Un mirall mira, però això no es pot saber si un mateix no mira també. Quan la complicitat de mirades s’estableix entre dos miralls s’inicia un procés sense fi en el que la divisió subjecte-objecte perd sentit per a entrar en una repetició infinita que els unifica. Quan dos miralls es senten pròxims és normal que sentin la temptació d’encarar-se, i no hauria d’estranyar-nos que alguna cosa quedés atrapada en mig del seu joc. És l’Efecte Perruqueria, una il·lusió sense fi d’un objecte o lloc atrapat entre dos miralls que es miren.
Una petita botiga per a una cristalleria es foradada per uns pous enganyadors, perforacions suggerides per parelles de miralls que es miren i remiren i tornen a mirar. Unes pantalles de vidre vermell uneixen la mirada dels miralls compartimentant i alhora posant en crisi les referències de l’espai, són feixos càlids que s’estiren fins a on la nostra vista ja no hi pot arribar.
El carrer té el seu reflex en l’interior, repetint-se en el fons de l’espai gràcies a uns miralls que busquen la seva parella a l’exterior. Però aquesta parella només podem ser nosaltres mateixos, que mirem i ens reconeixem dins d’aquest lloc, en la que crèiem petita botiga i que a l’entrar es reinventa a si mateixa com la il·lusió d’un edifici en alçada.
Els miralls dicten totes les normes a l’interior, també donen les pistes constructives. D’aquesta manera uns marcs circulars d’acer inoxidable reben els miralls, subjecten les pantalles de vidre laminar vermell, delimiten un espai d’exposició i deixen un traç que aprofita l’escala metàl·lica per a embolicar-se a les pantalles laminars i pujar fins la primera planta.