques per a no dir d’un primitivisme patètic.
Ocho y maaaaambo. Ahg!

Sewing and singing

TE02017LI-03-EQUIP.jpg

Sometimes, but only sometimes, things are much more straightforward than they look. Others are and even look as though they are. Here you have us in a former factory complex originally used by furriers and now – or more precisely, for quite some time now – has become a hive crawling with designers, architects, graphic artists, photographers and, wait for it, knowledge managers. The last profession in the list is indeed a ray of hope for this territory of ours of hopeless administrators, with those they manage being even worse. In the midst of such a rabble, a mess not even a pimp can understand, we receive an assignment which isn’t one as such, but will bring us fame and recognition. What we mean is a fame of the short-lived type at the family dinner table which we won’t make a penny from.
Well, let’s get back to what we were saying. If things aren’t straightforward sometimes, just sometimes, you have to make them straightforward.
We are standing on the top floor of a building in a turn-of-the-century factory complex. Due to its original use this is a space large, rectangular space with ceilings several metres high, windows in the two long walls running from east to west and a floor which has more pot holes than Barcelona beach after a trendy, all-night rave. As we are such smart asses and the right amount of pretension is just for show to the outside world, we are left with what is of interest to us. What we don’t like, we concrete over.
The first task was to create a new floor over the existing one, this time an even surface, a characteristic generally well appreciated by the majority of the population. The second was a drastic, but faultless decision – divide the space into as many different areas of use as we’d been asked to. Thus an area for graphic design was created and second one for a photographer’s studio, both separated by a raised platform towards the photographer’s studio. This raised platform institutionalised such a popular, but badly paid profession, also considered one of the worst due to its condition of a constant voyeur, or snooper.
But that’s where our hopes were dashed. Without getting told off, we realised that nothing was so straightforward. A response, however, had to be given to the basic needs of the new functions. Segregable spaces were required, areas which could be made private and offer visual control of those entering…. but every cloud has a silver lining. That’s if it had ever been bad and not the result of our slothful inertia. We started mumbling tavern songs. We adjusted the stand a little and, now with just the right touch of pretension, a bulb lights us up. Well, it was more of a flash, and what it did was dazzle us. Damn it.
Two basic areas needed to be created – for graphics and photography – but with the aim of conserving the sense of spaciousness. The main strategy consisted in defining the different work areas in a subtle way, providing them with the required infrastructure without interfering with the extensive perception of the space. To do so, one, two, three movements were proposed.

One – The floor in the main room is paved with wood in three rectangular areas. The electricity and IT sockets are begging to colonised by tables. These tables are large, metal structures on which lit computer screens are placed. Although not being used as a work tool, they give the impression of activity, something pleasing to the clients’ eye. The absence of infrastructures in the central strip determines it be kept as a broad walkway which leads from the entrance to the photography studio.
The imperative need to have spaces with more privacy for meetings and to cosset the hierarchical structure meant the petrified wood flooring would fold upwards to surround and privatise. The wall coverings from the cubicles which emerged were finished with glass panels, so as not to obstruct the light coming in from the windows and to still be able to see the original factory walls. It’s a little as if you lift up the carpet and crawl underneath, whether to debate thorny issues, or because you are tired of the hassles from your colleague at the work desk. Providing it’s not full of the filth people tend to sweep away far from the sight of others, of course.

Two. A pair of curtains. It seemed to a subtle enough way to partially segregate areas – not permanently, not completely, but as desired. Two ellipses made of velvet hang from the ceiling. One of them protects you from the gaze of newcomers once they have crossed the entrance threshold. Likewise, it helps such visitors to discover the space little by little – there is always the suspicion that there must be something behind a curtain and even more so behind one hanging from such a height. Very few can resist the temptation to gently draw back the velvet and venture into the space behind. Well, the idea of “venturing” is relative, because there isn’t really much danger as such. On the other side the central wooden aisle stretches out obstacle-free with the cubicles and worktables side by side. At the end there is the hint of what appears to be an attempt at a second velvet ellipse.

Here is number three, the stands. As the photography studio calls for different light and sound conditions to those required by graphic design work and administration, there is a definite segregation between the two spaces. Use is made of this need to build stands, which turns their back on the first space and blatantly look at the photographed subjects. The second ellipse appears once more in this second space, giving a certain sense of intimacy to the mirrors where the photogenic subjects, make-up and clothing are prepared. Once dressed up, they come out to be immortalised, shamelessly dressed, as is the custom at present, while they are observed from the slope with none too few rather more basic thoughts.
Three, four and maaaaambo. Ah ha!

