Marco Polo era un viatger, Ali Bei també. Es tracta de pioners que van gosar d’anar allí on molt poca gent havia anat, i a pregonar-ho tot seguit, parlar-ne. Perquè molts van ser els que van viatjar en el passat, però només uns quants van arribar al punt de posar-ho per escrit de manera que arribés fins a nosaltres. Els seus viatges, que no el fet de viatjar, doncs tan ja altres havien viatjat abans com nosaltres ho seguim fent ara.
Al començar a pensar sobre uns hotels que tenim que construir, ens va donar per repassar no ja les arquitectures hoteleres històriques, els seus grans o petits edificis, els seus estils arquitectònics, sinó per mirar els individus que van viatjar abans que nosaltres. Va ser llavors que vam ser conscients de que existia una diferència entre el que podríem anomenar viatger i el que ara anomenem turista. Allò que més ens va cridar l’atenció, i que ens vam proposar recuperar adaptant-ho a les nostres circumstàncies i temps, és el caràcter actiu de la persona que es mou pel món, el viatger, front la tendència més passiva del que segueix rutes i rutines ja establertes, el turista. D’aquesta manera, els nostres últims treballs giren al voltant de tornar a donar algun tipus de protagonisme a les persones que superi la tendència a tractar-les com algú al que porten en braços, per a considerar-les com individus amb criteri i capaços de gaudir l’activitat. I és aquí que apareix el concepte d’interactivitat que nosaltres volem traslladar als hotels, generar no només uns estímuls que portin a produir unes respostes sinó, molt més important, donar unes eines (espais, possibilitats…) per a que les persones puguin interactuar tant amb allò inanimat que els envolta com amb les altres persones amb les que es creuen en aquest lloc que anomenem hotel.
Per anar d’allò menys sòlid a allò més urbà, començarem donant uns apunts sobre el paper de la llum i la interactivitat. Pot arribar-se a acceptar que si alguna cosa no es veu no té per que considerar-se que existeixi. Ara ho veus, ara ja no ho veus. A partir d’aquí la llum és fonamental, no només per a fer real un ambient determinat sinó per a establir el tipus de sensació que es té en relació amb el color que reflecteixen els objectes. Una vegada acceptada aquesta situació, la nostra proposta és donar al viatger la possibilitat no ja només d’experimentar diferents escenaris lumínics sinó també la d’exercir el control sobre ells. Aquí hem d’afegir que la unitat de partida sempre és la persona i no l’habitació, per tant, en una habitació doble s’ha de considerar la possibilitat de que els dos hostes puguin exercir un control separat de l’ambient, si tens dos comandaments segur que s’incita algun tipus de dilema, que aboca irremissiblement a algun tipus de comunicació. No s’accepten ni les imposicions ni les suggerències, la base de la comunicació és una acció. En aquest sentit hi ha una certa preocupació per la sostenibilitat del funcionament de l’hotel que es basa en fer protagonista l’hoste. Poden arribar-se a deixar per a l’hoste accions tradicionalment executades pel personal de l’hotel, com per exemple que el servei d’habitacions sigui en realitat un àrea d’autoservei, o diguem-li bufet lliure on s’incentiva la relació entre els hostes de diferents habitacions. Ho considerem un altre nivell d’interactivitat, i no es tracta tant de donar-li treball al client sino de donar-li un major control sobre el seu ambient, donar-li la possibilitat per a que pugui actuar.
En donar aquesta llibertat a l’hoste es posen en crisi algunes idees que tenim sobre els espais dins de l’hotel. Sobre els elements fixes i els mòbils. Es el que podríem anomenar el concepte de l’hotel d’una sola porta. Es a dir, la verdadera porta és la que marca el pas des del carrer a l’interior, i a partir d’aquí, més que trobar espais tancats, més portes, vas tenint la possibilitat d’aconseguir una major intimitat sense perdre el contacte amb el tot. Això ens aboca a que els espais siguin en certa mesura multifuncionals, un tercer nivell d’interactivitat, es a dir que els corredors accepten ser rebedors de la pròpia habitació, que les escales permetin una conversació calmada.
I al final no s’ha de perdre el caràcter urbà de l’edifici, el fet indiscutible de que està a la ciutat. Igual que les persones han de tenir les eines per interactuar, l’edifici també ha d’intentar establir algun tipus de comunicació amb el context urbà. Anant de fora, el carrer, a dins sempre tindrem els cafès d’hotel, o la sana tendència a recuperar la tradició dels restaurants d’hotel, estratègia que ajuda a sostenir una cuina de qualitat combinant una clientela de viatgers allotjats amb altres viatgers o fins hi tot residents a la ciutat. És un camí per a rebaixar l’aïllament dels hostes de l’hotel. I anant de dins, l’hotel, cap a fora, el carrer, també poden aparèixer estratègies per a comunicar no ja la presència de l’hotel sinó el fet de que allí dins es realitzen activitats. De menys a més i tornant al més petit, igual que els diferents escenaris lumínics de l’habitació, d’acord amb l’humor dels hostes allò allotjats, es traslladen a les zones de circulació per a participar en la seva configuració lluminosa canviant, així també la mateixa llum pot ser advertida des del carrer per a, per què no, fer al vianant una mica partícip del lloc del viatger.