Una falla que a efectes pràctics podriem dir que sempre ha estat allí, un allí que en un cert moment va passar a denominar-se Bigues i Riells, i on més tard es troba amb un escultor, Ferran Capdevila, amb un pronunciat interés pels rellotges de Sol.
L’escultor sap que si a la pedra un l’esculpeix, i al ferro un el fon, doblega o talla, a la terra el que se li pot molt ben fer és excavar-la. Treure’n d’aquí i posar-ne allà, perque la terra, com la matèria, no hi ha Déu que la destrueixi.
Primer teniem la terra, que és una, i gran, però no està massa còmode amb aquesta plenitut feta de tantes diferències i es remou tota ella, grinyola, esbufega i de vegades troba un punt més feble o més susceptible a la decisió. La terra és trenca i les seves parts llisquen, les unes respecte de les altres però intentant infructuosament de separar-se. El resultat és l’evidència d’una composició complexe que queda a la vista de tots. La roba bruta no es renta sempre a casa i mai dins el vestidor.
L’escultor s’hi fixa, clava un bastó a terra, veu que són les cinc i s’asseu a berenar. Les engrunes fan que les fomigues, sempre tant interessades, vinguin a fer-li companyia i li provoquin un pessigolleig que el fa remoure’s una mica. Pensa, aquest és el lloc.
Crida els arquitectes i els hi explica. Fa una escultura del lloc, l’excava, intentant fer entendre als últims en arribar quina és la idea que li volta pel cap. I ells interpreten, i miren la falla, i miren les escultures, i l’escolten. I la falla fa això, i aquest home talla per aquí, doblega, enganxa. I decideixen que ja és hora de començar. L’estratègia és la inversa de la que fa servir la falla per a presentar-se.
Diferents parts d’un programa, totes amb les seves formes, dimensions i peculiaritats vàries, lliurement desenvolupades per falta de restricció. També es podria dir una certa falta de criteri. No és dolent, les coses si no de qualsevol manera sí que poden ser de moltíssimes. Un auditori, sala polivalent, exposicions, restaurant, magatzems, circulacions… Cada element per separat. I ara els convidem a pujar a l’ascensor, donat que és un terreny en pendent. Tothom s’hi estreny tant com pot, girant-se una mica per aquí, apretant amb força per allà, intentant trobar aquella posició si no ideal sí certament còmode per a no tenir que passar l’estona amb l’objectiu d’acabar-la.
El moviment d’ascensió ajuda a que la cosa es vagi reposant i les incomoditats agafin aquell aire de rutina que les fa acceptables per ineludibles.