Efecto peluquería

TE02018CG-01-EQUIP.jpg

Un espejo mira, pero solo se sabe que mira mirándolo. Cuando la complicidad de miradas se establece entre dos espejos se desata un proceso sin fin en el que la dicotomía sujeto-objeto pierde sentido para entrar en una repetición infinita que los unifica. Cuando dos espejos se sienten próximos es normal que sientan la tentación de encararse y no debería extrañar que algo quedara atrapado en medio de su juego. Es el Efecto Peluquería, una ilusión sin fin de un objeto o lugar atrapados entre dos espejos que se miran.
Una pequeña tienda para una cristalería es atravesada por unos agujeros ilusorios, perforaciones sugeridas por parejas de espejos que se miran y remiran y vuelven a mirar. Unas pantallas de cristal rojo unen la mirada de los espejos compartimentando y a la vez poniendo en crisis las referencias del espacio, son haces cálidos que se estiran hasta ahí donde nuestra vista ya no alcanza.
La calle tiene su reflejo en el interior, repitiéndose en el fondo del espacio gracias a unos espejos que buscan su pareja en el exterior. Pero esa pareja solo podemos ser nosotros, que miramos y nos reconocemos dentro de este lugar indefinido, en esa que creíamos pequeña tienda y que al entrar se reinventa a sí misma como ilusión de un edificio en altura.
Los espejos dictan todas las normas en el interior, también dan las pistas constructivas. Así unos marcos circulares de acero inoxidable reciben los espejos, sujetan las pantallas de vidrio laminar rojo, delimitan un espacio de exposición y dejan una traza que aprovecha la escalera metálica para envolverse en las pantallas laminares y subir hasta la primera planta.

Efecte perruqueria

TE02018CG-02-EQUIP.jpg

Un mirall mira, però això no es pot saber si un mateix no mira també. Quan la complicitat de mirades s’estableix entre dos miralls s’inicia un procés sense fi en el que la divisió subjecte-objecte perd sentit per a entrar en una repetició infinita que els unifica. Quan dos miralls es senten pròxims és normal que sentin la temptació d’encarar-se, i no hauria d’estranyar-nos que alguna cosa quedés atrapada en mig del seu joc. És l’Efecte Perruqueria, una il·lusió sense fi d’un objecte o lloc atrapat entre dos miralls que es miren.
Una petita botiga per a una cristalleria es foradada per uns pous enganyadors, perforacions suggerides per parelles de miralls que es miren i remiren i tornen a mirar. Unes pantalles de vidre vermell uneixen la mirada dels miralls compartimentant i alhora posant en crisi les referències de l’espai, són feixos càlids que s’estiren fins a on la nostra vista ja no hi pot arribar.
El carrer té el seu reflex en l’interior, repetint-se en el fons de l’espai gràcies a uns miralls que busquen la seva parella a l’exterior. Però aquesta parella només podem ser nosaltres mateixos, que mirem i ens reconeixem dins d’aquest lloc, en la que crèiem petita botiga i que a l’entrar es reinventa a si mateixa com la il·lusió d’un edifici en alçada.
Els miralls dicten totes les normes a l’interior, també donen les pistes constructives. D’aquesta manera uns marcs circulars d’acer inoxidable reben els miralls, subjecten les pantalles de vidre laminar vermell, delimiten un espai d’exposició i deixen un traç que aprofita l’escala metàl·lica per a embolicar-se a les pantalles laminars i pujar fins la primera planta.

Hairdresser Effect

TE02018CG-03-EQUIP.jpg

A mirror looks, but you can only tell by looking into it. When conspiratorial glances become established between two mirrors, an endless process is triggered off where the subject-object dichotomy loses its meaning and enters into an infinite repetition where the two merge into one. When two mirrors feel close to one another, it’s natural for them to be tempted to face one another. The fact something becomes entrapped within their game shouldn’t come as a surprise. It’s the Hairdresser Effect, an endless illusion of an object or place entrapped between two mirrors which are looking at one another.
A small store for glassware is traversed by illusory holes, perforations intimated by pairs of mirrors which look into each other, look back and then look again. Several red glass screens join in the game of glances by compartmentalising the mirrors while perturbing the sense of space. They form warm shafts of light which stretch out beyond the range of visual perception.
The street is reflected inside, reproducing itself at the back of the space thanks to mirrors which have sought their partner on the outside. But we are the only ones who can be this pair, who look at each other and recognise ourselves in such an undefined place. What we thought was a small shop, we discover on entering is something which has reinvented itself as an illusion of a high building.
The mirrors dictate all the rules on the inside as well as offer a blueprint for the building work. Thus circular stainless steel frames contain the mirrors, hold the red glass screens, mark out the showroom space and create a layout, which the metal staircase uses to become enveloped in the sheeted panels and climb up to the first floor.

