El xotis del feo

TE04048HM-02-EQUIP.jpg

Vinga, una altra vegada toca ballar-la amb la més lletja. Hacer de tripas corazón, que diuen aquí i bona cara, fins hi tot millor cara, al mal tiempo. I quan estavem ja mig desfén hem d’acabar, donar-li una volta més i fer pujar l’enxaneta amenaçant-lo sense jugar i cap al llit. I vinga hotels, ja sentim la música comptable de la caixa registradora. Quina barbaridá! I veiem de mala gana com tots els feos conquistan las chicas más guapas, Agustín Lara y un tal Sinatra. El dirigidíssim passar de la tarjeta per la guia lectora del terminal bancari. En canvi jo, el Gran, vaig néixer un pollo pera, aquí en tinc la lengua de fuera. Trágala, tú, servilón. Una altra vegada poc es pot tocar, ben poc es pot canviar, però mira per on que tot ha de semblar diferent, i arregladet, i que funcioni. Chist, eso caca. Ens preguntem per què no truquen a la porta, la nostra porta, abans d’entrar, en comptes de ir por ahí a buscar lo que más tarde tendrán que cambiar. He vist gordos i flacos usar el meu talento, agafats del bracet d’un monumento. Ay, ja m’agradaria ser feo, per a lluir pel carrer una bona gachí.
I ens trobem amb un immoble ben castís, de totxo castellà, al que el temps ha volgut enganxar una barraqueta de pisos, que en diuen pabelloncito. Sorpresa majúscula, que el client ha d’entrar amb les caixes d’enciams ¡Ja está bé! M’agrada regular. I encara més. Per menjar, bé o malament, es pretén una sala sense Sol, sense aire, sin ná. Batejat com El Atemporal, que no hi ha ni estacions, ni li cauen les fulles ni canten el ocells ni sents els taxistes bordar. És un cau, un refugi sense guerra a la vista, sense udolar de sirenes ni reaccions aviadores. I mira que de Madrid, el cielo. Més plantes. N’hi ha, i tant, haylas. Pujar? No, per avui ja en tenim prou. Jo vaig a buscar un cirujano especialista en lo facial, que en canviï a mi este perfil que tengo tan angelical. Amb la nova cara llavors pla que podré lluir supergachís, i les dones diran que sóc un Adonis, quan els balli en un ladrillo aquest chotis.
Encara que la ciència avanci una barbaritat, un s’inspira tot passejant. I aquí està, la porta d’Alcalà, la miris o no. No hi ha Déu que la mogui, allà posada com un urbano a la glorieta, aïllat i sense funció. Agitant els braços. Antiespasmòdica, flemàtica. Turística, maca, i ja hi som a la vora i es torna a sentir el zumzeig de la màquina de sumar calerons. Quin progrés! Bé. L’Ayuntamiento ens fa passos subterranis, que al cotxe se la de respectar. Que camini. I que bé arribar al Retido, parc cèntric, molt madrilenyo, dominguero. Bo, maco, últimament d’humanitat molt variable, cosmopolita. Artistes que somriuen amb rictus. Disfresses caluroses, de fotogènia pesada. Menor. Una mica massa polseguera a l’estiu, terra seca, arenilla. Diferent quan plou, ojo barro.