Relaxi’s! Em relaxo. Respiri profundament! Respiro profundament. Trepitjo amb força i zas!, ja sóc a dins. No n’hi havia per tant. M’assec a un tamboret giratori i espero, entretingut amb una mica de publicitat i baixos tipus d’interès, tot mirant-me en les parets polides, i tant que sí, molt lluents, que em retornen una imatge em sembla que mig engrandida. Aquí hi ha trucu. A mi em sembla que no sóc pas tan gros. Torno a donar una volta amb el tamboret i no puc evitar cridar allò de Jacinto, tres cañas, una de bravas y 35.000 euros. Marchaaando! Al fons em sembla sentir un popular oído cocina. Bé, la veritat és que la meva comanda de tres xifres, després de la canya i les braves, m’obliga a seure en un sofà levitador que em puja a un núvol que em relaxa. Relaaaaaxa. Una companya d’en Jacinto em parla de forma seductora i jo només puc assentir i fer quatre preguntes intranscendents. Bé, això és el que em creia, però mira per on que una d’elles va fer somriure l’Alí$ia, que és així com m’agrada recordar que es deia, i em va convidar a entrar a una gran butaca, sí entrar, que m’encerclava, a mi, a ella, i a algú més que prenia notes. I allà dins, tot tranquils, vàrem acabar de fer el que s’havia de fer i tots contents. Llavors, ja em va quedar clar que els diners, el que estrictament anomenem diners, no són un problema.