Homs el Born

TE03016FH-11-EQUIP.jpg

El born es una parte de ciudad de calles estrechas, el único espacio que la densidad del casco antiguo deja libre para el movimiento de las personas. Una estructura de origen medieval allí donde tenían lugar los torneos entre caballeros que le dan nombre y donde más tarde se estableció, abriendo una gran plaza, un mercado cubierto. Pero la manera de vender en la calle es distinta, es el tenderete, el mercadillo, el top manta, el puesto ahí en medio del ir y venir de la gente, una venta ambulante que se vale del suelo para exponer sus mercaderías. Estamos en la zona más activa, con callejuelas imprevisibles, estrechas y de difícil acceso para la luz del sol. Del antiguo mercado central se ha pasado a la proliferación de comercios encarados a la calle.
Todas estas pistas nos llevaron a la apertura de una especie de nueva calle, espacio para el movimiento de las personas, un atajo con mercadillo, el lugar para el comercio. El acto de la venta se realiza en esta tienda que es paso entre dos calles, un pasaje marcado por unas grandes letras luminosas. Éstas dan la identidad y, una vez en posición en el interior, establecen y ordenan el espacio del intercambio, del mercadeo.
Las actuación se quiso mínima. Se aumentan los huecos de las fachadas a las calles de Esparteria y del Bonaire, comunicándolas y dejando que incluso con la tienda cerrada se puedan relacionar las dos calles. La estructura de vigueta metálica y vuelta catalana del techo se dejó al descubierto, pintándola de negro al igual que los pilares de fundición que apean el espacio. El pavimento existente de hormigón simplemente se saneó, limpió de obstáculos, y se desarrolla sin solución de continuidad sobre uno de los muros laterales mediante un graffiti continuo de letras de grandes dimensiones. El otro lateral acoge los servicios y un pequeño almacén y como acabado se ha dejado a la vista la piedra del muro. De esta manera se diferencia entre los dos laterales y se acentúa la continuidad-graffiti del otro muro sobre el pavimento.
Será en este suelo donde la ropa a la venta estará expuesta sobre una suerte de alfombras de metal que forman parte de unas estructuras tubulares que se pueden distribuir con libertad. El orden para la colocación de estas estructuras lo darán unas grandes letras luminosas cuya sombra desubicada bien podría ser el graffiti que recorre suelo y pared. Cada una de ellas construida con una estructura tubular de acero recubierta lateralmente por chapa de acero inoxidable con las soldaduras vistas, dejando las dos caras principales de cada letra para ser completadas con una plancha de metacrilato sobre la que se aplica un vinilo troquelado que le dará el acabado final.
Una de las letras está montada sobre ruedas de alta resistencia para poder ser llevada hasta la fachada y asomar uno de sus lados a la calle. Como caídas de un cartel luminoso de grandes dimensiones, nunca visto, las letras son un reclamo al exterior a la vez que iluminación y ordenación del espacio interior.

Homs el Born

TE03016FH-14-EQUIP.jpg

El Born és a una part de la ciutat amb carrers estrets, l’únic espai que la densitat del casc antic deixa lliure per al moviment de les persones. Una estructura d’origen medieval, allí mateix on tenien lloc els tornejos entre cavallers que li donen nom i on més tard es va establir, obrint una gran plaça, un mercat cobert. Però la manera de vendre al carrer és diferent, és més la paradeta, el mercadillo, el top manta, la parada al mig de l’anar i venir de la gent, és una venda ambulant que es val del sòl per a exposar les mercaderies. Estem a la zona més activa, amb carrerons imprevisibles, estrets i de difícil accés per a la llum del Sol. De l’antic mercat central s’ha passat a la proliferació de comerços encarats al carrer.
Totes aquestes pistes ens van portar a l’obertura d’una espècie de nou carrer, espai per al moviment de les persones, una drecera amb mercat, un lloc per al comerç. L’acte de la venda es realitza en aquesta botiga que és pas entre dos carrers, un passatge marcat per unes grans lletres lluminoses que són les que donen la identitat i, una vegada a l’interior, estableixen i ordenen l’espai de l’intercanvi, del mercadeig.
L’actuació es va voler mínima. S’augmenten els forats de les façanes als carrers d’Esparteria i del Bonaire, comunicant-les i deixant que fins hi tot amb la botiga tancada es puguin mirar d’un carrer a l’altre. L’estructura de bigueta metàl·lica i volta catalana del sostre es deixa al descobert, pintant-la de negre a l’igual que els pilars de fosa que estintolen l’espai. El paviment existent de formigó simplement es saneja, neteja d’obstacles, i s’estén sense solució de continuïtat sobre un dels murs laterals mitjançant un grafit continu de lletres de grans dimensions. L’altre lateral acull els serveis i un petit magatzem, aquí la pedra original del mur es deixa a la vista. D’aquesta manera es diferencia entre els dos laterals i s’accentua la continuïtat mur-grafit sobre el paviment.
Serà en aquest terra on la roba a la venda serà exposada sobre unes catifes de metall que formen part d’unes estructures tubulars que es poden distribuir amb llibertat. L’ordre per a la col·locació d’aquestes estructures el donaran unes grans lletres lluminoses que reivindiquen el seu protagonisme d’ombra sobre el terra per a sumar-se al grafit.
Cada una d’elles està construïda amb una estructura tubular d’acer recoberta lateralment per una xapa d’acer inoxidable amb les soldadures vistes, deixant les dos cares principals de cada lletra per a ser completades amb una planxa de metacrilat sobre la que s’aplica un vinil encunyat que li donarà l’acabat final.
Una de les lletres està muntada sobre rodes d’alta resistència per a poder ser transportada fins a la façana i treure el nas al carrer. Com caigudes d’un rètol lluminós de grans dimensions, mai vist, les lletres són un reclam a l’exterior a la vegada que il·luminació i ordenació de l’espai interior.

Homs el Born

TE03016FH-13-EQUIP.jpg

El Born is a part of the city lined with narrow streets and alleyways, the only space where the densely packed old part of town allows people to move freely. A structure with medieval origins stands on a site where knights competed in tournaments, from which the district got its name, and where a covered market was later established by opening up a large square. Selling on the street is done differently – a stall, a street market, illegal street vendors, a stand amidst the to-ing and fro-ing, hawkers which use the ground to show off their wares. We find ourselves in the busiest part of the area where there are unexpected narrow alleyways which the sun can barely reach. We have now moved on from the former market to the assortment of shops facing out to the street. 
All these ideas led us to create a new kind of street, a space where people come and go, a hidden alleyway with a street market, a place for commerce. Sales are transacted in this shop which connects two different streets, a passageway signposted in large, bright letters. Theses give it an identity and once in place on the inside they establish a space and create a layout suitable for exchange, for trade.
Minimum intervention was required. The number of arched hollows in the façades increases in the calles de Esparteria and del Bonaire, meaning that even when the shop is closed you can pass from one street to the next. The ceiling’s Catalan vault and beam structure was left bare and was painted black just like the cast-iron pillars which hold it up. The existing concrete flooring was simply cleaned, cleared of obstacles and the problem of a continuous line on one of the side walls was solved by painting a graffiti mural in large letters. The other side accommodates the bathrooms and a small storeroom and the stone in the wall has been left bare as a finish. A contrast is thus made between the two sides with the continuity of the graffiti on the other wall highlighted above the flooring.
This is the flooring where clothes on sale can be displayed on carpets of metal-sheeting, a part of tubular structures which can be laid out at will. The layout for these structures will be determined by large luminous letters whose displaced shadow could very well be graffiti stretching over the floor and wall. Each one of the letters is made up of a tubular steel structure covered at the sides by a stainless steel sheets with open welded joints, leaving the two main sides of each letter to be completed with a methacrylate sheet on which stamped vinyl will be attached to give it a final finish.
One of the letters is mounted on sturdy wheels so it can be taken to the entrance and show one of its sides to the street. Looking as if they had fallen from an enormous imaginary luminous sign, the letters provide an advertisement to the outside as well as lighting and a definition for the layout for the space inside.

Efecto camaleón

TE03047CM-01-EQUIP.jpg

Entre los seres vivos los hay que viven en comunidad, entre iguales, otros son solitarios, únicos. Los iguales se esfuerzan por destacar frente a los demás, para vivir necesitan ser uno entre todos. Los únicos tienden a camuflarse en el ambiente, por seguridad, para sorprender a sus presas. De los segundos hay algunos que incluso son capaces de cambiar su apariencia externa, alterar su imagen según más les convenga para pasar desapercibidos fundiéndose con un momento y lugar. Esa es una estrategia.
En BT se desarrolla una hibridación paradójica entre esa estrategia y el vivir en comunidad de las tiendas de un centro comercial. Se recurre a una piel interior translúcida que puede cambiar sus condiciones de luz un poco como quien sigue al día. La adaptación de la envolvente al paso de las horas individualiza el espacio frente a sus inalterables vecinos, que conservan una apariencia constante. Este proceso construye un espacio de venta repetido, con unas dimensiones constantes pero que atrae nuestra atención por la mañana, la tarde y la noche.
La variación de la luz y su seguir al día se convierten en una imagen de marca. Las cualidades lumínicas pasan a ocupar el lugar del mobiliario, de los objetos, de los nombres. La identificación viene dada por la sensación y no por lo que puedes tocar.
El animal esta vez viene caracterizado por unas estructuras modulares translúcidas en aluminio y poli carbonato que alojan toda la maraña luminotécnica. A partir de una formalización mínima en L de estas unidades se generarán unas envolventes lumínicas de paredes y techo. No importará tanto la cualidad de forma del montaje, siempre adaptado al espacio dado de la tienda en cuestión, como su capacidad de controlar la luz que dominará el ambiente y será un reclamo al exterior.

Efecte camaleó

TE03047CM-02-EQUIP.jpg

Entre els essers vius n’hi ha que viuen en comunitat, entre iguals, altres són solitaris, únics. Els iguals s’escarrassen per destacar davant els demés, per a viure necessiten ser un entre tots. Els únics, cansats de tant destacar, tendeixen a camuflar-se en l’ambient, per seguretat, per a sorprendre les seves preses. D’aquests únics n’hi ha alguns que fins hi tot són capaços de canviar la seva aparença externa, alterar la seva imatge segons els convingui per a passar desapercebuts fonent-se amb un moment i lloc. Aquesta és la seva estratègia.
A BT es desenvolupa una hibridació paradògica entre aquesta estratègia i el viure en comunitat de les botigues d’un centre comercial. S’agafa una pell interior translúcida que pot canviar les seves condicions de llum una mica com qui vol seguir estant al dia. La adaptació de l’ambient que t’envolta al pas de les hores individualitza l’espai front als seus inalterables veïns, botigues, que conserven una aparença constant. Aquest procés construeix un espai de venda repetit, modular, amb unes dimensions constants però que atrau la nostra atenció pel matí, la tarda i la nit.
La variació de la llum i el seu seguir al dia es converteixen en una imatge de marca. Les qualitats lumíniques passen a ocupar el lloc del mobiliari, dels objectes, dels noms. La identificació de la marca ve donada per la sensació i no pel que pots tocar o veure conscientment.
L’animal aquesta vegada ve caracteritzat per unes estructures modulars translúcides en alumini i policarbonat que allotgen tot el garbuix luminotècnic. A partir d’una formalització mínima en L d’aquestes unitats, es generaran uns ambients lumínics a les parets i el sostre. No importarà tant la qualitat de forma del muntatge, sempre adaptat a l’espai donat de la botiga en qüestió, com la seva capacitat de controlar la llum que dominarà l’ambient i serà un reclam a l’exterior.

The Chameleon Effect

TE03047CM-03-EQUIP.jpg

Amongst living beings there are those who live in groups, amongst equals. Others are lone, solitary beings.  The equals try very hard to be noticed in the presence of the others – in order to live they need to be one amongst many. The lone ones tend to camouflage themselves against the background, for safety reasons, to surprise their prey. Some are even capable of changing their outward appearance, of transforming their image in a way which suits them most in order to go unnoticed, to blend in with the moment and the place. This is a strategy.
In BT a paradoxical hybridisation has been developed between this strategy and living within a group of stores in a shopping centre. A translucent, interior surface has been chosen which is able to change its light properties like someone who is mirroring the light of day. The varying nature of the surface as the hours go by individualises the space in contrast to its inalterable neighbours, which maintain a constant appearance. This process constructs a repeated retail space of fixed dimensions, but attracts our attention during the morning, along the day and through the night.
The variation of light and its impersonation of daylight become a brand image. Luminous qualities take the place of furniture, objects and names. Identification comes from the atmosphere and not from something tangible.
This time round the animal is characterised by several translucent modular structures in aluminium and polycarbonate which house the whole radiant morass.  The minimal L-shape form of these units creates illuminated surrounds covering the walls and ceiling. The way they are fitted is not so important, as they are always adapted to the given space in the store in question, to characteristics such as the store’s ability to control the light which dominates the atmosphere and to draw in passers-by from the outside.

Romeo y Julieta

TE04017GR-01-EQUIP.jpg

Julieta baila. Julieta se exhibe. Julieta sabe muy bien qué hacer con la luz que el Sol le regala. Romeo calla. Julieta sale de día, cuando la luz del Sol puede entretenerse en su cuerpo trabajado de cornisas, frontones y volutas. Es de día que Julieta levanta sus caras al compás de la ruta del Sol, ejercitando esas voluptuosidades históricas recién recuperadas en beneficio de su autoestima. Romeo calla. Romeo mira y la adora. Romeo espera. Julieta es una. Romeo es nadie. Romeo espera hierático, impasible, frío como un témpano de hielo, reflejando generoso toda la luz hacia ella, que sabe cómo manipularla, conducirla por las cañadas de sus sensualidades, amansarla en sus recodos, dormirla en sus guaridas. Romeo tiene suficiente con disfrutar del espectáculo de cualquier día sobre Julieta, la transformación de esa luz ininteligible, salvaje, que tras retozar sobre ella es devuelta en palabras que se dejan escuchar.
Romeo espera su turno, que llega con la noche. A medida que Julieta va quedándose sin ingredientes para tejer su maraña de seducción, Romeo va asumiendo protagonismo. Adiós Sol, bienvenida noche. Romeo es sobrio, puro, tiene una luz que mira tímida tras diversos antifaces. Cuando el Sol abandona su lugar y la luz hay que inventarla, Romeo se pone a ello y al hacerlo se nos presenta. Así como antes se había conformado con mirar los caracoleos de Julieta, ahora se hace oír emitiendo haces de luz que evidencian su ser en capas. Porque Romeo es simple aire, es luz entretenida entre cortinas, entre mármoles que infructuosamente pretenden encarcelar la luz tan preciada al caer la noche. Todo se escapa. Nubosidades luminosas atraviesan paramentos de madera, translucen el mármol, se desovillan de telas para ir a encontrarse con Julieta y pedirle que las esclavice, ofreciéndose en sacrificio para invocar el renacimiento de su añorada exhibición de voluptuosidad. Es una pretensión tan entusiasta como vana, pero ellas saben que su imposibilidad no impide su intento. La luz suicida se lanza siguiendo el trazo caprichoso de los emparrados, explota tras la fachada de mármol en formación y surge desenfocada a través del agua, fluyendo de alguna profundidad no remota. Todo inútil. Julieta solo baila al Sol, no sabe qué hacer con la alocada explosión de Romeo. Únicamente acierta dulcemente a dejarse querer.
Romeo es nadie. Romeo es simplemente las ganas de comunicarse con Julieta, el deseo, la sumisión del observador agradecido, espectador de su exhibición.
Porque Romeo es interior, luz atrapada en un cuadrícula de mármoles, cristales que titilan, telas que oscilan y maderas que acarician la vista. Lo que era inerte amasijo de texturas superpuestas se destila en una casi nada sugeridora de luces huidizas. Romeo es generoso y devuelve el espectáculo diurno de Julieta… a su manera. Quiere acortar la distancia y emparra sus brazos para tomarle los hombros y abrazarla, Por debajo de los estanques, que son aguas encantadas, Romeo se desliza al encuentro de ella para, aunque sea lo único que consiga, rozar los piececillos de Julieta. Oh Julieta. Romeo silba chispillas que susurran a las volutas, a las cornisas, a las cenefas que descansan, que mañana volverá el día y podrán brillar frenéticas de nuevo. Pero que ahora deben tener la paciencia de dejarse amar, aunque solo sea un poco. Y ella acepta, no aparta los pies, descubre sus hombros para sentir el tacto de sus manos vegetales. Traviesa de día, callada de noche.